En quin punt, bandes amb un origen semblant a The National, es perden amb l'èxit?, eixe punt comú en el que d'una música molt personal passen a un estil de pop-rock plena-estadis que l'únic que aconsegueix és vendre unes quantes entrades més a joves que es creuen moderns, i aparèixer en sèries tipus Smallville. Per què no donar a cada composició la producció que li cal?. Ho veiem contínuament això que dic. Amb The National tinc sempre la sensació de que estan a la vora d'aquest precipici, i amb opcions nacionals tan bones com Ambros Chapel i Camping em trobava un poc reticent a escoltar-los.
Però es que els cabrons a demés de fer grans cançons ho tenen clar i de moment no deixen que ningun productor de renom o discogràfica "major" clave mà a les seues cançons per a treure-li el suc, o per lo menys això pareix. Després dels dos aclamats anteriors àlbums "Alligator" i "The Boxer", era d'esperar lo pitjor o lo millor. Lo pitjor desunflant-se com comentava abans i lo millor com a mínim era facturar un treball continuista a The Boxer, cosa que és el que pareix a primera instància, però amb matisos. Matisos com molt bones cançons, i l'encertada producció per a cadascuna. Un disc molt atmosfèric i evocador, cançons que comencen en veu baixa, van creixent a cada compàs i acaben explosionant en un clímax de moltes textures orquestrades. El to és menys obscur i més melancòlic, en aquesta ocasió perden un poc de força i intensitat però guanyen en solvència a l'hora d'interpretar els temes, amb arranjaments i orquestracions, en lo que els crítics solen anomenar maduresa, i jo, desig de transcendència. Açò ho fan sense tindre que donar ningun cop d'efecte estrany ni pretensiós. Si que pense que en aquesta ocasió s'han centrat més en la part lírica, lletres que continuen parlant-nos des de la tristor, però intentant fer-nos veure-la com alguna cosa positiva, un tant contradictori. La veu de Matt Berninger continua destacant per damunt dels seus companys. Molt bon disc.
myspace | 4AD
){kind=link}
0 Comentaris