Novetats 2018

header ads

Mark Olson - Good-bye Lizelle (2014)


L'obra de Mark Olson té un bagatge que supera en quantitat al grup que li va donar la fama, i un repertori que en qualitat ja molts voldrien en el món dels singer-songwritters, sobretot té unes senyes d'identitat pròpies que el defineixen, gairebé sempre en termes acústics, melodies amables i harmonies vocals. Reivindicar-lo a aquestes altures com a l'artista que ha sabut forjar-se una carrera en els seus propis termes no és de cap manera necessari, potser si parlar del seu últim disc Good-bye Lizelle.

Aquest disc va sortir l'any passat encara que va passar amb més pena que glòria, no és un disc que de primeres et vagi a cridar l'atenció, doncs les influències exòtiques s'han filtrat s'escapen de lo merament habitual en el món de la música, en el meu cas m'ha empès primerament el seu nom i les pròpies declaracions d'Olson dient que ho va posar tot en aquest disc, i la veritat es que a Mark Olson se'l veu i se l'escolta còmode, segur, se'l veu bé amb si mateix i es nota, però més enllà d'entrar a valorar en quina posició posaria aquest disc dins de la seva carrera, o fins i tot al rankin de l'any passat, aquestes cançons em transmeten a la perfecció aquests sentiments.

Aquest disc ha estat gravat en diversos llocs en el seu periple de vora cinc anys rodant per Europa i Sud-Àfrica a l'espera de que la seva parella i acompanyat musical Ingunn Ringvold, revès el passaport per a poder viatjar i tocar en directe als EEUU. En aquest temps a Mark Olson li ha donat temps per a trencar de manera definitiva amb els seus ex-companys dels Jayhawks, i anar a parar a una escola de música en Vanadzor en Armènia aprenent dels mestres Sayat Nova i Komitas l'art de la percussió a duo amb el Qanon, base central del seu so en aquest disc que juntament amb altres instruments com el Djembe i  la Farfisa suposen el canvi més significatiu.

Mark Olson i Ingunn Ringvold porten aquestes influències de l'Est a la cançó d'arrel folk americana fent que sembli senzill, jo diria més, normalitzant-lo amb destresa. Tot això no em serviria de res si les seves cançons no em transmetessin la seva essència, i ho fan, tenen un to agradable i càlid que en general t'abraça i et fa costat. Entre les seves cançons més obertes a altres cultures es troben "Running Circles" i "Jesse in an Old World" on més que donar un lleu toc instrumental o sonor, Mark Olson s'endinsa amb valentia i de ple en territoris que desconeixíem en el seu haver, altres com "Say You Are The River" és campestre i fa olor a camp obert encara que més que a Laurel Canyon està més a prop del british folk que es deixava estimar per aquests aromes exòtics, també hi ha el Olson de les harmonies vocals que tots coneixem i que suposo que agafaran en general com les millors, com "All These Games" i "Cherry Thieves" que és una preciositat amb la capacitat sempre present en la seva carrerera per a engronsar-te. Se'ls compara amb Graham Nash i Joni Mithcell, suposo que salvant totes les distàncies, suposo que per les seves harmonies, a més que Olson és un fan confés de Joni Mitchell. També té el seu moment rock-band amb una fantàstica elèctrica en "Poison Oleander".

Aquestes cançons majorment acústiques conten històries petites que transmeten molt d'afecte i deixen anar sense mesura el seu amor, a més duen un missatge clar per a quest món que sembla anar malament, es tracta d'abraçar la vida tal qual ve, i donar més pes als sentiments reials més enllà de les poses, de les xarxes, dels diners, deixar de banda la cobdícia que ho mou tot, idees i pensaments que poden ser titllats de místics però que en definitiva parlen d'aquestos valors en desús i en segona fila que t'abracen i t'acompanyen si et deixes pel costat més humà en contacte amb la terra i els elements de la natura.

Si ho preferiu, Mark Olson és un veritable outsider dels que ja pocs existeixen, té una mica de boig i una mica de místic, porta vint anys vivint al desert i ha deixat al grup d'èxit i la popularitat fàcil, parlem d'un dels singer-songwritters millor considerats de l'alt-country que a al llarg d'aquestes onze cançons dóna cabuda a sonoritats que s'escapen al cànon americà, un disc que no és fàcil malgrat les seves cadències dolces, però hi ha grans cançons que agradaran més que d'altres potser perquè recorden als seus majors èxits, és una cosa que porta amb si, però no es tracta d'això, en Good-bye Lizelle és més el seu halo general, és el Mark Olson en estat pur de sempre, però sonant com mai, i m'agrada.

Per Chals 

Mark Olson ja ha començat la seva gira per l'estat, amb un sold out en Ourense, en format trio presentarà aquest disc i recuperarà algunes més antigues i conegudes del seu repertori. El dia 19 de Novembre estarà en València en la sala Wah-Wah, allí estaré.

Si voleu saber més dates de la gira podeu consultar-les en la seva pàgina web: http://markolsonmusic.com/


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris