Novetats 2018

header ads

Tirant Lo Rock - Massa Cops (2015)


Tirant Lo Rock acompleix una de les (meves)demandes que poques vegades veig assolida amb tanta fermesa per un grup, em referisc al fet que d'uns anys a esta banda l'actualitat ens ha brindat sense-raons suficients de temàtiques diverses on poder inspirar-se per a fer del rock un instrument de lluita potent i directe que parle sense embuts, cosa que fa dels castellonencs, de Vila-Real per a ser exactes, un dels grups que més m'estime de l'actualitat. 

Una altra cosa que m'agrada molt és el fet que Tirant Lo Rock siga un grup de joves amics que s'han trobat a l'institut, va ser al pati on van considerar agafar unes guitarres per a fer-se escoltar, una cosa que ben mirat i si ampliem el zoom no representa a una majoria de joventut sotmesa sense saber-ho a una societat dominada per la imatge digital, una televisió nefasta i unes modes musicals de dubtosa procedència i qualitat que exerceixen de corró estandarditzador implacable.

Duen amb aquest "Massa Cops" tres discos, i podria dir-se que ara mateix estan creixent musicalment, descobrint les possibilitats de penjar-se unes guitarres al muscle i fer-les sonar el més alt possible per a dir les coses quan més clares millor, en aquest disc d'una manera més dedicada i professional. Encara hi ha esperança per al rock com a element redemptor i com a llenguatge d'expressió de les inquietuds de la joventut, el vell somni del rock'n'roll en mig d'un mar de caspa que de vegades em fa dubtar d'aquest món i de les persones que hi són en ell.

El fet de veure a una dona al front d'un grup de rock també és motiu d'alegria, no és cap secret que precisament la música no és un bon exemple d'igualtat, però no hauria de ser el seu principal signe d'identitat, atenem a la qualitat de la seva proposta musical doncs ells principalment tenen clar que es tracta més d'actitud que no de pose i/o imatge. D'entrada nomenen sempre que poden a Extremoduro, Marea, Berri Txarrak o EUKZ com els qui van plantar la llavor del seu amor pel punk rock, i és cert que no utilitzen en va l'esperit del '77, ara si, les lletres combatives són el seu signe d'identitat, no limitant-se a la protesta grollera i sense profunditat, al contrari, en aquestes lletres rau gran part del seu poder insurgent d'ençà que van començar, "Socarrats" del seu primer disc de l'any 2013 és un clar exemple de protesta intel·ligent anti-sobiranista, un temàs com la copa d'un pi on es fan servir de la història, un altre bon exemple podria ser "Santa hipocresia" del seu segon disc Silencis, tocant un tema com és la religió i que encara avui en dia és tabú en molts estaments socials i polítics, molt gran.

Les noves cançons en Massa Cops exerceixen de bona crònica dels seus temps i de perfecte ventall de totes aquelles reivindicacions adients als temps que vivim, "La meua sang" és la llavor del descontent però no la rendició d'una joventut farta, amb "Ni un pas en fals" deixen clara la que deuria de ser l'actitud, "Esclaus del sistema" ens du directes a l'arrel de tots els mals, i amb "Histèria col·lectiva" donen la seva visió de com ens comportem la major part del temps com ramat induïts pel sistema, "Punt i final" és presenta com la taula de salvació amb la que no defallir davant tan difícil tasca d'insurgència contra tot, i com tantes vegades i cicles "Ho volem tot" és l'antiga i quasi oblidada consigna juvenil contra un món fet d'adults de cos i pensament, "Massa cops" és el cor del disc i una gran cançó, el reflex d'una joventut cansada de veure com tot se'n anat a la merda en mans doctes però que no es resigna a quedar-se quieta, i la "Nostàlgia" sempre recurrent però que no obstant i en les circumstàncies actuals són un signe de debilitat que no ens podem permetre, "Sangre roja", l'única del disc en castellà, és incendiaria com ha de ser-ho front a la ja obsoleta tradició de matar animals en una plaça, amb Roberto "El feo" de EUKZ acompanyant al grup en tasques vocals. Tanquen aquest disc amb "Rebels" himne contra el patriarcat, encara vigent, dedicada a totes les dones lluitadores que al llarg de la història han sigut marginades.


En Massa Cops es fa evident el seu avanç, al menys en quant al refinament d'una producció que sap treure un so de guitarres poderós i estilitzat, també es denota una millora tècnica dels seus components, dues particularitats que converteixen aquest disc en la seva aposta més ferma, respecte a la seva actitud continuen conservant el seu vigor intacte, i tot sense amainar gens ni mica el seu discurs, cosa admirable en aquesta actualitat en la que sembla que vagi guanyant la visió errònia de que ja estem salvats, no, no. No es tracta només d'unes eleccions o de virar uns passos més a un costat o cap a l'altre, ni quedar-se ancorats focalitzant únicament en la pròpia idiosincràsia valenciana, que encara que el seu discurs està situat clarament cap a l'esquerra, l'essència d'aquestes cançons tracten més d'atacar directament cap als ciments d'un sistema amb uns valors gastats i vells, i basat en un capital que ho arrossega tot al seu pas i que ja ens ha donat massa cops. Aquest disc sonarà amb força un bon temps per aquesta llar i encara que acabat d'editar estarà present als discs favorits de l'any encara en curs. Molt grans Tirant Lo Rock, endavant!!!!

Per Chals Roig


A més d'Ainoa Ferrer a la veu, Tirant Lo Rock el completen Rubén Torner a les guitarres i cors, Alberto Ballester a la guitarra, Hèctor Nebot a la bateria i Pablo Valle al baix i als cors. Aquest disc ha estat produït per Pedro Martinez (EUKZ), enregistrat i mesclat per Sam Ferrer, guitarrista d'El Último Ke Zierre als WZ Estudi de Borriol (www.wzestudi.com) al agost de 2015. Masteritzat per Jesús Arispont, Masterispont, Madrid al setembre de 2015, amb les col·laboracions de Roberto "El feo" (EUKZ), Andrea Rosselló (La Kinki Band) i Gracia Valdeolivas.


Escolteu-lo i descarregueu-lo al seu bandacamp:
https://tirantlorock.bandcamp.com/

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris