Richard Hawley - Late Night Final (2001)

Em preguntava aquest matí quin havia estat l'última vegada que em vaig guiar per l'instint per adquirir un LP. L'instint del melòman ... Sembla cosa d'un passat molt llunyà. Principis de mes amb la butxaca plena camí de la botiga de discos ... que coses, em sentia com quan era petit la nit de reis, això era felicitat absoluta. La campaneta de la porta sonava a victòria, l'olor dels vinils amuntegats, la música que punxava el dependent a l'espera del proper passerell preguntant: "- escolti ... qui sona?". Fa només uns anys, i semblen cent. Myspace, Spotify, xarxes socials per aquí, música compartida per allà, es va perdre el factor sorpresa, i amb ell, la capacitat de reacció, la lectura entre línies d'una portada, les decisions fatídiques quan has de triar per manca de pressupost, i mentre l'oïda, acostumant-se a un nivell d'escolta menys exigent gràcies a la compressió digital, com l'animal antropomorf que deixa de necessitar de pelatge. Com el títol de l'últim tema de Late Night Final: La llum al final del túnel, era un tren que venia de front ... i aquest ... ens va passar per sobre.

Que jo recordi, Late Night Final va ser dels últims discos que vaig comprar per pur instint. En aquells dies Coles Corner començava a sonar amb força, i el nom de Richard Hawley estava present en un segon pla de la meva ment. A la "R" va ser que vaig alçar la vista i allà estava. Em vaig quedar mirant fixament analitzant l'escena. Era com una finestra a un altre món, era massa real, en un bar cutre, jubilats amb la mirada perduda, aturats a la barra i un tipus solitari, amb més o menys classe, vestit de negre i prenent el seu aperitiu en un Breakfast Bar qualsevol d'una ciutat qualsevol. La part posterior ampliava l'angle de visió i a més creixia la curiositat. Em va resultar fascinant el que aquest tipus podria explicar-me en ple centre neuràlgic de la solitud. Llavors des de la primera escolta vaig saber que aquest tipus havia aconseguit gravar aquest disc només perquè jo el pogués escoltar en aquell precís instant, en aquells dies d'incertesa. Tanco els ulls mentre ho escolto, i mai perd per a mi gens ni mica de l'inicial factor sorpresa que em va captivar.

Posaria la mà en el foc a que d'una llarga nit de farra, o potser es va escapolir a primera hora del matí dels llençols de la seva última conquesta per a assaborir en solitud la victòria, possible punt de partida de "Something is...!", arpegis que cauen en cercles accentuats per arranjaments de corda i una línia de guitarra senzilla i suggerent. El romanticisme no embafa quan és Hawley el que canta "Baby, you’re my light", cançó de vellut blau, glockenspiel, cello, violins lap steel i la converteixen en una delicatessen. Les escombretes marquen el tempo de "Love of my life", sona a porxo del darrere, la veu greu i etèria xiuxiueja pensaments de desig amb bellesa suprema. En "The nights are cold" es manifesten amb classe trets cubans en percussions i guitarra, una cosa lògica si parlem del so Brill Building al seu dia tan influenciat pels ritme llatí.

"Can you hear the rain, love?" és per a la nit, solitud sense acritud, més be enyorança, un punteig senzill de guitarra y un teclat, companyia perfecta per a la vigília. "Lonely night" porta el swamp de Tony Joe White pasado pel seu filtre pausat, portentós sense més. "Precious sight" es recolza en un teclat i piano jazz acompayant una veu tratada que suggereix un vell transistor. "No way home" que tindre que ser de Buddy Holly, la lap steel es simplement magistral i en "Cry a tear for the man in the moon" converteix el sentiment d'abandonament en bellesa contemplativa amb només uns acords rascats i unes notes de baix. Pense en Cash cada vegada que escolte Long black train, sembla un standard americà, com una child ballad amb eixa lap steel engronsant-nos. tanca la instrumental i embriagadora "The light at the end of the tunnel (was a train coming the other way)" tren que avança com un vals  oníric cap ha fos a negre, molt cinematogràfica.

Sempre que llegeixo una ressenya sobre Hawley, gairebé mai es fa referència a Late Night Final, no ho entenc. Pot ser que Setanta Records no comptara llavors amb els mateixos mitjans que Mute (absorbida per EMI el 2002, i ara de nou en la independència, només que Hawley s'ha quedat en EMI), pot ser que per això només hi ha la seva carrera a partir de l'èxit de vendes de Coles Corner, de tant en tant es nomena Lowedges com a primer disc amb més reconeixement i està clar que Truelove's Gutter és la seva obra d'orfebreria crooner, però senyors ... aquest grapat de cançons posa els pèls de punta, sense orquestracions ni sobre produccions innecessàries i amb molt bones cançons. Totes les obres posteriors sempre em remeten a aquesta, l'art de Scott Walker i Roy Orbison va perdut entre el tracklisting, i un somnolent Buddy Holly treu el cap de tant en tant per comprovar que tot va bé.
 
Segons ha confessat Hawley, la seva intenció era buscar un cantant perquè interpretés el seu temes, però coses del destí, en el temps sobrant d'unes sessions d'enregistrament, i completament borratxo va gravar la seva veu cantant Coming Home del seu EP de debut. Al dia següent i amb ressaca, va comprovar que allò sonava molt bé, gràcies a déu.
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. El que dius sobre la incertesa alhora de cercar discos i de descubrir música és perfecte. Descrius sensacions que encara es poden sentir, però que cada cop costa més. Sobre en Hawley, jo m'inclino més per Lady's Bridge que segurament és el seu disc més comercial, però que em sembla meravellós. I és exactament el que sempre he pensat: Scott Walker + Roy Orbison!
    Salut!

    ResponElimina