La nit del dissabte 17 es va estrenar la nova temporada de La Casa Cantonera i amb els cantoners, Ona nua ens va presentar el seu últim disc Un gat i l'home al seu cosat, les cançons de Josep Pérez amb Abraham Rivas i Lluis Besa completant el trio de directe, en estudi amb Xavier Alaman i Toni Garcia, grup de músics i amics que duen ja molts anys fent música junts en diferents projectes, com Plastic Smile, també recolzant i participant amb altres artistes en un segon i luxós pla. Gran bagatge que ha cristal·litzat en una col·lecció de cançons que baix el meu punt de vista són excel·lents en el fons i en les formes. Concert que esperava pel tan bon gust de boca que em va deixar i em deixa la gravació a cada reproducció.
Encetaren la vetllada trencant el gel amb Llàgrimes, post-rock tens i guitarrer que em pilla a contrapeu però que va servir de crida d'atenció, tot i que amb L'olor de les tomaques vaig connectar de ple, baixaren la intensitat explicant-nos Josep com de vegades els petits detalls que ens marquen pel camí ens lliguen als llocs i a la gent d'una manera més forta que agafant-se a qualsevol sentiment xovinista a l'abast i que de vegades sol utilitza-se, per a mi, excessivament. Les cançons es succeïren mostrant una gran sensibilitat vers la vida amb versos capaços de commoure'm i moments per a recordar com per exemple Cant a u mateix, el vers "Que dolça és la por quan la saps tractar, quan es torna instint, per fer-te capaç de ser tu mateix" el duc gravat al clauer. Aquesta 'por' contra la que lluitar per a estimar sense prejudicis, sempre present a les nostres vides, em sembla un dels veritables leit motiv del propi disc i de l'actitud de Josep en la seva interpretació en concert, la cançó La por exposa a les clares la barrera a véncer, i com Emma que exemplifica aquesta catarsis i la lluita interna a dur, perquè "el pitjor enemic està dins de tu" que canta en Que difícil és de vegades la vida, cançó de l'any per a mi i que pel baixet acompanyava totalment aborronat, tal i com Entre els barrots que és la seva excel·lent versió d'Elliott Smith que m'eriça la pell i em col·loca a cada vegada al mateix precipici. Viure en el camp llueix lluny del soroll i la civilització fosa amb el What's Going On? de Marvin Gaye, cançó amb la que ens va fer cantar de bon gust i a més va deixar clara la seva gran tècnica vocal exquisida de vellut. Ens va regalar a més la inèdita Fucking Asshole, en clau més irònica però d'actitud punk que d'haver un altre disc d'Ona nua estaria inclosa. El concert basat en el disc va deixar espai per altres versions, vaig quedar al·lucinat amb This Is Love de PJ Havey, però tant o més emocionant va ser la col·laboració de Néstor Mont interpretant Alfonsina y el mar cançó popularitzada per Mercedes Sosa i que em va deixar bocabadat, una concessió al caràcter local algemesinenc i dels números més aplaudits va ser la versió amb l'ukelele de La Muixeranga amb lletra de Néstor juntament amb La Nova Muixeranga alçant-se en el pati de La Casa Cantonera, un moment emotiu. 
Però sobretot si per a mi un concert/cançó/poesia té que provocar en l'oient alguna cosa a més d'un moment de desconnexió i esplai de la vida quotidiana, pense que ha de dur-te cap a un altra visió de la vida, té que descol·locar-te, emocionar-te i aconseguir que et provoque una resposta sense que et pugues resistir, i pense que aquestes cançons i aquest directe em dugueren a llocs de vegades amagats, alguns dolorosos, altres joiosos, sempre enriquidors, i qui sap si de tots els que ahir visquérem aquelles cançons molts isquérem d'allí més desperts i vius, vull pensar que si. Gran concert.
Per Chals Roig
Fotos: Ximo Bueno
http://lacasacantonera.org/
https://mesdemil.bandcamp.com/album/ona-nua-un-gat-i-lhome-al-seu-costat
){kind=link}
0 Comentaris