Nou projecte del mític Julio Bustamante. Amb el seu "Cambrers" de1981, junt a Pep Laguarda amb "Brossa d´ahir" de 1977 i Remigi Palmero amb el seu "Humitat Relativa" 1979, formaven aquella Santíssima Trinitat de la cançó mediterrània, que a finals dels 70 i principis dels 80 convulsionaren el panorama del llevant valencià amb la seua visió de la llibertat, del gaudir de la vida com a via de subsistència. Molt a plogut des de llavors, i mentre València ha anat mutant fins al punt d´amagar fàcilment els seus millors tresors entre ciutats de suposat Art i Ciència, Julio a continuat el seu camí, ja sigui amb la música amb fantàstics treballs com ara "Ciutat Magnètica" (1992), "Sinfonía de las horas" (1996) o "Entusiastas" (1998) o amb la seua gran novela "Una vez fué verdad".
Per al projecte a Bustamante l´acompanyen tres cuartes parts de Ciudadano (abans Ciudadano López), grup que va sortir en els 90 amb la eclosió del Indie patri, Jorge a demés té el seu projecte Tórtel compartit amb Joaquín Pascual, Xema i Caio continuen tocant com a banda d'acompanyament de Alondra Bentley i Josh Rouse, o siga que no estem parlant de qualsevol cosa. Aquesta col·laboració no ha sortit del no res, Julio ja va participar en l´últim disc de Ciudadano "Libros de viajes" (2006) en el tema "Tiro con arco", es van adonaren de la capacitat de compenetració que hi havia entre ells i des de llavors tenien pendent quedar un dia per a assajar a veure que sortia.
La història de Maderita va començar, profèticament, fugint del mundanal soroll. Buscant la tranquil.litat fora de la orgia de decibels de les Falles es va produir una trobada gairebé fortuïta al Vedat, una zona de muntanya propera a València. La resta en paraules seues:
"Un bon matí de març, Julio esperava el tramvia que l'havia de portar fins al Vedat, on tenia previst passar el llarg cap de setmana faller, lluny del infernal soroll, amb la seva germana i la seva família. A punt estava d'arribar el tren quan va sonar el telèfon i, per art de màgia, va escoltar la veu de Sento Gil preguntant si volia anar amb ell al mateix lloc cap a on precisament es dirigia, a passar el dia amb els Ciudadano, grup de rock alternatiu de calze acústic, i aprofitar per cantar junts, potser gravar.
La resta de la història és fàcil de suposar. A partir d'aquí es va desencadenar tot amb la força imparable dels fenòmens naturals. Era la primavera als turons que envolten la ciutat, amb el mar i el port allà a la llunyania, mentre per l'oest les muntanyes es van perdent de vista a l'horitzó. Un d'aquests dies, de camí per la pineda en direcció al improvisat assaig, Julio es va aturar a contemplar el magnífic espectacle. Aviat es va adonar que, poc més avall, algú havia col.locat un tros de fusta entre dues pedres per poder seure amb més comoditat. Segons explica, de seguida li va venir al cap aquell antic proverbi: Enmig del temporal fins al vaixell més superb acaba per sucumbir, però la fusta més petita sempre continua a la superfície ... Viure per creure, va afegir Xema. I, així, la nau va."
"Cantar molt, a quatre veus fins i tot, temes senzills ", explica Xema Fuertes, guitarrista de Maderita. El resultat té alguna cosa de màgic, una cosa semblant a treure els Fleet Foxes de l'hivern de Seattle i portar-los a ser feliços al calor mediterrani: harmonies vocals, guitarres acústiques, contrabaix i lletres en tres dimensions. "Volíem fer música pop portada a les arrels", explica Bustamante. "Donar tant protagonisme a les veus és treballós, però també molt terapèutic, beneficiós tant per nosaltres com per al que escolta".
En quant al contingut del treball ja des de la portada t´avisen del que vas a trobar, una il·lustració que recorda a l´estil "socarrat" d'origen morisc, dels taulells que podien trobar-se a la biga de fusta en les cases antigues. En quant a les composicions firmen conjuntament el tema "Suerte", les demés estan repartides entre ambdós parts, però sempre col·laborant en el resultat final, cal destacar la versió de "Cims i abismes" de Pep Laguarda del seu mític disc "Brossa d'ahir" i una de Bob Dylan "It Ain´t Me Be".
Segons conta el mateix Bustamante, han jugat amb l´afinació, complementant-se inclús tres guitarres però cadascuna afinada d´una manera diferent que empasta molt be el tractament vocal, ja que mai havien cantat a quatre veus.
La música passeja entre petites percusions, banjos, slides, charangos, contrabaix... amb un regust pel folk més popular cubà i nord-americà amb un aroma mediterrani que li transfereix Bustamente de una manera natural aconseguint un equilibri molt atractiu.
Amb versos de Carlos Marzal, poeta inscrit en la "Poesia de la experiència", i del poeta greg Cavafis. Està clar que Julio és una gaudeix d´una ment inquieta, ja ens deixa un magnífic treball en el 2008 "Lluvia Cascabel", i ara ens regala este...
Tot el treball traspua artesania i arrels per els quatre costats, com subtitulen en la seva pàgina myspace "Música de sanació i meditació"
){kind=link}
0 Comentaris