Sonotones - Salta la Banka (2014)

Recorde perfectament la seva irrupció allà pels últims 90’s. Els vaig descobrir per mitjà d'un d'eixos discs recopilatoris de promoció que de vegades regalen les revistes, i de seguida vaig saber que aquesta banda estava feta a la meva mesura. Aquests tios em van recordar des del primer moment a les formacions més macarres i de carrer del nostre rock de tota la vida (especialment a Los Enemigos, sobretot per eixa fatxenderia que desprèn Javi Die a les veus, que et fa pensar inevitablement en el gran Josele Santiago), però amb certs aspectes de rock alternatiu, i un exquisit gust per les bones melodies pop, cosa que els fa realment especials. Després de tot aquest temps la banda no ha fet més que créixer, i cada disc que han publicat ha estat de notable per a dalt. Ara, després d'alguns canvis de formació, han tornat amb força amb aquest recomanable “Salta la Banka” (2014). D'entrada, tant el títol del disc com el d'algunes cançons, ja ens donen pistes de per on van a anar els tirs; i és que polítics, estafadors, corruptes i altra xusma que, lamentablement abunden al nostre estat, han provocat crear el que és el treball més dur, i que desprèn més ràbia, de tots els publicats pels madrilenys. 

A demés, aquest flamant disc, produït per Iker Piedrafita (Dikers, Miss Octubre) sona tremendament potent; amb un so clar, però amb múscul. Cançons de riffs poderosos i lletres compromeses com “Europa está matándome”, “Hay que salir”, “El Rey”, “Qué escéptico” o el single “Salta la Banka”, són bales que van directes al seu objectiu, allí on més dol, i no fallen. Hi ha també odes a l'esperança, en les quals, malgrat tot, ens recorden que cal gaudir de les coses bones de la vida, les que fan que tot tingui sentit (“La vida sigue igual”, “Sólo tienes una vida”), aquesta última recuperada del seu llunyà (i punk rocker) debut, i que han re-gravat per a l'ocasió. S'aprecien també alguns canvis estilístics respecte als seus anteriors treballs, com és el cas de “La hora sexta” o “Para siempre”, on s'apropen a sonoritats més fosques; o en la citada cançó que dóna títol a l'àlbum, en la qual han comptat amb una encertada secció de vents. El costat pop que sempre ha tingut la seva música desapareix ací gairebé per complet, però la veritat és que, tot i que sempre ha sigut essencial en la seva idiosincràsia, no es tira a faltar per res, demostrant que es mouen com peix en l’aigua en terrenys més hard. Bon disc. Sense desaprofitament. Algun dia aquesta banda serà reconeguda com cal; tant de bo el moment hagi arribat. 

Per Juanvi