Tinc aquest vinil edició gatefold del 72 pràcticament inaudible, ratllat de l'us, ja toca reposició. Aquest cap vespre l'escoltava en un acte quasi funerari, com acomiadant-me d'aquesta còpia que m'acompanya tants anys, mentre els últims rajos de sol de la tarda m'oferien un reflex místic sobre la portada, una tarda Zen & Harvest. Em preguntava que podria dir-vos, res catedralici, només impressions. Em continua fascinant com el primer dia, però no vaig a dir que és el millor disc de Neil Young perquè no és cert, seria com dir que Born To Run és el millor disc de Bruce, o que Blonde On Blonde és el millor de Dylan, categoritzacions de brotxa grossa. Em fascina com After The Gold Rush, i em fascina com On The Beach i Tonight's The Night, Zuma i.... un llarg etc. Això sí, Harvest si de cas és un gran arbre davant del bosc, un arbre immens i meravellós que va donar una ombra tan intensa que va espantar al propi Young, tot sigui dit, per obra i gràcia de Heart Of Gold i de tot el maniqueisme country-rock que va despertar un enorme monstre que engolia fama i diners a un ritme esgarrifós.
Poden trobar-se molts precedents en aquesta mescla, principalment la de Bob Dylan en el Nashville Skyline que va causar un fort impacte musical pel fet que obria les portes de Nashville a la contracultura que començava a trepitjar territori enemic, la capital de la country music i de l'orgull musical americà, també és evident la fascinació de Neil Young per The Band i les seves gravacions. Algunes arribaren abans, si, ... encara que la seva combinació és única i especial, res més se sembla. Desmanegat, sense unitat de producció i amb un desequilibri manifest entre acústic, orquestrat i elèctric, interpretat amb aquesta veu a punt de trencar-se i una lírica senzilla d'una profunditat emocional que de vegades frega l'exageració però mai arriba. Hi ha molta tinta abocada amb aquest disc i podria parlar-se de l'anada i vinguda de Broken Arrow cap a l'estudi de gravació quadrifònic, d'egos gegants amb Stephen Stills i la seva sortida de la popular agrupació, d'un dolor d'esquena brutal que el va obligar a deixar l'apartat artístic en mans d'altres, del seu ben volgut amic abatut per l'heroïna ...etc
Però vos contaré que aquestes cançons nascudes al dematí després de la gran borratxera de la festa de Laurel Canyon i amb una ressaca de tres parells, amb ampolles buides pel terra i alguna xeringa tirada al bany, em reconforten des de la seva fragilitat, com si un feix de llum càlida i tènue sortira d'After The Gold Rush, travessara Deja Vù i tendira a infinit en Harvest. És pur Neil Young. No hi ha més. No facin un estudi estilístic sobre el country i el rock, o entre antic i modern, simplement tracta de la seva enorme capacitat per a comunicar i enaltir amb intensitat inusitada i transparència absoluta totes aquestes emocions i sentiments que ens fan tan humans i impurs, tan de carn i ossos, cançons per intentar treure's l'espina i seguir endavant abans que l'enfonsament i el desencant s'apoderin d'u, versos que et duen a una pressa de contacte amb la mortalitat conscient amb la bellesa imperfecta de la vida.
Out on the Weekend obre a ralentí amb aquesta harmònica senzilla i nostàlgica que ens submergeix en els seus pensaments, i en el sud en un pla sonor, la tradició flueix gràcil i melodiosa en Harvest, cançó que converteix la tristesa en una cançó de bressol per a adults perduts pels revessos de la vida, Ben Keith comença a pintar el cel amb les seves línies de fantasia country. Com una banda sonora del cor A Man Needs a Maid dóna pas a l'orquestra, arranjaments que potser estiguin millor portats que a la grandiloqüent There's A World, possiblement les dues ovelles negres del disc pel seu tractament, tot i que les sentides interpretacions de Young tenen la capacitat situar-se sempre al vell mig i dissipar tot dubte, mai se'm va ocórrer altres versions, el disc està be com està, em semblen majestuoses. Heart Of Gold està ja molt grapejada però segueix tenint màgia, mai cansa, una cançó a la qual ja li sobra el prejudici per la seva condició super-venda, perfecta, oh Linda! un àngel, això és pur Zen i recerca del jo interior. Are You Ready for the Country? és una meravella del country-rock, un de tants cants que Young va fer contra la guerra, versos senzills i ben clars que arrenquen dels murs aquests cartells de l'Oncle Sam assenyalant a la joventut.
Old Man obre la segona cara amb James Taylor fent del banjo l'instrument pop que és ara, Young va confessar en diverses ocasions que li va inspirar el vell de la granja, encara que per a mi significa molt, sempre vaig creure que tracta de comprendre i redimir els errors que veiem en els nostres pares, tractant d'humanitzar la figura sempre idealitzada pel seu fill. I val que Alabama tots sabem d'on surt o a quina s'assembla per temàtica i so, però parlar de plagi sense sortir de l'obra d'un mateix artista no em resulta lògic, jo prefereixo anomenar-ho personalitat i estil, no canviaria aquest riff per res del món. The Needle and the Damage Done és per a mi la joia del disc, sense tractar, ni produir, la interpretació és tan gran que no va fer falta regravar-la, crua, dolorosa i bella. Words (Between the Lines of Age) és tan bona com poc reivindicada, la més llarga del disc, amb una profunda reflexió sobre la seva pròpia naturalesa de cantautor, difícil saber si com una reafirmació o cap a l'abandó absolut.
Amb massa freqüència es tendeix a desacreditar discos de tota la vida en contraposició a altres obres menys conegudes, he llegit últimament amb massa freqüència verdaderes barbaritats en comentaris de diversa procedència cap a aquest disc, actes d'impostura elitista. No hi ha que ser terròs. Tampoc agafeu aquesta ressenya com a veritat absoluta, és simplement el meu sentit homenatge a un disc amb el que vaig aprendre que unes parts imperfectes poden sumar un tot sublim, també em va ensenyar que els sons d'arrels amb procedència ianqui no tenien perquè estar interpretats per uns tipus amb barrets de cowboy i jaquetes amb xorreres cantant amb fort accent texà el bonic que és ser americà, per a mi va ser un disc d'aprenentatge, el llibre de text d'EGB, amb lliçons com la dels Stray Gators introduïnt la pedal steel de la mà del gran Ben Keith, o les veus de James Taylor, Linda Rontstad, i els CS&N assenyalant el camí a seguir cap a la caiguda dels prejudicis entre rock i country, entre el folk i tota la resta. Un disc que forma part del meu ideari vital. A més Harvest és òbviament, una obra mestra de la cultura contemporània es mire d'on és mire.
Per Chals Roig
Però vos contaré que aquestes cançons nascudes al dematí després de la gran borratxera de la festa de Laurel Canyon i amb una ressaca de tres parells, amb ampolles buides pel terra i alguna xeringa tirada al bany, em reconforten des de la seva fragilitat, com si un feix de llum càlida i tènue sortira d'After The Gold Rush, travessara Deja Vù i tendira a infinit en Harvest. És pur Neil Young. No hi ha més. No facin un estudi estilístic sobre el country i el rock, o entre antic i modern, simplement tracta de la seva enorme capacitat per a comunicar i enaltir amb intensitat inusitada i transparència absoluta totes aquestes emocions i sentiments que ens fan tan humans i impurs, tan de carn i ossos, cançons per intentar treure's l'espina i seguir endavant abans que l'enfonsament i el desencant s'apoderin d'u, versos que et duen a una pressa de contacte amb la mortalitat conscient amb la bellesa imperfecta de la vida.Out on the Weekend obre a ralentí amb aquesta harmònica senzilla i nostàlgica que ens submergeix en els seus pensaments, i en el sud en un pla sonor, la tradició flueix gràcil i melodiosa en Harvest, cançó que converteix la tristesa en una cançó de bressol per a adults perduts pels revessos de la vida, Ben Keith comença a pintar el cel amb les seves línies de fantasia country. Com una banda sonora del cor A Man Needs a Maid dóna pas a l'orquestra, arranjaments que potser estiguin millor portats que a la grandiloqüent There's A World, possiblement les dues ovelles negres del disc pel seu tractament, tot i que les sentides interpretacions de Young tenen la capacitat situar-se sempre al vell mig i dissipar tot dubte, mai se'm va ocórrer altres versions, el disc està be com està, em semblen majestuoses. Heart Of Gold està ja molt grapejada però segueix tenint màgia, mai cansa, una cançó a la qual ja li sobra el prejudici per la seva condició super-venda, perfecta, oh Linda! un àngel, això és pur Zen i recerca del jo interior. Are You Ready for the Country? és una meravella del country-rock, un de tants cants que Young va fer contra la guerra, versos senzills i ben clars que arrenquen dels murs aquests cartells de l'Oncle Sam assenyalant a la joventut.
Old Man obre la segona cara amb James Taylor fent del banjo l'instrument pop que és ara, Young va confessar en diverses ocasions que li va inspirar el vell de la granja, encara que per a mi significa molt, sempre vaig creure que tracta de comprendre i redimir els errors que veiem en els nostres pares, tractant d'humanitzar la figura sempre idealitzada pel seu fill. I val que Alabama tots sabem d'on surt o a quina s'assembla per temàtica i so, però parlar de plagi sense sortir de l'obra d'un mateix artista no em resulta lògic, jo prefereixo anomenar-ho personalitat i estil, no canviaria aquest riff per res del món. The Needle and the Damage Done és per a mi la joia del disc, sense tractar, ni produir, la interpretació és tan gran que no va fer falta regravar-la, crua, dolorosa i bella. Words (Between the Lines of Age) és tan bona com poc reivindicada, la més llarga del disc, amb una profunda reflexió sobre la seva pròpia naturalesa de cantautor, difícil saber si com una reafirmació o cap a l'abandó absolut.
Amb massa freqüència es tendeix a desacreditar discos de tota la vida en contraposició a altres obres menys conegudes, he llegit últimament amb massa freqüència verdaderes barbaritats en comentaris de diversa procedència cap a aquest disc, actes d'impostura elitista. No hi ha que ser terròs. Tampoc agafeu aquesta ressenya com a veritat absoluta, és simplement el meu sentit homenatge a un disc amb el que vaig aprendre que unes parts imperfectes poden sumar un tot sublim, també em va ensenyar que els sons d'arrels amb procedència ianqui no tenien perquè estar interpretats per uns tipus amb barrets de cowboy i jaquetes amb xorreres cantant amb fort accent texà el bonic que és ser americà, per a mi va ser un disc d'aprenentatge, el llibre de text d'EGB, amb lliçons com la dels Stray Gators introduïnt la pedal steel de la mà del gran Ben Keith, o les veus de James Taylor, Linda Rontstad, i els CS&N assenyalant el camí a seguir cap a la caiguda dels prejudicis entre rock i country, entre el folk i tota la resta. Un disc que forma part del meu ideari vital. A més Harvest és òbviament, una obra mestra de la cultura contemporània es mire d'on és mire.
Per Chals Roig
){kind=link}
1 Comentaris
Una autèntica obra mestra! The Needle and the damage done també és la joia del disc per jo. A mi personalment també m'encanta l'Everybody knows this is nowhere.
ResponEliminaSalut!