Nacho Vegas - Canciones populistas

...cinc cançons del poble i per al poble, a cavall del folk, el rock alternatiu i la música tradicional de cantautor. Això sí, compromeses, amb certs llaços de camaraderia amb la massa social indignada... 

No sóc un incondicional de Nacho Vegas. Depenent de cada treball tinc més o menys atracció per la seva obra. Però el que sí que crec sempre de l'asturià és que és atípic, personal, carismàtic, posseeix una actitud estimable i, potser, aquesta sensació d'honestedat que transmet. En aquest sentit no ha variat en absolut la meva opinió des que el vaig descobrir fa just ara 10 anys durant una actuació en directe.

Transcorregut més d'un any des de "Resituació" es presenta abans d'acabar al 2015, com si fóra un reflexiu regal prenadalenc (o fins i tot preelectoral), en aquesta línia de crítica social, amb un Ep format per 5 cançons on, tal com record llegir en un interessant article de Grècia Monroy per "acords moderns", el primer que crida l'atenció és precisament el seu títol "Canciones populistas". Dic que crida l'atenció perquè populisme és una paraula que la tradicional dreta espanyola ha posat molt de moda en els últims temps fins al punt de desvirtuar-la, adulterar-la i, per què no, corrompre.Ha tingut tanta popularitat el vocable "populisme" que fins l'històric socialisme (el qual encara manté entre les seves sigles el terme "obrer") s'ha pujat al carro del seu ús com a símbol de reprovació o menyspreu sense tenir en compte que l'arrel de aquesta doctrina té molt a veure amb el propi socialisme, aquell que va ser defensor de la classe camperola a la Rússia de finals del segle XIX, i més concretament en la protecció generalitzada dels interessos i drets del poble. El més curiós de tot és que a aquestes altures de les democràcies occidentals totes les opcions polítiques sense excepció es mostren com a ferms defensors de aquests drets, almenys en teoria, de boca i cara a la galeria, òbviament en aquests discursets on l'objectiu és aconseguir vots que els permetin prendre el poder. Sembla clar, per tant, que si s'aprofundeix hi ha una plaga de populistes, per la dreta, per l'esquerra, pel centre i fins per l'esquena.

Amb aquest nou elenc de cançons el de Gijón aconsegueix tornar el populisme a la gent. Cinc cançons del poble i per al poble, a cavall del folk, el rock alternatiu i la música tradicional de cantautor. Això sí, compromeses, amb certs llaços de camaraderia amb la massa social indignada.

A manera d'himne joglar, entre el bable i el castellà, ens introdueix "Vinu, cantessis i amor" en aquest EP, i amb ella cantar a l'uníson, brindant amb un potent caldo que procedeixi dels vells vinyes de Cabernet Sauvignon.

Potser més reivindicatiu que mai resulta amb "Aménme, sóc un liberal", excel·lent adaptació en l'idioma de Pío Baroja d'un clàssic de Phil Ochs, aquell poc reconegut activista i cantautor folk dels anys setanta. Doncs sí, quants van votar a Felip, quants van creure en el miracle d'Aznar, quants van caure en la doble moral amb Zapatero. I de Rajoy, millor no parlar. Tots s'autodenominen liberals (o fins lliurepensadors), des del fan de Jiménez Losantos fins al seguidor de Jordi Évole.

Per la seva banda és un puntàs total la veu de Fee Reega, la cantautora alemanya establerta a Astúries, amb "El meu xicot és babau". En aquest cas la composició de Vegas es despatxa a gust amb Toni Cantó, amb UPyD, amb la "cultureta", amb Jorge Bucay o amb els llibres d'autoajuda, entre d'altres.

Arribem a la "Cançó per a la PAH" on es posiciona lògicament, tal com ha sigut pública la seva participació en els darrers anys, amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, i tot això a partir d'un poema de Gloria Fuertes. Com a colofó final un tema cantat en astur, "L'Afoguín", no podia ser d'una altra manera tractant-se de la història d'un miner al Principat.

Sí, segur, arribarà el típic que digui que Nacho Vegas és un oportunista, que ara està de moda protestar, aquesta pel·lícula ja l'hem sentit tots en alguna ocasió. Altres els suficients, pensarem que és un luxe que encara hagin artistes que utilitzen les paraules per cantar en temps difícils, com Phil Ochs, com Woody Guthrie, com Pete Seeger, com Billy Bragg, engendrant música de qualitat que remogui consciències, amb valentia , actitud, fina ironia, il·lusió i molta dignitat, que tanta falta ens fa.

       * Per Johnny JJ 
      * Escrit originalment en el següent enllaç de l'Espacio Woody/Jagger