Ahir a la nit vaig somiar que era un xiquet allà on els pins creixen alts i salvatges, intentava arribar a casa a través del bosc abans que caigués la foscor. Vaig sentir el vent xiuxiuejar a través dels arbres, i veus espectrals s'elevaven pels camps, vaig córrer amb el cor colpejant-me per aquest camí trencat i amb el diable trepitjant-me els talons.
Em vaig obrir pas entre els arbres i allà a la nit la casa de mon pare romania il·luminada amb força. Els esbarzers i les branques esquinçaven la meva roba i m'esgarrapaven els braços, però vaig córrer fins que vaig caure tremolant en els seus braços.
Em vaig despertar i vaig pensar que els difícils assumptes que ens separaven, mai més, senyor, ens tornarien a distanciar. Em vaig vestir i em vaig dirigir cap a aquesta casa. Des de la carretera podia veure les seves finestres il·luminades.
Vaig pujar els graons i vaig romandre al porxo. Una dona a la qual no vaig reconèixer va venir a parlar amb mi a través d'una porta encadenada. Li vaig explicar la meva història, i per qui havia vingut, ella va dir: "Ho sento, fill, però ningú amb aquest nom ja viu aquí "
La casa de mon pare brilla amb força, roman com un far cridant-me a la nit. No cessa de trucar, tan freda i solitària, brillant a través d'aquesta fosca carretera on els nostres pecats jeuen sense expiar.
.jpg)
0 Comentaris