Novetats 2018

header ads

Òscar Briz - "Youth" (2013)

Tenia guardat el disc pràcticament des de que està imprès amb el desig de romandre'l verge fins que arribés el seu moment, ¿raons?, podrien ser moltes. Principalment perquè tinc L'estiu en un pedestal, per a mi dels millors discos que s'han tret als darrers anys, sembla un d'estos casos on la gravació pren entitat pròpia, i sobretot, perquè sent un cd, té l'esperit de vinil, em gastaria els diners en una altra còpia en vinil. Qui sap si pel so aconseguit, pel procés, pel lloc, per circumstàncies irrepetibles o pel que siga.

No seria just i seria incapaç d'apreciar un disc com Youth en la fragor de la novetat, perquè cada disc té el seu ritme, s'ha d'escoltar amb deteniment, t'ha de parlar. I es que la rapidesa, les lleis del comerç i la promoció, per desgràcia quasi t'obliguen a que un disc haja de ser millor que l'anterior al dia següent de la data d'edició, i això no és gens bo per a l'art, ni per a la música, no és cert, per a mi no hi han discos millors ni pitjors, hi han discos que et parlem i discos que no. Són aquestes coses que pensem els melòmans empedreïts a altes hores de la nit, amb la conclusió dintre d'aquesta rocambolesca argumentació, de que l'únic camí que conec capaç de retallar el trajecte, en el meu cas concret i rar, és amb el directe.

A tal efecte havia elegit per a Youth el dissabte 2 de Novembre, per a més senyes, en el pati de La Casa Cantonera d'Algemesí, si en la Casa es fa alguna cosa, hi ha que estar, i si és Briz, més encara, distàncies curtes, ambient càlid, cares conegudes i signatura del disc inclosa, ser groupie es lo que té. Tot i així no vaig poder evitar passar per la pedra de nou el 10 de Novembre en el Teatre Micalet, acústica perfecta i, a més, viatge amb la família a la ciutat, doncs ens agrada molt passejar per la capital del Túria a pesar de lo tensa que es troba la pobra, agafar el tren i mirar per la finestra, confondres entre els caretos mirant els pads i smart-phones, ser éssers estranys pels carrers del centre esquivant qui ens demana parlar en "cristiano", a més ens agrada escoltar com un riberenc és el més modern entre els moderns urbans, encara que em va semblar que l'horari i el dia no van ser idonis per a un concert que va merèixer un millor aforament.

Els camins del rock'n'roll són infinits i inescrutables, i els directes d'Òscar Briz són superiors a cada any que passa, a este pas, el dia que deixe l'escena ploraré tant com amb Lou Reed, encara queda molt de camí. La veu, la guitarra, les cançons, dominant l'art de l'escenari, que en definitiva deuria ser l'objectiu principal i central del rock. Òscar Briz ja és un mestre focalitzant i concretant les idees, deixant veure clarament les seves fonts quan vol. No he conegut cap músic capaç de fer el Hurricane de Dylan, i al mateix concert fer sonar la Venus In Furs de la Velvet, amb violí inclós (molt bo Nico, un altre riberenc) i No Exit dels Radiohead, empastades perfectament en el seu repertori i sense errar en l'intent, marcant la diferència entre un músic professional, del de cap de setmana. I aquí si que hi veig les ressemblances, és veu el rastre dels seus herois més com una absorció de la influència que com un "copy and paste", lo que altres els agrada anomenar "tindre estil propi".

Ara veig que Youth és un gran disc, molt bo en lo musical, sent un disc més directe conté els mateixos rasgues folkies y dylanians que l'anterior disc, però al mateix temps deixa filtrar una mica més altres besants pop dels darrers trenta anys amb un toc més britànic que americà respecte a L'estiu. I així i tot, molts pagarien per haver fet una delícia de fingerpicking folk com Quinze, i Cant de Vicent em recorda que ja estava quan encara no hi havia escena i va fer seu l'estil roots-rock del "Hombre Serpiente", tot un referent per al que ací vos escriu. Al igual que amb la delicada Les Odes, on fa d'Estellés el seu Kerouac, o Ginsberg si preferiu, mostrant que com Yeats amb Mike Scott, les lletres valencianes tenen, fora de raonaments de caire polític, una plasticitat fora de sèrie. València Tensa és el seu three chords and the truth, on sembla rearmar un eteri Dirty Boulevard del seu ben volgut heroi, ací dedicada a la polaritzada capital del Túria. I si hagués una llista de vendes que escalar, el pop enganxós de No digues que no pot ser seria perfecte, com Desperta el dolor ho podria ser en un festival estiuenc a vora mar. A més cada vegada queda palesa eixa tirada cap al soul en Lleugers, més factible en la sinceritat dels directes, ja evident en el final de gira de l'anterior disc. I per favor!, qualsevol amant de la bona música ha de reconèixer que "El rastre dels meus herois" és la cançó de l'any, per a mi ho és.


La temàtica és important, que les paraules empasten i sonen be és genial, però si a més darrere hi ha un perfecta argumentació sense fissures ja són paraules majors, i així com les paraules de L'estiu pintaven retrats color sèpia amb la llum de la tarda en la Florentina com a punt de fuga, aquí és la joventut vista des de la mirada del protagonista de L'home sensible, on no cap l'argument pueril i obvi. Si en algun moment tingués que parlar-li al meu fill en la seva joventut, possiblement ho faria des d'aquest punt de vista, de tu a tu, sense menysprear ni enaltir massa els excessos inherents de jovent, comprenent-los i deixant-los fluir, discurs perfecte, on com no, és filtra la mirada crítica justa i personal de l'actualitat que no comet l'errada del discurs obvi imperant en la protesta artística actual, una cosa que per altra banda no és gens fàcil si ho penseu be.

Un altre element que em fascina, a més de la seva evident melomania, és el procés de gravació, més en aquestos temps de ràpida gravació i edició, per a mi el procés marca la diferència, i en aquest cas, l'Òscar Briz, junt a un equip sense fissures, LaCasaCalba Ed. (Francesc Burgos) i Onanua (Josep Pérez), completen el disc sense emprar cap programació digital ni afinació artificial, fent servir els processos clàssics d'enregistrament, tal i com especifiquen als crèdits, us semblarà una xorrada, però jo veig primordial aquesta estima pel so perfecte i càlid, aconseguit bàsicament amb baix, bateria i guitarra acústica, escoltant el resultat fins i tot em sembla una gran gesta a tindre en compte i com a exemple per a l'actualitat.

Aquesta qualitat assolida tant a nivell musical, com líric i per descomptat en el procés de gravació, és al meu entendre el que hauria de consolidar la tant predicada normalització més que la quantitat de referències, una cosa que molts no tenen clar, què és millor? un munt de discos en valencià que delimiten una "escena"?, o un gran nivell artístic per a posar en qualsevol llista anual des d'aquí a Sebastopol? doncs això, que tinc "Youth" junt a "The Next Day" de Bowie y "Fanfare" de Jonathan Wilson... per dir-ne dos. Per acabar, només el temps posarà Youth o L'Estiu en primer lloc, pel que a mi respecta ambdós em semblen un signe de mestria d'un dels millors artistes dels nostres temps, i Youth un dels millors discs de l'any i dels que més he escoltat (valencià o no... que més dóna) de l'univers. Escolteu aquesta meravella, una P.O.M*.





P.O.M. puta obra mestra

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris