Novetats 2018

header ads

Roy Orbison - A Black and White Night (1989)

Roy Orbison és un dels artistes que em van ensenyar part de la història del rock'n'roll als anys de joventut, llavors amb el alt-rock a punt d'esclatar en la Mtv, Big O ja era un dels meus artistes preferits, i "Only The Lonely" que és possiblement una de les meves cançons de la vida, però a banda dels seus grans èxits també tinc com a favorit el seu disc Mistery Girl, essencial. Encara que avui volia retre homenatge a la seva figura amb A Black and White Night, disc que me'l va descobrir a un nivell més profund i conscient, en aquest directe Roy Orbison és va fer acompanyar d'uns quants amics, entre ells un Bruce Springsteen en el paper de dandy tot mudat i amb un Tunnel Of Love editat tres anys abans, ell va ser qui em va estirar de la màniga i em va tancar un cercle que reafirmava la meva estima per aquest pioner del rock and roll amb el vers "Roy Orbison' singing for the lonely, hey that's me and I want you only".

Era qüestió de temps que el seu llegat tornés a estar present després d'uns anys 70 on l'estil pioner va estar totalment devaluat, els 80 tampoc començaren massa be amb l'experiment d'homenatge a Elvis del 85 titulat Class of '55 al costat de Johnny Cash, Jerry Lee Lewis i Carl Perkins, no va tenir massa repercussió. Va ser uns anys després de la mà de David Lynch qui va utilitzar In Dreams per a la banda sonora de Blue Velvet, el director de cinema va donar una dimensió diferent a la seva música, de primeres amb certes reticències per part d'Orbison, comprensible si atenem a l'escena on sona, també va entrar en contacte amb T-Bone Burnett qui va produir la cançó per al disc de grans èxits regravats al 87, i va exercir de rebot el paper de director d'orquestra d'aquest concert homenatge. Aquest mateix any també va entrar a Rock and Roll Hall of Fame de la mà de Springsteen qui va dir aquella famosa frase:


I wanted a record with words like Bob Dylan that sounded like Phil Spector. But, most of all, I wanted to sing like Roy Orbison. Now everyone knows that no one sings like Roy Orbison.

No podia haver-hi ningú millor per a presentar-lo en aquella gala, doncs al 75 amb la seva cançó Thunder Road el va reivindicar, un dolç anacronisme. En tot cas el final de dècada, las dels 80, va ser immillorable per a Roy Orbison, sobretot amb Travelling Willburys i Mistery Girl.

Ara en retrospectiva veig A Black and White Night com una espècie d'Últim Vals del rock'n'roll pioner dels 50, nit de gala, escenari de luxe, sopars de cinc tenedors, i una nòmina de convidats important, a més d'en Bruce Springsteen, Tom Waits, Elvis Costello i Jackson Browne, comptava amb músics d'autèntic luxe com JD Souther i Steven Soles, això per no parlar del grup que va recolzar a Elvis Presley des del 69 fins al final dels seus dies. I en els cors la sempre perfecta Bonnie Raitt.

El concert es recolza sobre les cançons que va signar amb Joe Melson, el seu fidel escuder en els seus anys d'èxit i responsable de co-escriure "Only the Lonely", "Blue Bayou", "Cryin'", també les que va escriure al costat de Bill Dees rescatant "Oh Pretty Woman", i "It' s Over", i la seva grandíssima "In Dreams", atenció a la versió que fa Big O de la cançó "The Comedians" d'Elvis Costello. Un espectacle per als nostàlgics i una oportunitat per veure junts a alguns dels artistes més influents de la música.


Per fi Roy Orbison trobava el seu lloc i era reconegut més enllà dels oldies de la jukebox, i com un dels autèntics pioners del rock'n'roll. Una dècada la dels 80 que va ser determinant perquè el seu llegat quedés reconegut a l'altura que es mereixia, tot i que al igual que amb el seu magnífic Mistery Girl, aquesta nit en blanc i negre es va editar pòstumament. Una de les primeres arrugues que va tenir el rock'n'roll, llàstima que marxés en plena ratxa d'èxit, imagineu unes American Recordings amb ell de protagonista?. Recomane la versió DVD, encara que ja vos adelante que el concert no us descobrirà l'or, la meva sensació és la d'una distesa tarda entre col·legues recordant antigues cançons, posant-les a prova per comprovar si el pas del temps les ha tractat bé, per a mi és suficient per a tornar a veure en acció al Rei dels Cors Solitaris, The Big O.


Per Chals Roig

Un dels meus moments preferits és el duel de guitarres entre James Burton (guitarra d'Elvis) i Bruce Springsteen. Ah! i que no falti aquesta gàrgara del rock'n'roll...

Cançó preferida de la vida...

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris