Sense inventar la pólvora, Jason Collet amb Rat A Tat Tat, ens meravella amb el so dels setanta, amb molta classe i un regust de rocanrol als més grans.
Els Broken Social Scene són una banda de rock originària de Canadà a qui els agrada moure's per un rock-indie-alternatiu, acostumen a obtenir molt bones crítiques, i en famoses i molt consultades pàgines web com "allmusic" els seus treballs no baixen mai de les quatre estrelles, tenint un parell de cinc. Dit tot això mai havia caigut a la seva xarxa, mai els hi havia fet un foradet en el meu temps per escoltar els seus treballs però amb l'arribada del disc del qual avui us volia fer cinc cèntims això va canviar. Aquest disc del qual parlo no és precisament un dels seus treballs, no és l'últim LP de les seves carreres i no ha sigut un amor a primera vista a causa de la típica cançó hype que t'enamora i després deixes abandonada per sempre. La raó de fer immersió a la discografia dels Broken Social Scene la trobem en el treball d'un dels seus components, concretament a la carrera en solitària del seu guitarrista, Jason Collet. "Rat a tat tat" no era la seva primera aventura en solitari, ja havia realitzat quatre o cinc treballs abans d'aquest disc que particularment a mi m'ha obert als ulls. Una vegada escoltar i gaudit "Rat a tat tat" vaig entregar-me al seu anterior disc, el magnífic "Here's to being here", i ara amb l'excusa de l'aparició d'una nova col·lecció de cançons l'any 2016 anomenada "Song and Dance Man" volia parlar del disc que em va enganxar a la seva música, que no és una obra mestre però que per a mi és un petit clàssic modern nikochià.
Jason Collet no ha inventat la pólvora i tampoc és precisament l'abanderat de la típica moda musical que es treuen de la màniga les discogràfiques. Podríem dir que allò que fa Collet veu directament del rock i folk dels anys setanta, amb un cert regust dylanesc, i amb la lliçó de Harrison o Kristofferson mot bé estudiada, a vegades i sorprenentment en aquest disc s'apropa als Stones amb el fre de mà posat recordant la seva època en "Some Girls". El single del disc és sense cap mena de dubte "Love is a dirty word" un caramelet de cançó que enganxa de primeres i és que al teu cervell per sempre. Un encert total que no trobem fins al tercer tema del disc doncs abans trobem dues grans cançons: Rave On Sad Songs i Lake Superior. La primera és essència Dylan i la segona és Harrison pels quatre costats, una gran gran cançó. Quan arriba l'esmentada "Love is a dirty word" ja estem ficats de ple al disc, gaudint, feliços per allò que estem escoltant. "Bitch city" podria estar signada per Wilco, pels millors Wilco, i això m'agrada molt encara que mirant enrere ens adonem que el producte de Collet no és gaire original però sí de gran qualitat. Quan escoltes "Rat a tat tat" sempre penses en algú altre, podríem dir que és un disc revival, i segur defrauda a qui espera que Jason seguir el líder de la modernitat, en canvi, si només volem gaudir de la seva música, estem de sort doncs estem davant d'una gran col·lecció de cançons, amb molta classe. Cançons fantàstiques com la beatleliana “High summer”, la divertida i sexi “Love is a chain” al més pur estil Roxy Music i “Long may you love” amb el seu regust sixty; i com no el boig final, una mica Kinkinià i de cabaret, de "Vanderpool Vanderpool". "Rat a tat tat" és un disc que a poc a poc et fa seu, i en el meu cas la hipnosi va ser total, i ara el considero un dels meus clàssics ocults.
0 Comentaris