Dossier: Nebraska Vs Stardust Memories

L'altra nit vaig sortir i vaig conduir una estona ..., estàvem a Denver. Vaig prendre un cotxe i vaig sortir, vaig conduir una mica a l'atzar. Em vaig aturar davant d'un cinema, vaig entrar, vaig comprar crispetes de blat de moro, i un noi se m'acosta, un noi realment simpàtic. Em diu: "Escolta, t'importa que la meva germana i jo ens asseguem amb tu?". I jo vaig dir: "Fantàstic". Així que es va asseure, i vam veure la pel.lícula. -Va fer una pausa i va riure-. I va ser fantàstic, perquè es tractava d'una pel.lícula de Woody Allen [Stardust Memories], una autèntica bufetada als seus fans. I jo estava assegut allà, i el pobre noi diu: "Jesús, no sé què dir d'això. Així són les coses? És així com se sent vostè?" I jo li dic: "No, no em sento així, no tant." I el noi té el sorprenent valor de venir a mi al final de la pel.lícula i preguntar-me si voldria anar sa casa i conèixer la seva mare i el seu pare. I jo li dic: "¿Quina hora és?" Són les onze, així que dic: "Està bé."


De manera que vaig a sa casa. Viu en un suburbi, i entrem a la casa, i allà estan la mare i el pare, asseguts al sofà, veient la televisió i llegint el diari. Em fa entrar i diu: "Hey, he portat a Bruce Springsteen." I ells no li creuen. Així que fa que m'acosti i diu:"Aquest és Bruce Springsteen." "Ah, bé", diuen. De manera que va a la seva habitació i torna amb un àlbum i l'hi fica sota dels nassos. I la seva mare diu [sense alè]: "Ohhhh. Sííí!" I es posa a cridar. "Sííí!", Crida.

I vaig passar dues hores a la casa d'aquell noi, parlant amb aquella gent; eren realment encantadors, em van preparar un sopar suculent, i després síndria, i el noi em va acompanyar de tornada a casa unes hores més tard. Em vaig sentir tan bé aquella nit. Perquè aquesta gent a qui no coneixem existeix; et porten a casa, et tracten fantàsticament ..., i el noi era fantàstic, tots eren realment fantàstics. Això és una cosa que pot ocórrer i no pot passar a molta gent. I quan passa, és fantàstic. Coneixes tota la vida d'algú en tres hores. Coneixes als seus pares, coneixes la seva germana, coneixes la seva vida familiar, tot en tres horas. I vaig tornar a aquell hotel i em vaig sentir realment bé perquè vaig pensar: "Huau!" -ara la seva veu era gairebé un murmuri-, la de coses que pots fer. Que experiències ets capaç d'aconseguir, entrar a la vida d'un desconegut. (GloryDays, Dave Marsh)


Woody Allen retratava la seva pròpia fama i examinava la seva pròpia psyche. En una de les escenes de la pel·lícula, el protagonista pregunta a uns extraterrestres quina és la seva funció en el món, ells li contesten: "Tu, fes pel.lícules. Però ens agraden més les còmiques", Allen es desfà de la crítica en aquesta escena, sap el que els seus fans esperen d'ell, i també que Stardust Memories suposaria un autèntic cop, similar al que un perpetraría Springsteen amb Nebraska. Si va influir o no ... no ho crec probable, encara que no impossible, sí que ho va fer la manera com va captar l'interès del públic cap a les seves cançons al final de gira de The River



La gira de The River arribava a la seva fi, i com si d'un adéu definitiu es tractés, Springsteen es deixava la pell sobre l'escenari cada nit, i cada cançó era viscuda per la banda més que interpretada. De tornada a casa després del seu pas pel vell continent Landau i Springsteen van acordar finalitzar la gira passant per algunes de les ciutats que havien estat més importants en la seva carrera, era d'obligada parada New Jersey on van tenir lloc ni més ni menys que sis nits seguides en el Meadowlands coincidint amb la seva inauguració, cinc a Filadèlfia i cinc a Los Angeles. Segons Loris Smith, el director general del Meadowlands, les peticions rebudes el primer dia que es va obrir la venda per correu donava per a 21 actuacions, un pot fer-se una idea de l'estatus que va adquirir els últims anys. Encara que van ser els concerts de New Jersey dels que van mostrar a un Springsteen amb les emocions a flor de pell, la seva lluita interna estava a punt d'aflorar. Bruce era identificat amb la imatge del somiador, aquell que va aconseguir els seus somnis escapant d'una ciutat de perdedors, ningú dubta que en els seus concerts era un autèntic mestre de cerimònies, sabia com portar a la gran multitud, però en els seus números més reflexius notava la espera ansiosa del públic que volia ballar, volia rock'n'roll, volia el Springsteen que va néixer per córrer. I això li va donar que pensar, era l'èxit qui havia de guiar els seus passos i per tant havia de cedir davant les peticions del públic? ¿O per contra havia de ser l'art i la seva manera d'expressar-lo? Nebraska li asseguraria esbrinar quants de tots aquells milers que assistien als seus concerts anaven a escoltar o contràriament anaven a ballar, en el moment de la composició de les cançons això encara no ho sabia, encara que la reflexió sobre l'èxit l'ajudaria a prendre la dura decisió de llançar les demos al gran públic.

Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. Adoro a Springsteen...però no suporto Woddy Allen....
    Pel que fa a l'última part de l'entrada: fantàstic retrat de les "afortunades contradiccions" d'en Bruce, per una banda volia arribar al màxim de gent posible, però a la vegada li feia por que entre tanta gent els seus missatges és perdessin entre la multitud, realment crec que és igual devant de quanta gent toqui sempre ens fara saber el que vol que sentim en cada cançó ja sigui Reason to believe o Ramrod.

    ResponElimina