Bruce Springsteen - Nebraska (1982) Part.1


Ara mateix, la meva casa és una mena de forat-Freehold en la qual pots trobar tota mena de revistes, publicacions, llibres CD i LP's d'índole springsteenianes, quan em dóna ... em dóna fins al final ... si la meva dona no em fa fora de casa és per que serà veritat que m'estima molt, i més perquè estar Nebraska pot arribar a ser seriós, un estat d'ànim molt concret i difícil d'explicar en una sola frase, ho veig tot tan Nebraska que ja no tinc cap dubte, les coses no tornaran a la normalitat. La música em serveix com si d'un bon material aïllant de ferreteria es tractés, vaig deixar de veure la televisió, les notícies i l'esport em semblen representacions esperpèntiques i deformades de la realitat, la caixa tonta només em serveix per al cinema, les poques notícies que m'arriben del món exterior no són gens encoratjadores. L'última confirma el que dic ... transformarà en pocs anys tot el que ens envolta en un enorme núvol negre, una enorme Dust Bowl de dimensions bíbliques, una nova Edat Mitjana amb xarxes socials i internet, clar... tota repressió té que tindre el seu opi... ho sento, encara esteu a temps de canviar de canal si no voleu caure en un absolut estat mental de Nebraska profund.


La nostra constitució ha estat modificada per fixar uns límits a la despesa social, i no hi ha cosa més contradicctoria que aquesta, ja que la societat és això mateix, despesa social que garanteixi el benestar a la gent que viu i treballa, i forma famílies , i té fills, i fa amics, i estima, i lluita pels seus somnis, i té il.lusió en un demà millor, aquest tipus de coses que ens mantenen en societat, que són la societat, una societat amb les seves despeses socials, amb els seus pilars bàsics que ens assegurin sentir-nos part de tota aquesta xarxa entrellaçada de persones, potser basat en el capital, ho admeto, però en un capital a disposició de qui la l'aconsegueixi treballant honestament, no només d'uns pocs ... però d'aquí a poc ja no hi haurà escapatòria, el neo-liberalisme de Merkel i Sarkozy han pogut amb tot. Espereu una etapa molt més profunda que la que es va reflectir en aquest grandíssim i fosc LP, no podria existir un disc que expressés tan bé aquest estat ... Mental?.
No dic que Nebraska sigui un disc estrictament polític, no ho és. Aquest disc parla d'un estat més enllà de l'enfonsament de tots aquests valors socials, un aïllament profund de tot el que t'envolta, aquest lloc sense retorn on ja no s'esperen respostes, qui les donarà? Algun polític? Algun banquer? Una guerra?. Quan el teu entorn no et proporciona aquesta estabilitat, quan el treball és un bé escàs, quan aquests pilars desapareixen de sota dels teus peus i les regles que regeixen aquesta societat passen a ser una broma de mal gust o una cosa que no va amb tu... llavors succeeixen històries com la de Charlie Starkweather en la cançó titular... entre d'altres cançons de similar calat
Sí, la política també està present en Nebraska, igual que la història d'amor de Casablanca tenia de teló de fons la 2 ª Guerra mundial, aquí Springsteen ens retrata aquest aïllament i desesperació amb el teló de fons del nou i atroç liberalisme econòmic de Reagan. Per sort em van educar amb certs valors i disposo al meu voltant de la gent de confiança suficient perquè això no arribi molt més lluny, no em veureu brandant una arma en una licoreria com en Johnny 99 .... però em resulta inevitable sentir-me Nebraska.


Amb Nebraska has d'anar amb molt d'ull, sent dels meus preferits i imprescindibles de la seva discografia mantinc les distàncies amb ell. Moltes vegades el veig de reüll a la prestatgeria, penso en les seves cançons, la seqüència, canturretge  alguna de les que em surten sense pensar com aquest 'Well they Blew up the Chiken man in Philly last night'... de Atlantic City, però quan veig les orelles al llop mentalment el torno a la prestatgeria. Ja sé que m'ho prenc molt a la valenta açó de la música, però és així, Nebraska és el típic disc que pot atropellar-te ... a menys que tinguis la moral pels núvols, o per contra pot ser que ja estiguis prou en la merda com per entendre'l en la seva total magnitud. 

El primer disc que vaig tindre d'Springsteen va ser el Tunnel of Love (1987), molt bon disc diga el que diga la crítica d'ahir i avui, a continuació vaig aconseguir el Darkness on the Edge of Town, més tard el Live amb el qual em vaig obsessionar pel Because the Night, i el Born in the USA que fins i tot anys després de la seva sortida encara ressonava amb força en les emissores. Aquella fantàstica versió en directe de Thunder Road del directe em va portar a Born To Run, i vaig completar amb The River i els seus dos primers LP'S, tot a joc amb la meva jaqueta de cuir, unes flamants botes de motorista, i una peculiar colla de col legues, un grapat de rockers, heavys i punks que no encaixàvem en cap lloc, semblàvem els fills bastards dels Stray Cats, The Clash i Nirvana. Però les meus hormones en plena expansió es resistien al Nebraska, les fotudes només volien sexe, drogues i rock'n'roll (la veritat que de sexe... ben poc).

Nebraska va ser l'últim Lp que vaig adquirir de la seva etapa mes creativa. El llibre 'Glory Days' de Dave Marsh em va empènyer cap a aquest gèlid i espectral disc acústic, llibre que recomano a ulls clucs per a tots aquells que vulguin gaudir d'una bona lectura. No cau en els tòpics de les biografies de figures del rock ni tampoc en l'anècdota fàcil, es recrea en la gestació de Nebraska i Born in the USA com a part central del llibre, comparteix detalls significatius de la seva obra anterior, aprofundeix en la seva personalitat i en la seva particular visió de la força redemptora del rock'n'roll. També analitza els pros i contres de l'edició del Live ... de debò ho heu de llegir. A més si d'algú et pots fiar o amb algú has de coincidir en Assumptes Bruce, aquest és Dave Marsh... afegim també a Julio Valdeón.
Marsh analitza la gestació de Nebraska a diferents nivells. La relació de Springsteen amb l'èxit, el pas de la banda per l'estudi de gravació, el moment personal del propi cantant, la situació que travessava l'Amèrica de principis dels vuitanta (semblant a la que estem passant ara), les noves referències musicals i literàries que va anar adquirint al llarg de l'última gira. Tot allò va acabar modelant el LP més particular de la seva discografia, va demostrar una vegada més fins a quin punt era amo de la direcció artística de la seva carrera, cosa no gaire habitual en l'època daurada del control discogràfic d'aquella selva sinténtica i de la ràdio fórmula no apta per a LP 's ... allà enmig de tot allò Springsteen va deixar anar aquest disc acústic i aspre.

En els seus anteriors àlbums va explorar al mil.límetre l'univers dels perdedors creant els seus propis mites i llocs màgics, en la seva interpretació i en els seus textos sempre subjeien l'esperança ... Però Nebraska és diferent, la seva veu, la impassibilitat davant la mort i la desolació ... alguna cosa havia canviat de nou en la seva manera d'entendre els seus somnis particulars. The River ja conté alguns trets del que seria el seu següent LP en cançons ombrívoles com Stolen Car, The River, Wreck on the highway, Pointblank... marcaven un canvi en la manera de concebre les seves noves composicions, protagonistes que creuen el límit, estan més enllà de plantejar una nova pregunta o d'esperar una resposta que li proporcioni algun tipus de redempció, només els queda esperar el fatídic i alliberador final.

L'americà mai va fer cap declaració de tipus polític, sempre va deixar que parlés la seva música, però això va canviar el dia després de la victòria de Reagan en les eleccions de 1980, en un concert a Arizona va deixar anar 'No sé el que penseu sobre el que va passar ahir a la nit, però jo penso que va ser una cosa terrible' (el mateix vaig pensar el dia després de les eleccions valencianes). Va canviar la seva percepció respecte a la política, va pensar que havia de ser més que un acte a realitzar cada quatre anys, a més la gira de The River per Europa li va donar un punt de vista ben diferent respecte al somni americà, alguna cosa no anava bé en el seu país, les altes taxes d'atur, el pessimisme regnant, la desconfiança general, centenars de milers de famílies perdien les seves llars, comunitats senceres s'esqueixaven al so dels mercats, aquell ingenu somni s'esvaïa ràpidament ... i amb ell ... el mateix Springsteen es replantejava tota la seva carrera i el seu enfocament en la manera d'expressar-se pel que fa a l'èxit i la necessitat de mostrar el que desfilava davant seu. Aquella mateixa nit a Arizona va rebre un regal molt especial, Woody Guthrie: A Life de Joe Klein. Aquell llibre li va fer veure que les seves lletres connectaven amb el pensament de Guthrie, parlaven de les mateixes persones i dels mateixos assumptes. Així que en els llargs viatges entre les capitals més importants va començar a escoltar la música de Woody Guthrie i tots aquells foscos i oblidats cantants de l'American Folk Music Anthology.

Amb l'ajuda de Jon Landau, el millor manager de la història del rock, si hi ha un rànquing hauria d'estar en el primer lloc, el típic tipus que contagia el seu entusiasme a qui l'envolta, influïa sempre positivament en la seva carrera, fins i tot més enllà dels seus propis interessos econòmics. Ell sabia llegir entre línies el moment crític del seu amic i com si d'un germà gran es tractés li dosificava el coneixement necessari per poder digerir tot aquell mal estar, amb pel·lícules com Wise Blood de John Huston i The Grapes of Wrath de John Ford, films que el van portar a un tipus de literatura específica, com l'obra de Flannery O'Connor, per aquest camí, durant la gira va compondre 'Mansion on the Hill' per al seu pròxim LP, una cançó amb una escena increïblement evocadora. Una altra pel.lícula que va impactar fortament va ser Badlands de Terrence Malick, la pel.lícula relatava el periple de mort i violència que va consumar Charlie Starkweather en els 50, i d'aqui al llibre en el que estava basat, Caril de Ninette Beaver i una llarga conversa telefònica amb la seva autora que va culminar en la composició de la cançó Nebraska. Tots aquests nous coneixements i circumstàncies van ser les que van empènyer a Springsteen en una nova direcció, cap al final d'aquella vella i atrotinada carretera del tro.

Era inevitable que aquelles gravacions fossin emparentades amb la primera època de Dylan, encara que Bruce més aviat buscava en aquelles cançons sonar tan collonudament bé com els primers discos acústics de Robert Johnson i John Lee Hooker, aquells discos primitius que no tenien cap mena de ardit, que et feien endinsar-te en les vides dels seus personatges oblidant l'interlocutor. Va ser un nou punt de partida molt significatiu  ja que la seva música fins aquest punt estava construïda a base del rock i el soul dels 60. Finalment ho va aconseguir com tots bé saben amb només una TEAC de quatre pistes, una harmònica, la seva veu i el delay de l'echoplex, cançons immillorables en l'estudi, Chuck Plotkin qui apareix només en els agradaïments, es va donar de cops de cap contra la paret per desentranyar el misteri d'aquelles gravacions, i mai van poder reproduir aquest ambient fantasmagòric, ni tan sols l'estat anímic de Springsteen, aquella barreja de murmuris i udols no van poder repetir-se posteriorment en la gravació. Li van donar mil voltes, regravaren el material, amb banda i sense. Fins i tot van contemplar la possibilitat d'editar un doble LP amb la versió acústica i la versió amb banda ... va ser descartat per Springsteen immediatament, era com posar un ham per a que s'escoltés la seva versió acústica. Finalment van aparcar aquelles cançons i van començar de nou des de zero ... i van sorgir cançons que van confeccionar el cos central d'un altre nou artefacte, el següent LP Born In The USA, la primera en sortir va ser I'm on Fire, també la que dóna títol al disc, li seguiren altres com Glory Days, Downbound Train, Darlington County (originalment per al Darkness On The Edge Of Town), Workin 'on a Highway (reelaborada a partir de la versió amb banda per a Nebraska), I'm  going down, Murder Inc, Frankie (també sobrant del Darkness On The Edge Of Town). Allà hi havia alguna cosa gran, tots eren conscients que aquell material anava a rebentar les llistes d'èxits. Però allà estava Springsteen, perquè Born in the USA seguís el seu curs hi havia una condició, donar sortida al material de les demos, aquest era el tracte. Sense Nebraska no hi havia Born in the USA, així que només quedava decidir de quina manera, s'havia provat tot, menys una de les opcions, llançar les demos tal qual les va gravar en el TEAC.


Però editar aquelles demos va ser més que una decisió ràpida d'última hora. El primer a adonar-se del potencial d'aquelles cançons va ser el seu fidel amic Steve Van Zandt, però Landau va donar el pas decisiu davant la impossibilitat de fer funcionar el material amb tota la banda, va exercir de portaveu dels pensaments del propi Springsteen qui s'auto-negava tal evidència. Després d'un llarg calvari de problemes tècnics van ser els especialistes en els estudis Atlantic qui van donar amb la clau per treure el màster de Nebraska. Potser l'any que ve, amb l'aniversari d'aquest LP puguem gaudir d'algunes d'aquelles gravacions en algun box set, no podria arribar en moment més oportú tal i com pinta el panorama, si és així i veu la llum estic segur que aquest dia La Borsa es desploma de quall.

Al final del túnel d'aquell àlbum tan aspre apunta Reason to Believe, una petita escletxa per la qual Springsteen va deixar entrar un petit i feble feix de llum...

... però no us penseu que deixo això aquí ... continuo amb Nebraska .... fins la propera.

Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

5 comentarios:

  1. Je je je quin plagi més descarat...m'hi apunto !!!

    Txals....m'has deixat fregit amb aquest post, impressionant tots passem per moments "Nebraska" (m'ha encantat aquesta definició d'un estat d'ànim, me la faig meva..) pero que carai,s'han de tenir Reasons to believe!!!
    Ets un mestre mestre !!!!

    PD:Fills bastardos de Stray Cats, The Clash i Nirvana..me encanta !!!quins records amb els colegas !!!!

    ResponElimina
  2. Magnífic post.

    Aprofito per reivindicar Nebraska com lo millor del 'Boss'.

    ResponElimina
  3. Hola brucecatalà, així és, hi ha vegades que noseviuresenserock alimenta a la routeamericana, i hi ha vegades que surt a l'inrevés. Gràcies pel comentari, m'alegre que t'agrade.
    Hola Benet, Nebraska és considerat com un disc menor i er ami és dels més grans, qüestió de preferències.

    ResponElimina
  4. No sóc un gran springstinià (quin adjectiu més horrorós m'acaba d'eixir), però el post és admirable per moltes raons. I el disc, també.

    ResponElimina
  5. Hola Xavier, tampoc em considero el típic springstinià que ho perdona tot al seu sant. Però al Cèsar el que és del Cèsar, i quan es tracta dels 70 i els 80 per a mi va treure dels millors discs de l'època, això per no parlar dels directes.
    M'alegre que t'agrade la lectura d'aquest post, la segona part crec que t'agradarà més encara.
    Salut i un abraç

    ResponElimina