Novetats 2018

header ads

The Cult - Choice of Weapon (2012)

Tria arma. En aquest Top Ten de discos amb un parell d'ous que vaig confeccionant per a final d'any, Choice of Weapon entra amb força. Per a mi, una de les millors bandes de Hard-Rock de les últimes dècades, són l'equilibri perfecte entre el riff pesat i el rock melòdic. Sempre vaig pensar que són els reis del mig temps, i quan baixen una mica les revolucions no hi ha qui els faci ombra en lo seu. També Infinitament infravalorats, fins i tot el LP de la cabra del 94 em sembla superb, encara no entenc el perquè de la desfeta amb aquell disc, escolteu "Be Free" per exemple, és una puta obra mestra, potser el hard-rock no hagi avançat massa simplement perquè no s'accepta transgredir-lo com ells ho van fer. I què dir de Beyond Good and Evil? hauria d'estar a la vitrina dels més hardrockeros. Potser Born into This es quedés manco, però en cap moment va significar per a mi la crònica d'una mort anunciada, al contrari, em va semblar una bona manera d'entrar en calor després de l'aturada, que sí, va ser una excusa per sortir de gira, i bona excusa, ja que els vaig veure en directe i em van passar per sobre com una piconadora. Amb Capsule van topar amb moltes barreres pel format elegit, semblava que a Astbury se li hagués anat la pinça, encara que les cançons em van agradar bastant. Cap problema, aquelles cançons es recuperen per a aquest disc edició deluxe.


Encara que amb Love i Electric vaig ballar i vaig saltar a les nits salvatges de fa lustres, sóc més del Sonic Temple i Ceremony, trossos de discos amb els quals es van forjar com a déus del hard-rock, van utilitzar el llegat dels Zepps però no es van quedar amb reproduir vilment com alguns que jo em sé, sonaven a ells mateixos. Choice Of Weapon s'apropa a aquests dos llargues durades, menys dur que Beyond Good and Evil i amb moltíssima més mà en les composicions que Born into This, fins i tot veig Duffy il · lusionat i recuperant cert feeling del Love amb els frasejos més nítids i del Electric amb seus riffs esmolats. Millor és la seva predisposició a mullar-se respecte a la lamentable situació que estem vivint, la situació política i social, i la preocupació pel medi ambient sempre present en els seus discos. Esperem que més rockers prenguin exemple, aquest és el meu Ian.

Ja no crec que trobem grans canvis en els seus discos, aquest és el llenguatge amb el que abordaran el seu pas a la tercera edat del rock, i el broden. Aquest disc per descomptat no és cap excusa per sortir de gira, se sosté per si sol i creix a cada escolta. Estic content, feia temps que el hard-rock m'avorria, estava fart de fotocòpies soses de Led Zeppelin, sort que encara em queden els Cult. Llarga vida als Cult.
 

Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris

  1. Bon bloc! I té mèrit fer un bloc de qualitat sobre rock en la nostra llengua, per això ta'fageixo als webs recomenats de ROCK NOT DEAD i de pas et deixo l'enllaç del concert de The Cult a Barna. Salut.. i rock'n'roll!
    http://rocknotdead.webs.com/cronicasdeconciertos.htm

    ResponElimina