Novetats 2018

header ads

Carles Pastor - Andròmina (2018, LaCasaCalba)

Per a mi Andròmina era un disc esperat des de que ho anunciara l'autor al verkami. Una alegria que Carles Pastor vinga de la mà de LaCasaCalba de Francesc Burgos qui torna a posar el segell a un autor proper després de molt de temps, a més acompanyat de grans músics: Nacho Villanueva, Josep Pérez, Abraham Rivas, Jordi Silvestre, Òscar Briz, Ivan Espí, Silvia Martí. Una aliança intercomarcal, un dream team de músics als qui admire i respecte del primer a l'últim i que marquen un moment únic en la carrera discogràfica del cantautor saforenc. Puja així un graó més alt en una discografia que començava tímida i que creix a cada pas. 

He de confessar que Dies de ràdio és un d'eixos discs que sé que seguiré escoltant per sempre superada la tan en voga, urgent i habitual època de promoció. Doncs Carles Pastor fa cançons que molt lluny de ser asèptiques mostres de tècnica musical ben sonants, i més enllà de canalitzar certes influències i tindre aquella o aquesta producció, parlen des de ben dins i connecten molt bé amb el que espere de la cançó d'autor, o siga, que m'emocionen i facen tremolar el meu món al voltant, que més que donar-me les respostes adients a cada situació, em plantegen les preguntes que mai ningú vol fer-se a u mateix. Andròmina en aquest aspecte és una molt bona continuació d'aquell en quant a despullar el moment. Els fills, la parella, la feina, les relacions, el moment que ara estem vivint... em resulta proper com aquelles cançons del Neil Young íntim, mordaç quan cal retractant el moment com aquell Dylan de les cançons despertes, obscur com el Bruce al costat de l'home de la factoria. Cançons per a nosaltres els perdedors que a la llarga guanyem quan simplement fugim de la convencionalitat acceptant el pes a la motxilla però mirant endavant amb el cap ben alt.

Ara amb el seu soci de correries, el seu escuder Ivan Espí (atenció al seu grup Capa de plàstic), la química és evident, al menys al directe de la presentació al Teatre del Raval de Gandia em va semblar que descarrega a Carles Pastor del pes de les sis cordes, una gran millora respecte al seu anterior disc doncs la guitarra elèctrica de base bluesera dóna el punt de rock adient quan la cançó ho demana. També un graó més en quant a la companyia del teclat d'Abraham Rivas qui sempre sap llegir els temps al seu segon pla de luxe, fent d'allò bo alguna cosa millor. La producció d'Ona nua és ja una marca de qualitat a discs que estime, per exemple de Rivas, Briz... influència de textures evident en cançons íntimes com T'acarone que be poguera haver pertangut al gat i l'home al seu costat si no fos perquè la lletra i la cadència és pròpia de Carles, el mateix em sembla amb Dibuixe, un so que saps que neix a la Murta, marca de la casa d'Ona Nua produccions, sempre exquisida la mà de Tony García als comandaments, i una lletra que s'adverteix catàrtica. Liverpool per a mi, personalment, és el centre del disc, cançó que aconsegueix sintetitzar el moment de l'autor, personal perquè escoltant-la m'escolte a mi mateix, i si alguna cosa ha de fer la cançó d'autor de qualitat precisament no és altra cosa que aquesta, dur-te als llocs on u no arriba amb les pròpies paraules. Recorde a Carles enviar-me l'esbòs de Vaig fent camí després d'una nit de cassalles, ell sap que estime la música de Lu, un gest que diu molt d'ell, aquest portar-la al nostre idioma i al nostre llenguatge vital amb el violí de Jordi Silvestre, els teclats d'Abraham, els cors, i el puntejat d'Ivan és simplement un dels meus moments favorits, americana saforenca sublim. No podia faltar Estellés, el nostre Kerouac, de qui adapta un poema en el Blues de l'hotel Paris, musicalment en l'ona de l'últim Dylan d'arrel country-blues rítmic, en directe és un canó, no se'l perdeu si el teniu a prop. Un altre moment únic és el duet amb Òscar Briz en Fràgil, tots dos junts són like a rolling stone, com una entrada cap a la primera divisió dels nostres artistes favorits. Cap al final Teatres i Porto ens torna al Carles de les distàncies curtes i les emocions a flor de pell. Un disc que tanca amb una autèntica meravella com és Cançó de bressol i una joia, un caramel amb la veu de Silvia Pérez Miret en l'emotiva i nua interpretació de Los Secretos. 

Un disc que em satisfà més de l'esperat i més venint després del que venia, les grans cançons continuen parlant-me de tu a tu, i ja només això és per a mi una gran notícia, però a més amb l'al·licient d'una gran producció confeccionada a la seva mida. Amb Andròmina, al fi, Carles Pastor va trobant el lloc artístic que li correspon per dret propi en aquest món de vegades carregat de tanta pose i referència supèrflua, en un moment immillorable per la companyia d'amics artistes que du i per la difusió que està rebent en mitjans de comunicació que semblen despertar d'una llarga letargia. Només desitge que la quantitat de concerts l'acompanyen i que més gent conega i faça compte del que significa la veritable cançó d'autor, aquella que et pot fer riure, aquella que et pot fer plorar.

Per Chals Roig

Fes-te el favor i escolta Andròmina, fes-li el favor i compra el disc si encara no el tens. Molt recomanable.


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris