Salto i el seu discurs personal lligat als sons clàssics dels 60's i 70's.
Tot i que aquí les referències són clares i transparents, i els arranjaments són acurats a un gran nivell, m'he trobat un artista amb un discurs propi i amb coses que contar des d'una profunditat que t'abraça i et convida a ser partícip d'algunes veritats universals devaluades per l'actualitat, com l'optimisme, l'estima, l'amistat...
Germán Salto ha estat membre de grups com Serpientes, Hairy Ladies o Timón, i guitarrista en les bandes de R. Von Timón i Willy Tornado. En tots els grups en els que ha estat s'ha involucrat tant en l'aspecte creatiu com en la composició de cançons. Gràcies a una feina bastant solitària i que l'obliga a viatjar molt, a poc a poc va anar escrivint cançons més personals en diverses habitacions d'hotel per Europa i el nord d'Àfrica i llavors va decidir que ja era hora de gravar un disc de rock & roll sota el seu nom. En aquest projecte, a més de diversos convidats de luxe, l'acompanyen tres dels seus herois musicals: Jesús Sangui (The Three Chords Club, The Holly Rollers), Ramiro Nieto (Right Ons, Jet Lag, The Bellrays…) i Martí Perarnau (Mucho, Underwater Tea Party). Aquests dos últims, a més, s'encarreguen de la producció del disc, sota el nom de Lower Side.
De primeres, des de que em van recomanar fervorosament aquest disc (Johnny JJ, Joserra, Nikochan, l'exili és una mina...), vaig tindre les meves reserves, les paraules d'elogi cap al madrileny Germán Salto em semblaren massa grandiloqüents en quant als termes i les referències que se li atribueixen, doncs penso que són tan recurrents alguns noms del rock dels seixanta i els setanta que qualsevol que pretenga mesurar-se amb elles s'exposa a autoimposar-se un gran obstacle, quasi mai superat, i sobretot perquè avui en dia hi veig molt bons embolcalls però...
Però, tot i que aquí les referències són clares i transparents, i els arranjaments són acurats a un gran nivell, m'he trobat un artista amb un discurs propi i amb coses que contar des d'una profunditat que t'abraça i et convida a ser partícip d'algunes veritats universals devaluades per l'actualitat, com l'optimisme, l'estima, l'amistat... una crida a la transparència de l'ànima, també ingenu en quant al dolor al que u pot exposar-se quan camina per la vida amb l'honestedat com bandera, així experimente la música de Salto i bàsicament tot això és el que més m'atrau, a partir d'aquí, fotre!, com sonen de be aquestes cançons!, un somni per a tot ressenyista/opinador/amant de la gran música quan a mida que avancen les cançons trobes gestos cap a noms del rock de tota la vida, portats amb mestria per un grup de col·laboradors d'autèntic goig.
"Monster" obri amb falsa intro pur George Harrison que transmuta en un folk suau que explica el sentiment agredolç de desarrelament de la vida en la carretera. Serà una constant la influència beatle del disc blanc cap endavant. Amb "Girl" és necessari incloure en el sac de les influències a Big Star, un power-pop enganxós i deliciós, aquesta és la que sonaria en les ràdios en un mon ideal i utòpic. "Hold On" és una cançó gran en tots els aspectes, s'obre pas amb un ambient carregat i una guitarra amb sabor Tom Petty que us delectarà si o si, la seva temàtica la veig com el cor del disc, doncs planteja una lluita més enllà de la guerra d'agres opinions a les xarxes i una tornada als valors bàsics de contacte humà, així la veig. "Between The Lines" és power-pop de nou de l'escola Big Star, la millor escola sense dubtes, amb un canvi de ritme que suggereix a uns Pernice Brothers jugant a ser la ELO. Tanca aquesta cara "Til' The Morning" una meravella que a molts vos sonara a rock clàssic de tota la vida, i molts altres ens sonarà als mig temps dels nostres herois del power-pop quan enfilen l'amargor amb l'optimisme i la certesa de que després de la pluja tot queda net.
"There Ain't No Time" du una pedal-steel de faula i una melodia tendra com poques assenyalant sense complexos cap els grans del alt-country dels 90, Jayhawks, Wilco... "Ernie The Falconer" té el shuffle de T.Rex, un rock'n'roll de caramel amb una història d'aquestes que Ray Davies sabia fer amb tanta mala baba sobre desgraciats abocats a la tragèdia. "SOS" és una perla de pop atemporal, on és fàcil nomenar als beatles i difícil fer-ho tan be com Germán Salto, però és que ho aconsegueix amb una tornada d'autèntic èxtasi que et posarà les cosquerelles a la panxa. La sarcàstica "Walter Freeman" cavalca entre Marc Bolan i els Beach Boys, harmonies vocals incloses. Tanca "Lonesome Bird" que du una acústica d'autèntic goig, i les elèctriques de Tim Easton que adornen en un segon pla, tancar un disc com aquest amb una cançó com aquesta només aconsegueix que li dones la volta i comences de nou. Delicatessen.
