Especial eleccions amb Ry Cooder

Ry Cooder - Election Special (2012)

Amb la música mai saps quan vindrà el següent impuls, així que ara que estem envoltats de problemes, en aquest moment tan inestable ... tinc aquest impuls de parlar d'això ara, escriure alguna cosa aquí i ara. Ry Cooder

Election Special és el quinzè disc del cantautor americà Ry Cooder, una col·lecció de cançons de naturalesa urgent, una crida mordaç al sentit comú, un disc notable.

Qui sap que ens deparà el dia d'avui. Amb imputats per corrupció, finançament il·legal, total incompliment del seu programa electoral, pujades d'impostos, pujades d'IVA, rescat de la banca, saqueig sistemàtic tant de la cultura com de l'erari públic, venta de la sanitat pública a baix preu, l'educació maltractada, adjudicacions a amics i familiars... etc, llavors, després d'un dia de reflexió amb aquestes qüestions al cap hi ha certa pregunta que continua fustigant-me, com potser que encara traguin tants vots?. I em dona per pensar que el marge que separa la inòpia de la complicitat cada vegada s'estreny més, ja no hi ha excusa, si tornen a governar-nos podria considerar-se connivència total, suficient per a perdre les esperances en la raça humana. Almenys avui poso el meu granet de sorra per si de cas algú no ho té clar encara i recupero un disc del seu temps, Election Special, d'un artista del seu temps, Ry Cooder.

Ry Cooder no defrauda, amb Pull Up Some Dust And Sit Down deixava el llistó alt, un gran disc sense cap dubte. Fa un parell d'anys es despatxava aquest altre disc amb notable, pot ser que Election Special no estigui en el pòdium de Cooder, doncs la seva obra és d'una gran envergadura, encara que no deixa de estar per sobre de la mitjana, una sort que encara hi hagi artistes com ell. On Springsteen intenta consolar armat amb populisme, Cooder ataca amb intel·ligència i molt bon humor, és mordaç i directe com pocs, cosa que al final fa més mal al destinatari del missatge, la revolució no serà televisada, això està clar, però estaria bé que es pugés una mica més als escenaris, el brou de cultiu donaria per a milers de grans cançons, exemple aquí.

Cooder no cau en la protesta facilona i de pamflet, li dóna la volta donant un punt de vista diferent, ridiculitzar l'assumpte és part del pla, amb la inicial Mutt Romney Blues tenim el millor exemple, no es tracta cebar-se en la seva persona, es tracta de la situació, ja que Romney més que representar a un partit o idiologia, representa a tota una saga de polítics capaços de proporcionar el millor dels espectacles mediàtics per no perdre oportunitat de lluir el seu millor somriure, mentre per darrere van espoliant tot el que poden, exemple dels nostres governants, i perquè no, del pensament tan popular i arrelat en la consciència col·lectiva: "perquè s'aprofiti un altre, m'aprofito jo". Brother is Gone fila prim, cançó del karma, tots sabem que un dia hauran de pagar amb la seva ànima, és clar, però mentrestant ens van fotent dia a dia tant com poden.

No hi ha excuses i Cooder va desgranant les claus, que al seu entendre, formen part d'aquest gran marró, la banca per descomptat té el seu moment protagonista amb The Wall Street Part Of Town, i amb el títol Guantánamo ja se saben per on van els tirs, encara actual després de tant de temps i amb un president "nobel de la pau" que continua permetent tal aberració i obeint al negoci que suposa el sector carcerari en els EUA, encara que Cold Cold Feeling no és que disculpi a Obama, però si que dibuixa amb humor mordaç a un bon home en una situació de difícil solució, però no hi ha excusa. També ens parla del Tea Party a Going to Tampa, el Cup Of Coffee de Botella, dictant l'injustificable, fins i tot el racisme no pot faltar en aquest infame tapís, crueltat ja no tan llunyana si baixem la vista als fets esdevinguts fa poc a l'estret i que es va saldar amb vides humanes. I si, si es pot fer un bon cançó assenyalant directament que la mesquinesa i la falta d'escrúpols campa al seu aire en les capes polítiques, en Kool-Aid Cooder carrega contra els republicans més recalcitrants.

I com en tot bon disc del nostre temps que es preï, no pot falta la cançó pacifista, ja que el negoci de la guerra continua sent dels més rendibles, i aquí tenim a The 90 and the 9, molt Guthrie. I tancant el disc una de les meves preferides Take Your Hands off It, escrita al costat del seu fill Joachim, les mateixes paraules de Cooder citant Guthrie i a James Baldwin (important activista i escriptor afroamericà) ho diu tot: 

Woody said, This land is your land. There's a famous photograph of a sign that reads, Do not let the big men take it away. On the other hand, James Baldwin believed the concepts of nationhood such as freedom, equality, and democracy are superstitions, nothing more.

Com sempre, guitarres acurades per estudiar a l'escola del rock, toca quants pals li demana la cançó, i invoca els grans del blues, el folk i el rock, Robert Johnson, John Lee Hooker, Guthrie, els Stones ... etc. Ry Cooder compon estàndards del nostre temps per utilitzar d'arma vers la falta de sentit comú, o qui sap si ens faran falta el dia de demà per a consolar-nos de nou davant resultats descoratjadors. Sobretot és difícil mantenir un equilibri entre missatge i música sense caure en l'obvietat, el que servia en els 60 ara no servix, i pot ser que artistes com Cooder tinguin algunes de les claus per a fer avançar la cançó amb missatge, amb molt d'enginy i sense desenganxar els peus de terra. Perfecte portador de la flama de Woody Guthrie. Election Special va passar bastant desapercebut al seu dia, es va valorar a la baixa per contraposició als seus clàssics, però és un grandíssim disc per fer sonar a tota castanya en el dia d'avui. Que l'esperit de Guthrie ens pille confessats.

Per Chals

No es pot cantar més clar, Ry Cooder és
un mestre dels three chords and the truth