Ovidi Montllor - Un Entre Tants (1972)... perquè vull!!!!


Primer disc després de dos EP i un Single, amb 'Un entre tants' Ovidi Montllor s'estrenava amb el seu disc més guitarrer, insurgent des del principi, un disc imprescindible de la història de la música.

Estem vivint època de canvis importants, és innegable. Els últims dies em plantejo alguns dubtes pel que fa a la direcció que estan prenent els esdeveniments. Ens ha caigut una forta garrotada sobre tota la nova revolució... És un fet digne de ser analitzat per Iker Jiménez com els mitjans de comunicació i el govern han utilitzat el decàleg sobre la manipulació mediàtica de Chomsky d'una manera tan clara i a la llum del dia com amb tan poca resposta general. Serà falsa la teoria d'Arquimedes? allò de que tot cos submergit en un fluid experimenta una empenta vertical cap amunt igual al pes del fluid desallotjat, ara mateix no em sembla clar perquè ací tot és submergir cosos baix l'aïgua i cap empeta resulta de l'experiment.

El cas és que avui se m'ha aparegut l'Ovidi, però no de qualsevol manera ni qualsevol Ovidi, més be l'Ovidi Montllor de l'Un entre tants, així tal qual, en blanc i negre, i no li ha fet falta dir molt perquè ho entengués. Estava jo assegut al banquet d'un parc esperant a que el telèfon sonés amb el politono de L'amor és cec dels Arthur Caravan, potser fos avui quan algú m'oferís alguna feina, encara que fos mal pagada, ja veus on ens tenen, una mala feina ja és una benedicció, ens han agafat be... i elucubrant estava sobre la música per no calfar-me massa el cap (molt normal en mi) pensava i recordava els 'xas xas xas' quan els Arthur Caravan fan saltar els ulls de tota la població de la vall, i m'ha vingut a la ment aquell tema de l'Un entre tants de Montllor en que l'alcoià utilitza el seu 'sass, ulls fora, sass, cama fora, sass braç fora'... Estos alcoians estan tots malalts, deurien envair la resta del País Valencià!


Però en això que un dels 'sass' que tararejava mentalment m'ha travessat l'espai neuronal entre orella i orella al temps que he notat una presència al meu costat, - Cony!!! l'Ovidi Montllor!!!. i jo pensant - ara treu el 'sass' i és quan se m'acava tota la tonteria i em talla el coll per posar al NSVSR tant d'anglòfil. Però no gràcies a deu. Assegut al meu costat en el banc del parc em mirava atent, entre cabrejat i amb llàstima mentre em llençava el fum també en blanc i negre que li sortia pel nas: - "Ai ai ai fills meus, que encara no s'heu mullat suficient?, Quants diluvis més necessiteu per a comprendre que sou ratolins en mans de gats"... i 'sass' ha desaparegut del meu costat. Així que més blanc que la mamella d'una monja m'he dirigit corrent cara casa per tal d'agafar l'Un entre tants i continuar amb la revelació de l'Ovidi. Ara és quan be l'explicació, perquè vull, per que tinc ganes d'explicar.

El disc comença amb l'esplèndida i malenconiosa intro de piano d'Homenatge, llavor instrumental de la cançó Homenatge a Teresa que gravaria anys després en el seu disc A Alcoi, després El Diluvi descriu la manipulació mediàtica que comentava abans, clar exemple de com amb la interpretació pot donar-se la dimensió necessària per a que la lletra tinga sentit i connecti amb l'oient, enumera una sèrie de successos sensacionalistes que no hi ha que empassar-se, 'i un se sent humiliat quan, afaitant-se la barba, li conten contes de nen' així és com ens tracten, com xiquets, i tanca amb el conflicte de classe, i generacional que estarà ben present en tot el disc: 'Vostè d'això no en sap res. No és jove i té molts diners'. 


En El Desesperat juga amb la sonoritat de les paraules '...Mon pare em diu foll en comptes de fill. I tinc tanta fam que em menjaré el fem. Tot això, jo crec, que ho apanya un crac!...' i no de manera gratuïta, mes be per a deixar patent la diferència de classes entre el protagonista amb el seu estatus de desesperat i el que deuria de ser un ciutadà com deu mana. L'alcoià també ens aconsella en De l'espai no te'n refies, una freak-cançó amb naus espacials de pel·lícula de Ed Wood, i amb una població víctima d'uns extraterrestres molt particulars que en comptes de abduïr, més be alienen, eixos sers aliens que 'es pressuposa que tan sols ve a buscar mà d'obra. Mà d'obra!', i ben barata que la trauran amb la gent que hi som a l'atur. Però qui cony són els éssers que assenyala Ovidi? 'No són humans. Són com màquines. Estranyes màquines que ho poden tot, que ho xuclen tot, que tot ho volen', nooooo!!!! aaaahh... consellers, polítics (com el Blackberry Fountain = Fuente de Mora = Font de Mora) i governants!! eixos extranys éssers que ja no tenen les potes a terra!!!. Llavors entra en joc l'obra mestra La fera ferotge demostració de la ironia i la capacitat d'interpretació de Montllor, en aquest text l'autoritat veu convenient tancar la fera ferotge, que no parli, per a que no amenaci el seu estatus que gaudeixen des de la torre, des dels hotels, la platja, el cotxe, una cançó que no podria ser més actual, una molt bona legoria sobre les manifestacions a l'ordre del dia, i també el tracte que li donen els governants, 'Els guàrdies que la veuen la volen atacar, la fera es defensa, no la deixen parlar. Com són molts i ella és sola, no pot i me l'estoven. I emprenyats per la feina, a la gàbia me la tornen' vaticini tal volta, en tot cas molt bona, escrita ahir.


La violència no podia estar exempta en aquest cançoner, i és Garrotada en Swing, de nou l'Ovidi fa servir les seves capacitats interpretatives a cop de tango endurint la versada a mida que avança: 'Garrotada! Cantarem. Que ens fa la mà nerviosa. I el nervi ens portarà al lloc que ens pertoca.' una crida a la rebel·lió per buscar la justícia justa, la que ens pertany, potser el 15M es queda curt (penso per a mi). M'encanta el toc jazz-blues que dona Pi de la Serra a la Cançonta juganera 3, musicació excel·lent per a una lletra que juga amb la mort, per què no? la vida és això, jugar. Una de les meves preferides de l'Ovidi: Sí senyor, sabeu com sona algú just abans de alçar-se front a qui mana? doncs sonaria com aquesta cançó, formada per frases arquetípiques que solen acompanyar el 'si senyor' i remeten a la obediència i la resignació, significat que l'Ovidi va canviant amb el to irònic i amb mala folla fins moments abans de l'esclat final, un si senyor d'indignació: 'No em fa mal el senyor! Endavant, senyor! Visca el senyor! Vostè és l'amo, senyor! A les ordres, senyor! Sí senyor! Està content, senyor? Puc marxar, ja, senyor?' genial, acompanyada per musiqueta d'aire parisenc i/o de senyoret de casa de família be, amb part sonora un tant dissonant al tall d'estrofa. Aquesta es obligada escoltar-la:


Ell és la crònica d'un home qualsevol, o com diu el títol del LP, d'un entre tants. La història gris que tots coneguem i en la que ens veiem reflectits de tant en tant, massa sovint diria jo, totes descripcions tancades amb un 'que paga ell' com acotació d'una societat basada en els diners i l'intercanvi comercial, tot se paga, tot se cobra, fins i tot en les relacions, el pensament i la paraula, la descripció d'una societat decadent amb un entre tants com a protagonista. I una altra de les que més m'agraden, Perquè vull, la qual no pren sentit fins l'últim vers 'Tot comença en un mateix' , cantat amb to sorneguer (riu-te dels Gallagher), buscar allò que u vol, anar a la recerca de aquelles idees utòpiques, fins i tot amb desitjos absurdes si cal, com ara canviar el present que no ens agrada. Veig el que veig, de nou amb instrumentació deliciosa, senzillament una cançó que passa amb la lleugeresa d'un Ovidi, enamorat?...

Cony!!! ¿ningú es va adonar que Ovidi va ser el primer Punk que va trepitjar el planeta terra? Un avançat al seu temps, escolteu el riff de blues degradat estil Led Zeppelin i el orgue al més pur estil del Jon Lord dels primers àlbums de Deep Purple  de 'Cançoneta juganera 2'... tinc la sensació de que Robert Plant sortirà per l'estèreo cridant. Una cançó diguem... pre-punk, sona exagerat? 'Uns per por. Altres per pena, farem del món una gangrena', cançó potent i rockera, dir a estes altures de les meves preferides de l'Un entre tants ja em pareix repetitiu. Tanca aquesta caixa de Pandora la instrumental Homenatge. 

Com que no hi havia vídeo he fet aquest muntatge perquè vull, per que tenia ganes de muntar:

Música en tres dimensions, lletra, música i interpretació, potser aquesta perfecta conjugació el diferència dels seus contemporanis i dels cànons de la nova cançó, experimental i clàssic, amb la facultat que també tenia Jaques Brel de transformar cada cançó en una petita escena teatral. Què vaig a explicar que no s'haja dit ja d'Ovidi Montllor? només si ningú ho ha dit ja, que les seves cançons semblen escrites ahir, són actuals, suposo que per dues raons, una raó la que tots ja sabem: Ovidi és un geni, i l'altra que després de 40 anys encara seguim igual, abduïts per uns alienígenes que no deixen que el poder se'ls escapi de les mans, els mateixos del règim feixista i els mateixos que el trairen i l'arraconaren quan el règim ja no hi era, el mateix gos amb diferent collar. L'Ovidi era un gran artista, un molt bon actor, un gran poeta i el millor recitador per sobre de l'encasellament dins dels paràmetres de cançó protesta, llàstima que aquest potencial fos arraconat de la manera que ho va ser, inclús per molts dels qui a posteriori l'homenatjaren. Dir en aquest moment que Canal 9(manipula!!!) mai no el va ni entrevistar, ni retransmetre un recital, ni tan sols un documental, ja ni sorprèn, mira tu que trist.
Dibuix contraportada per Perich
Amb un nòmina de col·laboradors important amb arranjaments de Yosu Belmonte, Carlos Boldori, Phil Pasmanik, Pi de la Serra i John Campbell, disseny de Perich i una direcció musical molt encertada a càrrec de Pi de la Serra i Yosu Oliver. Destacar a més que està gravat en directe amb Pere Ullod en la part tècnica i Pilar Aymerich en el disseny i les fotos de portada i interior. Produït i editat per Discophon S.A. en 1972.

Obra que l'Ovidi va dedicar als seus pares

I ací us deixo de donar la brasa... tenia ganes de fer aquesta ressenya, perquè vull, per que tinc ganes de ressenyar.
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

6 comentarios:

  1. Em sembla que això no hi ha qui ho arregli, per bona voluntat que hi posem, i mentrestant anirem escoltant l'Ovidi, sí senyor, un geni.

    ResponElimina
    Respostes
    1. no patisques amic, açò un dia els esclafarà en la cara. segur
      Salut i gràcies per comentar.

      Elimina
  2. Molt bo! si senyor he posat un enllaç a ovidimontllor.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!!! Tot un honor ser referència en un blog de referència! ja t'he linkat ací. Salut i força

      Elimina
  3. Molt Bo! Aunque me cuesta comprender todo...he perdido el catalan despues de mas de 15 años sin vivir en BCN...A lo mejor es que es valencià? En todo caso, gracias por rescatar a este pequeño gran hombre...de siempre me encanto... y como actor nunca olvido aquella pelicula;Furtivos, de José Luis Borau que vivi siendo un adolescente.
    A+

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Tsi, un dia me llevaré este disco s la Route para que lo leas i entiendas a la perfección, valencià i català, el mimso perro con diferente collar. Saludos i gracias por pasar

      Elimina