A tindre en compte aquest grup granadí que donaran que parlar al llarg de l´any. Alguna cosa deu d´estar passant pel Sud, que no paren de sortir grups amb una qualitat considerable.
La seua pàgina diu així:
Més enllà dels seus orígens a Granada, hi ha nombroses senyals que des de Napoleón Solo apunten al cosmos, que els converteixen en extraterrestres dins de l'escena espanyola ..
Serà la forma de cantar d'Alonso, o les seves lletres, que li empenyen a posar veus agudes, gairebé caricaturesques: "Era necessari per a alguns temes buscar colors de veu nous, que la veu es sortís del seu lloc de tant en tant", diu el cantant, que en els seus textos alterna entre l'existencialisme desencantat i els amors adolescents amb total naturalitat ...
O seran les seves melodies, i els seus arranjaments, aquells que Fino Oyonarte diu que el cantant tenia en el seu "cap ple de música. Va aparèixer amb 50 cançons, totes molt variades ". Les 13 de l'àlbum sí ho són, per descomptat: hi ha enèrgic pop guitarrer, descàrregues dels anys seixanta, psicodèlia actualitzada ... Tot això interpretat a través de la mirada cristal·lina d'Alonso, la d'un tipus de 23 anys que de petit "era fanàtic de la música clàssica "i que encara avui té la innocència i la capacitat de sorpresa per descobrir" grups que fan música que jo no sabia que pogués ser possible ".
Aquí hi és la clau: Napoleón Solo tracten de fer música inesperada, diferent ... espectacular. "A vegades hi ha moltes veus, instruments que sonen durant cinc segons en tot el disc i desapareixen, i fins i tot algun acord orquestral, veus cridaneres, altres greus ... Més que un disc d'estudi, és un espectacle, per això es titula així" , explica Alonso. Tot això es pot escoltar a la cançó que obre l'àlbum, "Hola, què tal", un perfecte mostrari del que ofereix el grup granadí, en què se succeeixen interludis orquestrals, parts vocals gairebé recitades i altres exageradament agudes, lletres enigmàtiques, hammonds matadors, brillants solos de guitarra ... Tremenda! I aquesta és només la primera cançó, després vénen altres 12 de les que no et podràs desprendre't.
Com diria un notari: "Doy fe". Tenen una llarga llista de bones influències del rock psicodèlic dels 60 i 70. El rock facturat a la península ès cada vegada més competitiu respecte a les seues pròpies influències, no exagere al afirmar que cada vegada més, no cal acudir als grups de temporada anglesos, ja que aquí tenim un molt bon aparador de músics que surten a menjar-se el mon.
Regalen el tema tret com a single a la seua web
El myspace per si voleu escoltar alguna més.
Billy Joel - We didn't start the fire (1989)
-
*Otro músico que se movía de manera curiosa en la década de los 80 era
Billy Joel, cuya mejor y principal virtud fue aunar a la perfección el
sonido de d...
0 Comentaris