Garri és una de les llegendes del rock valencià, va ser part fonamental en la gravació de Brossa d'Ahir junt a Pep Laguarda, Joan Marí, Viven i Pinet com a Pep Laguarda & Tapineria, un dels discos més significatius del rock català. A més les seues mans va ser les encarregades d'el·laborar l'obra Nit Encantada (menys la lluna, pintada per Ximo Lara), portada del disc i una de les millors de la història del rock, segons Enderrock. Continua en actiu, tant en solitari com amb la nova formació de Tapineria (que ja porten 10 anys junts). La seva història és una història d'estima cap a la música, les cançons de Garri en solitari obrin una porta espai temporal cap als anys seixanta i setanta, música sense adulterar per modes i tendències actuals i molt tocades per l'encant del primer Bob Dylan i el Neil Young més tranquil, tot buscant eixe toc de la terra a lo Raimon, fins i tot les seues cançons més nues acompanyat només d'una guitarra amb la veu mullada de reverb, m'apleguen més que qualsevol dels grups de rock capdavanters.
Només llegiu el versos finals d'aquesta cançó: "Si les ombres venen fosques / com tronades de setembre / trobaran en mi un arcàngel / sense por a les fronteres"... magistral.
Només llegiu el versos finals d'aquesta cançó: "Si les ombres venen fosques / com tronades de setembre / trobaran en mi un arcàngel / sense por a les fronteres"... magistral.
He de suposar que en condicions normals i en un país que tingués em compte el seu llegat musical i cultural, un artista com Garri no deuria de passar desapercebut, gens ni mica.
El Jove Heroi
Quan les ombres vinguen fèrtils
carregades de tenebres
i m'amollen al damunt
un cadàver d'incerteses,
posaré l'esquena recta
com si fos davant el mestre
per sostindre el pes de coses
que ara hui no puc entendre.
Quan les ombres vinguen bordes
per llençar-me un feix de greuges
correré descalç la cursa
pels estadis de les penes,
i en girar una revolta
entre tolls, barrancs i sèquies,
comprendré com certes ombres
es nodreixen d'àngels febles.
Correré llavors més ràpid
des d'Esparta fins Atenes
per a dir-li als sacerdots
que podem guanyar els perses,
i si el joc duna pregunta
m'amenaça per darrere
a l'Esfinx faré saber
que la glòria és dels atletes.
Correré llavors més lliure
sense el pes de les cadenes
i a l'altar de la saviesa
deixaré un present d'ofrenes.
I llavors no hauré de córrer
per poder anar ben destre,
sols hauré de caminar,
com el sol el cel del vespre.
Si les ombres venen fosques
com tronades de setembre
trobaran en mi un arcàngel
sense por a les fronteres.
Garri | Tapineria | Web
1 Comentaris
Senzillament magistral, Chals! Merci per fer-nos descobrir gent que aquí no ens arriben. I ja t'ho dic jo, que no és fàcil aconsegir el deix poètic que ens fa en Garri. Sobre el que dius d'en Dylan, precisament a la passada dècada i a Amèrica, hi ha hagut un retrobament molt fort amb el llegat del músic de Duluth (sobretot dels discs abans del festival de Newport), nasquen una fornada molt profitosa de gent que amb sols una guitarra s'han llançat a conquerir el món.Salutacions des de les comarques gironines!
ResponElimina