Néstor Mont - Tres (2014)


Vaig escoltar La Muixeranga per boca de Néstor Mont per primera vegada fa uns mesos a la Fira Alternativa de València, un moment màgic, i mireu que seria fàcil malbaratar l'emoció que sempre suposa escoltar l'Himne dels Països Valencians posant lletra, en canvi va aconseguir apuntalar aquesta emoció invocant al mateix temps la llibertat que la línia melòdica sempre ens ha fet imaginar amb un discurs tant universal i essencialment humanista, com local i valencià, aquell dia va aconseguir transformar els pocs minuts que va durar la tonada en un moment de transcendència suprema, encara avui em resulta un dels millors moments en directe de la present temporada.

Pot ser que semble que Néstor Mont no es prodiga massa en solitari, tres discos en dotze anys és poc, però no vol dir que haja estat en stand by, al contrari, com a mà dreta de Pep Gimeno ha assolit l'èxit amb la tradició com a màxim vehicle expressiu, també en projectes diversos de renom, Carles Dènia, Aljub, L'Ham De Foc... a més ja sabreu que mantenir-se fora dels circuits més 'cool' i 'hipster' amb aquesta puresa artística, fugint dels esquemes anglosaxons, i sense sonar a res com allò o el de més cap allà, ja és un miracle.

Ara amb Tres ve a confirmar el que vaig intuir en aquell concert a la llera del Túria i que ja mostrava Amor de Terra, l'algemesinenc continua fent camí en la música absort en el seu propi viatge sonor sense atendre a les tendències actuals, però a la vegada sense deixar-se dur totalment per la cançó tradicional, cosa que tindria prou fàcil i que tampoc hauria de ser menyspreat en un món tan globalitzat (en el mal sentit) com aquest. I es que Néstor Mont sembla voler fer de la tradició valenciana quelcom atractiu i d'escolta més fluida, de més alcanç, i això en els temps que ens han tocat viure és una gran gesta difícil d'assolir. Però en el seu caminar tan particular ha trobat un xicotet filet per on enllaçar amb la música pop sense trair el seu esperit purament casolà i valencià, sí, dic pop perquè en essència és pop valencià del segle XXI.


Doncs és així, ha fet d'un format aparentment arcaic, una cosa nova i que resulta atractivament i totalment tararejable. El que jo dic: Pop(ular). Com deia abans, la fantàstica adaptació de La Muixeranga és inspiradora i ompli l'esperit, un altre mega-hit podria ser Alegria va, un reggae fresc i mediterrani amb una desimboltura vocal que denota la seva major seguretat respecte a 'Amor de terra', sempre amb el seu mirar pla i clar cap a la senzillesa de la vida i els petits detalls que en definitiva són els que importen, per a mi una cançó que defineix a escala lírica i musical qui és el Néstor Mont d'ara. Una de les meves preferides és Drets Humans, on recorre la història de la humanitat a través de tots els qui lluiten en l'ombra per la llibertat i la justícia, referents als qui cal tindre com a exemple i inspiració, i font de l'esperança, tot amb una tonada amb canvi de ritme fluït i com és norma a tot el disc, mostrant una tècnica refinada a la guitarra. En Tres, Néstor Mont de nou parla en boca d'Estellés en Burjassot, una de les cançons ja fixes en el seu repertori i que també fou gravada a l'anterior disc però amb diferents arranjaments, a més musicacions dels poemes Palmera i Hi ha vesprades (George Grosz) del més actual i polifacètic poeta Marc Granell, inclús queda brodada la lletra en castellà Me quiero ir, de Rubén Mont. Un disc que creix amb les escoltades i digne candidat a emportar-se algun que altre Ovidi.

Que dir de la producció? Sempre he pensat, i especialment al rock valencià, que quan es tendeix a simplificar i sonar sense artifici, o siga, més proper al directe, més s'encerta en la gravació, sempre molt millor que la pretensió de sonar produït i multipista, pense que es tracta més de fer sonar les estances i els espais per a què donen el punt precís de personalitat. En eixe aspecte tot un encert per part de Néstor portar les sessions a La Casella amb un gran equip tècnic que sap el que es fa (Tony García i Josep Pérez). Amb una formació senzilla però efectiva, Josep Pérez és el pop i la pegada, fantàstic com en tots els llocs on participa, l'adjectiu 'prolífic' ja se li queda curt, i Pere Ródenas, conegut d'altres batalles i l'enllaç amb la tradició, també sempre present als projectes de recuperació valenciana que cal tindre en compte. Un equip que roda segur i compenetrat.

El camí de Néstor és d'anada i tornada, cicles assolits des d'un passat al pop-rock i amb un major protagonisme de la cerca conscient de les arrels, i ara de nou d'uns anys cap ací, una altra anada per a fer modernes unes influències que poden semblar molt llunyanes en el temps. Un camí fet a la seva imatge, que és seu i només seu, escoltar Tres és escoltar Néstor com si et parlés pel carrer, transparent, clar i sense pretensions. Amb Tres pot afirmar-se com amb pocs, allò de què mentre la cultura i la tradició es mouen, continuen vigents i més vives que mai. Molt gran.



Compreu 'Tres' al bandcamp de Mésdemil
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Saps que confie bastant en el teu criteri, però a mi la Muixeranga de Mont no m'ha acabat de funcionar. Sí cançons com les que dius, "Alegria va", "Palmera" i unes altres. Però em sembla un disc irregular. Si fas una cosa tan desconnectada dels temps, musicalment parlant, les cançons han de ser molt poderoses. Un disc honest, en qualsevol cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que es de veres que el directe, al meu cas, marca prou la meva manera de veure els discs, potser tens raó, el que tinc clar és que en directe La Muixeranga em resulta emocionant, i es que Xavier, la tonada està tan arrelada al nostre pensament que la línia és molt Fina, de ser un bon disc, ho és més en termes tradicionals clar. Pense que la millor obra de Néstor està per vindre si continua per estos camins. Gràcies per passar.

      Elimina