Crònica concert Mox (07/03/2015, Octubre CCC)


Si de cas algú ho dubtava, vos ho dic jo, els Mox van ser els cap de cartell a totes llums. I ningú se n'adonà, però les muralles sota l'Octubre segur que no vibraven tant des de l'últim confrontament contra el gran califa de Bagdad. I es que tenia moltes ganes de conèixer-los i escoltar el seu rock arrelat, ells no ho tenen clar i sembla que no volen medalles, però són pioners d'una manera molt especial d'entendre la música, com diu Frechina "Ho fan tan fàcil que sembla mentida que no ho haja fet ningú abans..." cosa ben certa, i si be el més gran dels musicòlegs i ressenyistes enllacen Palifonies amb La leyenda del espacio de Los Planetas, Francesc de LaCasaCalba ho fa també de manera encertada amb l'Omega de Morente & Lagartija Nick, de la meva seminal ressenya només salvaria de manera molt ajustada "un rock on les estructures i standards anglosaxons del blues poden ser substituïdes, amb total fonament, per les autòctones". Potser aquesta idea que feia temps semblava rondar en pinzellades per ací i per allà mai s'havia portat a terme de manera tan concreta, i apunte, amb un detall molt important, qué difícil és gravar una dolçaina sense que sone estrident ni perda la seva força, per a mi una més de les claus de la proposta.

I en directe no pot sonar més poderós, no només es tracta del volum de la guitarra, parle de saber agafar aquestes línies melòdiques de la tradició, albada, u i dos, garrotins, marineries, marxes mores, i potenciar-les, portar-les a una altre plànol de connexió amb el present, sense aire elitista que valga. Veient-los a l'escenari es nota que no hi ha res pretensiós en la seva actitud, la gràcia brolla de manera natural, els power-chords secs de la guitarra de Xampet donen un punt de garatge a les cançons, amb el Cacauero i Mílio apuntalant de manera contundent el ritme, i juntament amb els enarborats riffs de la dolçaina que Josep esgrimia al vent, les lletres que solen ser les últimes en aquest tipus de propostes de alt nivell decibèlic varen ser llençades amb convicció i molta actitud, únic el contrapunt de Redo i Toni Rojas en sintonia amb el pensar actual.

 (El Cacauero sempre en l'ombra, i Xampet que es meneja...)

Repasaren el seu disc Palifonies i presentaren algunes cançons del seu proper disc, l'Instro té molt de punx, perfecta per a posar-se a to. Porrots m'al·lucina, el seu cantar tots junts a la Pogues amb aquesta cridada tan propera al punk reviscola al menys pintat, presentaren La Nostra Guerra seguidilla que ja presentaren en el Micalet i que potser estarà al seu proper disc, segons Redo, s'han pres el seu temps en la gravació, estarà currat, el disc el podrem escoltar aquest any, ganes tinc. L'accent de la guitarra en el groove de la Riberenca és pur Zeppelin, una cançó amb molta força. Una de les meves preferides dels Mox es l'u i el dos de Carrer Palau que no perd ni un punt del seu gust malenconiós original de la tradicional, precisament una de les menys guitarreres, cosa que em fa veure el putoamisme que destilen junts, i una altra de les meves preferides es Garrotins, la més propera al pop, per a mi una de les seves delicatessens sonores, com ho és la francesa Motivés!, que du el millor que ens va donar els anys 90 lluny del grunge en l'aspecte sonor, i un himne davant del que reverenciar sempre que es presente l'ocasió. Amb Marxamora torna eixe pensament de "com no se li a ocorregut a ningú abans?" més de nou minuts d'estasi trad-rocker de ambients tensos. Barat que em faces es una altra de les inèdites, que si be no aporta cap novetat a la línia seguida pel grup, ni falta que fa, doncs el riff tradicional d'una malaguenya ja de per si té un poder considerable, imagineu en mans dels Mox, se multiplica exponencialment,les manirenies modernes de Per a les ocasions fan atractiva la famosa dita. El seu hit trad-rock, si pot dir-se, és Albà Anti Reivindicativa tan tradicional i tant potent, a dos veus Redo i Toni, tot un himne que porte gravat al cap, veritats com a punys. Tancaren el fabulós concert amb Cant de Batre, altra novetat que augmenta les possibilitats de la proposta dels Mox.

Ens feren balancejar la pelvis, moure el cap i pegar amb el peu contra terra al seu ritme, una cosa que ben mirat i en termes de tradició mai havia experimentat a estos nivells de rock'n'roll. Veient-los tan a prop i coneguen-los una mica, em va resultar fàcil entendre el seu secret, primer perquè són gent plana i amb una mirada lluminosa i positiva cap a tot el que els envolta, segon pel fet que fan el que els agrada sense esperar rés a canvi, això que diuen "per gust", tant de bo els rentara més a la butxaca i ho dic de tot cor. Però sobretot, el seu secret està en el sabor que te la seva música a l'absenta tan bona que fan per Puçol, potent però que entra tan be i dolç, l'equilibri perfecte, quan t'adones ja és massa tard, i llavors només cap dir amb el puny en alt que els Mox són la canella en rama, molen molt.


Setlist Festival Hostes
Instro
Si vols menjar meló (Porrots)
La Nostra Guerra (Seguidilla)
Riberenca
Carrer Palau (l'1 i el 2)
Garrotins Impossibles
Motivés!
Marxamora
Barat que em faces cas (Malaguenya)
Per a les ocasions (Marineries)
Albà Anti Reivindicativa
Cant de Batre 

Foto encapçalament de Mesdemil
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada