aquest gran saló de cortines de vellut vermell i llums de palau de Versalles amb banda sonora antiga, ens conta la història de la música popular americana del segle XX condensada en un concert.
Que podria dir un pobre mortal com jo davant l'Olimp de déus i semi-déus que aquí es donen cita? Ben poc més enllà de retre homenatge. O qualsevol excusa per a penjar aquesta portada de lletres daurades que potser algun insensat encara no haurà visitat (pecaaaat!). Aquest gran saló de cortines de vellut vermell i llums de palau de Versalles amb banda sonora antiga, ens conta la història de la música popular americana del segle XX condensada en un concert, un triple vinil que guarde com si fos or pur i que avui em fa de guia per al meu esplai textual sense mesura.
The Band és un grup perfecte en tots els aspectes, tots els seus components eren grans instrumentistes i tots cantaven be, tal volta hauríem de donar a Robbie Robertson inclús un status una mica major per les grans cançons que va compondre. Però sobretot em sembla primordial el que The Band feren amb la tradició més que qualsevol moda, tornar-la a fer popular, una tasca realment difícil i on el respecte pels orígens no lastra gens ni mica un resultat atractiu i actual. Escabussant-me en l'Últim Vals vaig trobar al seu moment les veritats que anava buscant, doncs quan eres jove es tendeix a veure-ho tot en rigorós blanc i negre, i aquí la gama de grisos és tan ampla com fastuosa i magnífica.
El rock a finals dels 60 i principis dels 70 va assolir quasi totes les metes possibles en termes artístics, però mai ningú com The Band va saber mesclar la cançó popular fins aquest punt, utilitzant tot allò al seu abast, el folk, el soul, el blues, el R'n'B, el R'n'R, el Country... cada nova cançó sona a celebració de la música en tota la seva grandesa, però sobretot el que fa especial la seva música és aquesta manera d'agafar totes aquestes influències en una cosa nova que sona igualment universal com cadascuna de les seves parts. Raons per a tindre aquest concert en totes les seves dimensions físiques hi han moltes, doncs este directe està més enllà de rankins, està pel damunt inclús del seu estatus de concert a l'ús de grans èxits de la banda que pertoca.
Aquest repertori és capaç de portar a l'espatlla a alguns dels artistes més importants de la música dels 60 i 70, i ho fa sense sortir-se'n del guió. Té el seu mèrit que més enllà de la seva ostentació pel que fa al muntatge i a la presentació amb sopar de gala i decorat luxós d'època, sigui capaç de convertir l'adéu oficial d'una banda en una festa perfecta per a celebrar la música americana en tota la seva magnitud, focalitzant-la al sud, i amb eixe tira i afluixa entre el blues del Mississipí i la seva diàspora cap a la electricitat, entre el gospel dels camps de cotó i el soul de la ciutat, i per suposat entre el R'n'B i el rock'n'roll en eixe punt en el qual no se diferenciaven. A més posaren la música negra a l'escenari amb les gales que mereix a través d'artistes que la simbolitzen, l'estàndard "Manished Boy" cantada per Mudy Waters és brutal, quinta-essència del so modern dels 50 i del pas d'acústic a elèctric.
"The Weight" un cançó que ha tingut milions de versions, algunes molt bones, capaç de fer d'un bon artista quelcom més elevat, ací en la veu dels pares del soul Mavis i Pops Staples, per patir dos coits seguits, també ho és el moment de "Caravan" de Van Morrison que deixa a les clares que sent de continents diferents, transiten tots en una mateixa direcció, com a anècdota dir que en tot el concert Dylan només va sortir del seu camerino per veure'l. Un altre gran moment és el protagonitzat per Neil Young amb el "Helpless" del Déjà Vu, suficient per a entendre que amb els mecanoscrits del Mar Mort, o digueu-li Basement Tapes si preferiu, Young va trobar la influència decisiva per a la seva manera d'entendre la música d'arrels, com a fet anecdòtic al concert Shakey anava fins les celles de farlopa i cantant amb la bancada quasi fora de lloc, confessaria Robertson a posteriori que aquella va ser la mandanga més cara que mai havia comprat doncs en post-producció Scorsese es va tindre que esforçar de valent per a dissimular els rusc que portava al nas, fet que no resta valor a un dels grans clímax de la vetllada, però que a la vegada mostra l'ambient del backstage, i per extensió del món del rock d'aquells moments, diguem que en plena decadència.
