Alexander Graham Bell, l'efecte papallona i el rock & roll

No fa massa dies, vaig llegir la notícia de què, gràcies a la física de partícules, es podia escoltar la veu d'Alexander Graham Bell cent trenta anys després de ser enregistrada. Durant les seves investigacions, Bell va fer desenes d'experiments en els quals buscava la millor forma de registrar el so. Així va ser com va aparèixer el grafòfon, versió millorada del fonògraf de Thomas Edison en la qual van intervenir Alexander Graham Bell, el seu cosí Chichester Bell i l'enginyer Charles Tainter.

Alexander Graham Bell és més conegut per haver patentat el telèfon l'any 1876, encara que l'italià Antonio Meucci va tindre la mateixa idea abans que ell. En qualsevol cas, Bell fou pioner i impulsor de les telecomunicacions, i no hi ha dubte que sense els seus assoliments el nostre món seria molt diferent.

La música i la forma de concebre-la ha sigut especialment sensible a aquests avanços. De fet, hi ha un abans i un després des del moment que començà a ser enregistrada. Entre altres efectes, va permetre el naixement d'una poderosa indústria al llarg del segle vint. No obstant això, encara que la perspectiva mercantilista és una qüestió interessant a debatre, em cenyiré a l'anecdotari musical que és prou més divertit.

Així, quan vaig llegir la notícia, les connexions “músic-neuronals” em van dur immediatament fins a la cançó Alexander Graham Bell escrita pel duet Mike Chapman i Nicky Chinn per a la banda anglesa Sweet, que va gaudir d'un bon grapat d'èxits musicals dins d'aquell fenomen de principis dels setanta conegut com a glam rock. Musicalment suposava tornar a les arrels del rock and roll dels anys cinquanta, fent una parada en el pop i sovint en el bubblegum dels seixanta per aprendre de les seues melodies enganxoses. Aquest retorn representà una reacció al rock progressiu que començava a mutar i fer-se gran en aquell moment. El mateix passava als Estats Units amb bandes com Flamin' Groovies, o els New York Dolls, banda amb la qual compartien el gust per la “teatralitat” de la posada en escena, l'hedonisme, la rauxa adolescent, i especialment, haver-se fet ressò de la revolució sexual dels anys setanta reflectida en l'estètica, l'actitud i la mateixa música.

A propòsit del disc El Camino de The Black Keys, comentava Dan Auerbach: “Vam escoltar als Stones dels setanta. I The Clash, The Sweet, Jonathan Richman, The Cars, bandes amb cançons enganxoses. Tot plegat ens va inspirar aquest disc”. Així, només cal escoltar el seu tema Gold on the Ceiling per apreciar la influència de bandes de l'època glam com T.Rex i els mateixos Sweet. Aquesta influència finalment ha resultat ser mútua. En el seu disc de l'any 2012 New York Connection (amb el guitarrista Andy Scott com a únic membre original de la banda), Sweet va incloure una versió de la cançó dels Black Keys.

Quan Dan Auerbach parla de “cançons enganxoses”, em fa pensar amb les bones melodies que trobem en bandes i/o solistes amb la creativitat i ambició necessàries per a cercar i trobar aquella melodia que emociona i es converteix en un clàssic instantani, en part de la banda sonora de la vida d'un gran nombre de persones. Em referisc a les cançons en les quals la qualitat -excel·lència creativa i musical- i la quantitat -reconeixement popular- troben l'equilibri perfecte. No sé si serà encertada, però crec que és una perspectiva a considerar.

Mike Chapman -coautor del tema dedicat a Alexander Graham Bell- va produir uns anys més tard el tercer àlbum de Blondie -Parallel Lines (1978)-. Segurament un dels millors exemples d'aquestes bandes que ostenten la susdita capacitat de trobar l'equilibri perfecte entre “qualitat” i “quantitat”. Doncs bé, en aquest disc Blondie va incloure una versió d'una cançó de la sensacional banda de power pop dels setanta The Nerves, convertint-la en un “clàssic instantani”: Hanging on my telephone.

Els resultats del treball de Alexander Graham Bell no solament afectaren la tecnologia que marca decisivament l'evolució de la música. A més, el personatge i la seua obra també han servit d'inspiració per a escriure un bon nombre de cançons que ja formen part del patrimoni del rock. En definitiva, la necessitat de comunicació de l'ésser humà el porta per i fins a camins que en algun moment poden paréixer inexpugnables.