De primeres, des de que em van recomanar fervorosament aquest disc (Johnny JJ, Joserra, Nikochan, l'exili és una mina...), vaig tindre les meves reserves, les paraules d'elogi cap al madrileny Germán Salto em semblaren massa grandiloqüents en quant als termes i les referències que se li atribueixen, doncs penso que són tan recurrents alguns noms del rock dels seixanta i els setanta que qualsevol que pretenga mesurar-se amb elles s'exposa a autoimposar-se un gran obstacle, quasi mai superat, i sobretot perquè avui en dia hi veig molt bons embolcalls però...
Però, tot i que aquí les referències són clares i transparents, i els arranjaments són acurats a un gran nivell, m'he trobat un artista amb un discurs propi i amb coses que contar des d'una profunditat que t'abraça i et convida a ser partícip d'algunes veritats universals devaluades per l'actualitat, com l'optimisme, l'estima, l'amistat... una crida a la transparència de l'ànima, també ingenu en quant al dolor al que u pot exposar-se quan camina per la vida amb l'honestedat com bandera, així experimente la música de Salto i bàsicament tot això és el que més m'atrau, a partir d'aquí, fotre!, com sonen de be aquestes cançons!, un somni per a tot ressenyista/opinador/amant de la gran música quan a mida que avancen les cançons trobes gestos cap a noms del rock de tota la vida, portats amb mestria per un grup de col·laboradors d'autèntic goig.
"Monster" obri amb falsa intro pur George Harrison que transmuta en un folk suau que explica el sentiment agredolç de desarrelament de la vida en la carretera. Serà una constant la influència beatle del disc blanc cap endavant. Amb "Girl" és necessari incloure en el sac de les influències a Big Star, un power-pop enganxós i deliciós, aquesta és la que sonaria en les ràdios en un mon ideal i utòpic. "Hold On" és una cançó gran en tots els aspectes, s'obre pas amb un ambient carregat i una guitarra amb sabor Tom Petty que us delectarà si o si, la seva temàtica la veig com el cor del disc, doncs planteja una lluita més enllà de la guerra d'agres opinions a les xarxes i una tornada als valors bàsics de contacte humà, així la veig. "Between The Lines" és power-pop de nou de l'escola Big Star, la millor escola sense dubtes, amb un canvi de ritme que suggereix a uns Pernice Brothers jugant a ser la ELO. Tanca aquesta cara "Til' The Morning" una meravella que a molts vos sonara a rock clàssic de tota la vida, i molts altres ens sonarà als mig temps dels nostres herois del power-pop quan enfilen l'amargor amb l'optimisme i la certesa de que després de la pluja tot queda net.
"There Ain't No Time" du una pedal-steel de faula i una melodia tendra com poques assenyalant sense complexos cap els grans del alt-country dels 90, Jayhawks, Wilco... "Ernie The Falconer" té el shuffle de T.Rex, un rock'n'roll de caramel amb una història d'aquestes que Ray Davies sabia fer amb tanta mala baba sobre desgraciats abocats a la tragèdia. "SOS" és una perla de pop atemporal, on és fàcil nomenar als beatles i difícil fer-ho tan be com Germán Salto, però és que ho aconsegueix amb una tornada d'autèntic èxtasi que et posarà les cosquerelles a la panxa. La sarcàstica "Walter Freeman" cavalca entre Marc Bolan i els Beach Boys, harmonies vocals incloses. Tanca "Lonesome Bird" que du una acústica d'autèntic goig, i les elèctriques de Tim Easton que adornen en un segon pla, tancar un disc com aquest amb una cançó com aquesta només aconsegueix que li dones la volta i comences de nou. Delicatessen.
El recomano en la seva versió vinil pel seu fantàstic art a càrrec de Jose Fragoso, realment bonic i currat, i un so perfectament masteritzat que deixa lloc als espais. A més el vinil va acompanyat amb l'edició cd, també necessari en aquest cas pel seu esperit en moviment crescut en la ment de Germán Salto en la soledat dels grans trajectes. I ja vos dic que vaig a tindre que unificar llista de forans i locals, doncs amb aquest disc u pot escabussar-se en mil i una referències des del folk, passant pel rock'n'roll, country-rock, el glam i el power-pop, segur que trobaràs un sense fi d'equidistàncies, però sobretot a mi em venen ganes de nomenar grans noms, els Beatles del blanc, el Tom Petty agredolç, els mai suficientment reivindicats Big Star, el rock'n'roll de T.Rex, i una producció com d'un Jeff Lynne menys pompós. El que són guitarres i melodies, arranjaments de fantasia i bones cançons.
Per Chals Roig
Per Chals Roig
){kind=link}
0 Comentaris