...a cada costat del vinil, la corba puja i baixa, proporcionant en algunes ocasions l'èxtasi terrenal i en altres actuant com el testimoni final d'una època en què l'èxit massiu i la qualitat no estaven renyits...
Què podria dir un pobre mortal com jo davant l'Olimp dels déus i semidéus que aquí es donen cita? Ben poca cosa més enllà de retre homenatge. O qualsevol excusa per penjar aquesta portada de lletres daurades que potser algú encara no haurà visitat (pecaaaat!). Aquest gran saló amb cortines de vellut vermell i llums d'un palau de Versalles, acompanyat per una banda sonora antiga, ens conta la història de la música popular nord-americana del segle XX condensada en un concert, un triple vinil que guardo com si fos or pur i que avui em serveix de guia per al meu esplai textual sense mesura.
The Band és un grup perfecte en tots els aspectes; tots els seus membres eren grans instrumentistes i tots cantaven bé. Tal vegada hauríem de concedir a Robbie Robertson fins i tot un estatus una mica més elevat per les magnífiques cançons que va compondre. Però sobretot, em sembla primordial allò que The Band va fer amb la tradició: la van tornar a fer popular. Una tasca realment difícil i on el respecte pels orígens no menysté el resultat atractiu i contemporani. Endinsant-me en l'Últim Vals, en el seu moment vaig trobar les veritats que buscava, doncs quan ets jove, sovint veus tot en blanc i negre, però aquí la gamma de grisos és tan àmplia com fastuosa i magnífica.
El rock a finals dels anys 60 i inicis dels anys 70 va assolir gairebé totes les metes possibles en termes artístics, però mai ningú com The Band va saber barrejar la cançó popular fins a aquest punt. Van utilitzar tot allò al seu abast: el folk, el soul, el blues, el R'n'B, el rock'n'roll, el country... Cada nova cançó sona com una celebració de la música en tota la seva grandesa. Però el que fa realment especial la seva música és la manera d'integrar totes aquestes influències en una cosa nova que sona tan universal com cadascuna de les seves parts. Hi ha moltes raons per tenir aquest concert en totes les seves dimensions físiques, ja que aquest directe supera els rànquings i fins i tot l'estatus habitual d'un concert amb els èxits més grans de la banda a què pertany.
"The Weight" és una cançó que ha tingut milions de versions, algunes molt bones, capaç de transformar un bon artista en quelcom més elevat, aquí interpretada per les veus dels pares del soul, Mavis i Pops Staples, per patir dos canvis d'intonació seguits. També és notable el moment de "Caravan" de Van Morrison, que deixa clar que malgrat provenir de continents diferents, tots transiten en la mateixa direcció. Com a anècdota, cal dir que en tot el concert, Dylan només va sortir del seu camerino per veure aquesta actuació. Un altre gran moment és el protagonitzat per Neil Young amb "Helpless" del disc "Déjà Vu". És suficient per entendre que amb els manuscrits del Mar Mort, o digueu-los "Basement Tapes" si preferiu, Young va trobar la influència decisiva per a la seva manera d'entendre la música arrelada. Com a fet anecdòtic, al concert, Shakey (Neil Young) anava fins a les celles de farlopa i cantava amb la bancada gairebé fora de lloc. Després confessaria Robertson que aquella va ser la cocaïna més cara que mai havia comprat, ja que en la post-producció, Scorsese es va haver d'esforçar de valent per dissimular les línies que portava al nas. Això no resta valor a un dels grans clímats de la vetllada, però alhora mostra l'ambient del darrere de l'escenari i, per extensió, del món del rock d'aquell moment, que podríem dir que era en plena decadència.
Aquest concert a més traca aquesta línia musical d'anada i tornada entre americans i anglesos. No podien faltar dos dels pilars bàsics del blues dels anys 60, Paul Butterfield i Eric Clapton, tots dos amb el llenguatge universal dels dotze compassos, creuant la línia cap al rock'n'roll. Les seves intervencions en "Mystery Train" i "Further On Up the Road", respectivament, són fenomenals. També és evident que la presència d'un beatle i un stone és simbòlica pel que fa al llegat de les seves bandes més que pel seu aport al concert. Aquestes col·laboracions responen més a la seva importància i grandesa en la història de la música popular que a altres factors. Tot això és un colp d'efecte. Però tan important o més són els fils que es tiren i que aquest concert posa a l'abast de qui escolta. Artistes no massa reconeguts com Dr. John en "Such a Night" i juntament amb Bobby Charles en "Down South in New Orleans", aquest últim completament desconegut pel gran públic i del qual només va quedar constància de la seva existència en les imatges gravades en aquest concert, que finalment van restar inèdites, maledicció fins al final. Indubtablement, sempre caldrà destacar la presència de Joni Mitchell, omnipresent durant tot el concert. En "Coyote", deixa palès el fet de ser una de les compositores més grans que la música ha tingut i que, en comparació, és menys reconeguda. En aquest concert, aporta la seva veu en un segon pla gloriosament destacat, marcant el seu territori en un món dominat per homes i omplint el concert amb la seva mestria distinctiva.
La presència de Neil Diamond és estranya i no quadra, potser pel seu halo de cançó melòdica comercial; tampoc molesta gaire. La seva presència venia per imposició de Robertson, que a més li va produir el seu disc d'aquell mateix any. Junts van compondre "Dry Your Eyes", fet que no resta ni una mica d'interés al gran puzle musical que ens planteja The Band. Per suposat, Dylan havia d'estar, encara que els termes i condicions exigits per l'artista van estirar fins al límit la seva sortida a l'escenari, ja que el de Duluth no volia que es filmessin les seves interpretacions. Aquesta absència hauria pogut canviar fins i tot el mateix concepte del concert. Bob Dylan temia que la seva pel·lícula, a punt d'eixir, tingués la seva major competència en un concert on ell mateix fos un dels grans valors. La seva intervenció ocupa gairebé tot un costat del vinil amb "Baby, Let Me Follow You Down", "I Don't Believe You", "Forever Young" i "I Shall Be Released".
Un banquet on l'amistat i les referències musicals es barregen, on la festa i la gratitud mútua es solapen i es perceben a l'ambient. Els egos també hi són, ja que el nivell de grandesa per metre quadrat roça la fantasia, però es manté a ratlla en tot moment. A més, Levon Helm i Robbie Robertson van tenir fortes disputes amb advocats fins al concert. Helm pensava que aquest concert podria marcar un nou començament, mentre que Robertson volia el descans i la dissolució després d'anys junts a la carretera. Era impossible viure així, però tots dos sabien que més enllà de la forta tensió entre ells, tenien una responsabilitat amb un repertori que ja pertanyia a la música popular. Juntament amb els seus companys, van posar tota l'ànima en aquesta gravació per a la posteritat.
I a cada costat del vinil, la corba puja i baixa, proporcionant en algunes ocasions l'èxtasi terrenal i en altres actuant com el testimoni final d'una època en què l'èxit massiu i la qualitat no estaven renyits. Es van acabar els anys en què l'expressió artística i l'essència popular van anar de la mà com mai abans. Aquest concert va segellar el final de l'època daurada del rock. No es pot tenir més classe que The Band en aquest dia d'acció de gràcies, i cal donar-los moltes gràcies per tot el que van fer. Un directe que tinc a la vitrina d'honor. Animeu-vos a donar una volta a aquesta vetllada imprescindible. Poseu-vos, si cal, les vostres millors gales i escolteu amb atenció.
Per Chals Roig
){kind=link}
0 Comentaris