Aquest concert a més traça aquesta línia musical d'anada i tornada entre ianquis i anglesos, no podien faltar dos dels pilars bàsic del blues del 60, Paul Butterfield i Eric Clapton, tots dos amb l'universal llenguatge dels dotze compassos creuant la línia cap al rock'n'roll, fenomenals les seves intervencions en "Mistery Train" i "Further On Up the Road" respectivament. També és evident que la presència d'un beatle i un stone és simbòlica pel que fa al llegat de les seves bandes més que pel seu aport al concert, col·laboracions que responen més a la oficiositat, com per a deixar constància de la grandesa i importància de les seves bandes en la història de la música popular, un colp d'efecte. Però tant important o més em semblen els fils dels que estirar i que aquest concert posa a l'abast de qui s'escabusse, artistes no massa reconeguts com Dr John en "Such a night" i junt a Bobby Charles en "Down South in New Orleans", aquest últim totalment desconegut per el gran públic i del que només va quedar constància de la seva existència en imatges gravades en aquest concert i que finalment quedaren inèdites, maleit fins el final. Indubtable serà sempre la rendició cap a Joni Mitchell omnipresent en tot el concert, però que en "Coyote" deixa palesa el fet de ser una les compositores més grans que ha tingut la música i menys reconegudes en comparació, en aquest concert aporta la seva veu en un segon plànol gloriós, marcant el seu terreny en un mon d'homes i acolorint tot el concert amb la seva mà de mestra.
La presència de Neil Diamond és estranya i no quadra, potser pel seu halo de cançó melòdica comercial, tampoc molesta gaire, la seva presència venia per imposició de Robertson que a més li va produir el seu disc d'aquell mateix any, junts van compondre "Dry Your Eyes", fet que no resta ni una mica d'interés al gran puzle musical que aquí ens plategen The Band. Per suposat, Dylan havia d'estar, encara que els termes i condicions exigides per l'artista van tensar fins al límit la seva sortida a escena, doncs el de Duluth no volia que es filmessin les seues interpretacions, absència que hauria canviat fins i tot el mateix concepte del concert, Bob Dylan temia que la seva pel·lícula, a punt d'eixir, tingués la seva major competència en un concert on damunt ell fos un dels gran valors, doncs la seva intervenció ocupa quasi tota una cara de vinil amb "Baby, Let Me Follow You Down", "I Don't Believe You", "Forever Young", i "I Shall Be Released".
Una banquet on amistat i referències musicals, on festa i gratitud recíproca, se solapen i es palpen en l'ambient, els egos també hi són, doncs el nivell de grandesa per metre quadrat ratlla la fantasia, però és mantingut a ratlla en tot moment, a més Levon Helm i Robbie Robertson estigueren amb fortes disputes amb advocats fins al concert, un pensant que amb un concert com aquest pot vindre un nou principi, i l'altre esperant el descans desitjat i la dissolució després d'anys junts a la carretera, impossible viure així, però ambdós sabien que més enllà de la forta tensió entre ells, tenien una responsabilitat amb un repertori que ja pertanyia a la música popular, i juntament amb els seus companys deixaren cos i ànima en aquesta gravació per a la posteritat.
I a cada cara de vinil la corba puja i baixa proporcionant unes vegades l'èxtasi teresià, i altres obrant com al testimoni final d'una època en la qual l'èxit massiu i la qualitat no estaven renyides, s'acabaven els anys on l'expressió artística i l'essència popular van anar de la mà com mai abans, aquest concert segellava el final de l'època daurada del rock. No es pot tenir més classe que The Band en aquest dia d'acció de gràcies, i moltes gràcies caldria donar-los per tot el que van fer. Un directe que tinc en la vitrina d'honor. Animeu-se a donar una volta per aquesta vetllada imprescindible. Poseu-se si de cas les vostres millors gales i escolteu amb atenció.
Per Chals Roig
Aquestos formats, audio i vídeo, tenen un nou company de viatge imprescindible per a mi, es tracta de "Imposible vivir así" el llibre de Enrique i Miguel López, el preu és irrisori per a tot el plaer que us donarà la seva lectura. Imprescindible el llibre, disponible en digital en varies plataformes online:
Amazon: entreu aquí
Fnac: entreu aquí
The Band és un grup perfecte en tots els aspectes, tots els seus components eren grans instrumentistes i tots cantaven be, tal volta hauríem de donar a Robbie Robertson inclús un status una mica major per les grans cançons que va compondre. Però sobretot em sembla primordial el que The Band feren amb la tradició més que qualsevol moda, tornar-la a fer popular, una tasca realment difícil i on el respecte pels orígens no lastra gens ni mica un resultat atractiu i actual. Escabussant-me en l'Últim Vals vaig trobar al seu moment les veritats que anava buscant, doncs quan eres jove es tendeix a veure-ho tot en rigorós blanc i negre, i aquí la gama de grisos és tan ampla com fastuosa i magnífica.
El rock a finals dels 60 i principis dels 70 va assolir quasi totes les metes possibles en termes artístics, però mai ningú com The Band va saber mesclar la cançó popular fins aquest punt, utilitzant tot allò al seu abast, el folk, el soul, el blues, el R'n'B, el R'n'R, el Country... cada nova cançó sona a celebració de la música en tota la seva grandesa, però sobretot el que fa especial la seva música és aquesta manera d'agafar totes aquestes influències en una cosa nova que sona igualment universal com cadascuna de les seves parts. Raons per a tindre aquest concert en totes les seves dimensions físiques hi han moltes, doncs este directe està més enllà de rankins, està pel damunt inclús del seu estatus de concert a l'ús de grans èxits de la banda que pertoca.
"The Weight" un cançó que ha tingut milions de versions, algunes molt bones, capaç de fer d'un bon artista quelcom més elevat, ací en la veu dels pares del soul Mavis i Pops Staples, per patir dos coits seguits, també ho és el moment de "Caravan" de Van Morrison que deixa a les clares que sent de continents diferents, transiten tots en una mateixa direcció, com a anècdota dir que en tot el concert Dylan només va sortir del seu camerino per veure'l. Un altre gran moment és el protagonitzat per Neil Young amb el "Helpless" del Déjà Vu, suficient per a entendre que amb els mecanoscrits del Mar Mort, o digueu-li Basement Tapes si preferiu, Young va trobar la influència decisiva per a la seva manera d'entendre la música d'arrels, com a fet anecdòtic al concert Shakey anava fins les celles de farlopa i cantant amb la bancada quasi fora de lloc, confessaria Robertson a posteriori que aquella va ser la mandanga més cara que mai havia comprat doncs en post-producció Scorsese es va tindre que esforçar de valent per a dissimular els rusc que portava al nas, fet que no resta valor a un dels grans clímax de la vetllada, però que a la vegada mostra l'ambient del backstage, i per extensió del món del rock d'aquells moments, diguem que en plena decadència.
Aquest concert a més traça aquesta línia musical d'anada i tornada entre ianquis i anglesos, no podien faltar dos dels pilars bàsic del blues del 60, Paul Butterfield i Eric Clapton, tots dos amb l'universal llenguatge dels dotze compassos creuant la línia cap al rock'n'roll, fenomenals les seves intervencions en "Mistery Train" i "Further On Up the Road" respectivament. També és evident que la presència d'un beatle i un stone és simbòlica pel que fa al llegat de les seves bandes més que pel seu aport al concert, col·laboracions que responen més a la oficiositat, com per a deixar constància de la grandesa i importància de les seves bandes en la història de la música popular, un colp d'efecte. Però tant important o més em semblen els fils dels que estirar i que aquest concert posa a l'abast de qui s'escabusse, artistes no massa reconeguts com Dr John en "Such a night" i junt a Bobby Charles en "Down South in New Orleans", aquest últim totalment desconegut per el gran públic i del que només va quedar constància de la seva existència en imatges gravades en aquest concert i que finalment quedaren inèdites, maleit fins el final. Indubtable serà sempre la rendició cap a Joni Mitchell omnipresent en tot el concert, però que en "Coyote" deixa palesa el fet de ser una les compositores més grans que ha tingut la música i menys reconegudes en comparació, en aquest concert aporta la seva veu en un segon plànol gloriós, marcant el seu terreny en un mon d'homes i acolorint tot el concert amb la seva mà de mestra.
La presència de Neil Diamond és estranya i no quadra, potser pel seu halo de cançó melòdica comercial, tampoc molesta gaire, la seva presència venia per imposició de Robertson que a més li va produir el seu disc d'aquell mateix any, junts van compondre "Dry Your Eyes", fet que no resta ni una mica d'interés al gran puzle musical que aquí ens plategen The Band. Per suposat, Dylan havia d'estar, encara que els termes i condicions exigides per l'artista van tensar fins al límit la seva sortida a escena, doncs el de Duluth no volia que es filmessin les seues interpretacions, absència que hauria canviat fins i tot el mateix concepte del concert, Bob Dylan temia que la seva pel·lícula, a punt d'eixir, tingués la seva major competència en un concert on damunt ell fos un dels gran valors, doncs la seva intervenció ocupa quasi tota una cara de vinil amb "Baby, Let Me Follow You Down", "I Don't Believe You", "Forever Young", i "I Shall Be Released".
Una banquet on amistat i referències musicals, on festa i gratitud recíproca, se solapen i es palpen en l'ambient, els egos també hi són, doncs el nivell de grandesa per metre quadrat ratlla la fantasia, però és mantingut a ratlla en tot moment, a més Levon Helm i Robbie Robertson estigueren amb fortes disputes amb advocats fins al concert, un pensant que amb un concert com aquest pot vindre un nou principi, i l'altre esperant el descans desitjat i la dissolució després d'anys junts a la carretera, impossible viure així, però ambdós sabien que més enllà de la forta tensió entre ells, tenien una responsabilitat amb un repertori que ja pertanyia a la música popular, i juntament amb els seus companys deixaren cos i ànima en aquesta gravació per a la posteritat.
I a cada cara de vinil la corba puja i baixa proporcionant unes vegades l'èxtasi teresià, i altres obrant com al testimoni final d'una època en la qual l'èxit massiu i la qualitat no estaven renyides, s'acabaven els anys on l'expressió artística i l'essència popular van anar de la mà com mai abans, aquest concert segellava el final de l'època daurada del rock. No es pot tenir més classe que The Band en aquest dia d'acció de gràcies, i moltes gràcies caldria donar-los per tot el que van fer. Un directe que tinc en la vitrina d'honor. Animeu-se a donar una volta per aquesta vetllada imprescindible. Poseu-se si de cas les vostres millors gales i escolteu amb atenció.
Per Chals Roig
Amazon: entreu aquí
Fnac: entreu aquí
I ja de pas aprofite la ocasió per a que es feu seguidors de la pàgina de facebook de "Elultimovalsfrias2016" font d'informació d'un encontre que espere amb impaciència per a l'any que ve en commemoració d'aquest concert i per extensió del tots els artistes que directa o indirectament va formar part. Entreu ací: https://goo.gl/pkxNkK
){kind=link}
0 Comentaris