"Cold Fact" Rodriguez (1970)

El visionat del documental "Searching for Sugar Man" ha despertat un gran interès general amb una història que al llarg del metratge et manté assegut, i sense que caiga l'encant inicial, fa que et preguntis a cada moment si el que estàs veient és un muntatge o és real. Tot i això, la història donava peu a aprofundir una mica més en l'entramat de la faràndula a principis dels anys 70, i amb Sussex com a punt de partida.

Amb aquest impacte, és difícil no sentir l'impuls d'escoltar algun disc del seu protagonista. Fet que vaig consumar durant dies immers en "Cold Fact", el seu primer disc editat el 1970 pel segell Sussex. "Cold Fact" em sembla un gran disc, té algunes cançons que són autèntiques meravelles, com ara "Sugar Man", "Crucify your Mind", "Inner City Blues" i "I Wonder", per posar-ne tres exemples, cançons rodones. Tot i que penso, i estic convençut, que comparar-lo amb Dylan respon més a l'entusiasme dels seus redescobridors sud-africans que a la realitat, ni en el fons ni en les formes.

Amb un estil propi, el veig més proper a Motown i al rock'n'roll de Phil Spector (però sense la muralla instrumental) que al folk-rock. També trobe certa semblança amb el soul acústic de Bill Withers, amb qui comparteix segell i que a més aconseguiria la fama amb el seu debut l'any següent. Posats a llançar hipòtesis, tot i tenir un gran equip darrere que pretenia donar forma al que havia de ser un disc més conegut, Rodriguez va quedar en segon pla al segell i pertant no va acomplir les expectatives. Per suposat podria ser perquè Bill Withers és molt gran, o bé també per ser xicano, status social més baix que els afroamericans, o bé per aquestes lletres tan punyents.

"Cold Fact" té alguns detalls que el fan especial: tocs psicodèlics de vegades com a la cançó "Sugar Man", o amb guitarres blueseres tocades amb molt de gust; la rockera "Only Good for Conversation," i amb uns arranjaments de metalls perfectes. Per a mi, són les seves lletres les que em desperten gran interès: simples, directes i crues, sense tallar. Crec que aquesta és el seu gran valor a més de la seva particular mescla, amb temàtiques que aborden dels draps bruts de la vida al carrer en un barri baix de Detroit i un moment social intens on Rodríguez, al meu entendre, ocupa més la posició de cronista. "The Establishment Blues" seria el millor exemple. Una altra de les meves preferides és "I Wonder," una cançó de rock'n'roll dels anys cinquanta deliciosa digna de Buddy Holly, que segons el documental, va ser bandera del moviment antiapartheid a Sudàfrica.

En tot cas, sempre és motiu d'alegria que algú que ho mereix obtingui reconeixement, encara que sigui tard. Aquest tipus de karma no sol ocórrer a la realitat més general. En veure algun concert en directe actual, tinc la sensació que Sixto Rodriguez és un artista que transmet humilitat. Veurem si s'atreveix amb material nou (m'imagino a Jack White trucant-lo... qui sap?), seria interessant. No pot dir-se que "Cold Fact" siga una obra mestra, però sí és un gran disc molt recomanable.