Novetats 2018

header ads

The Celtic Wall of Rock: The Waterboys a València. Crònica Divendres 13 d'Abril

Ahir es consumava la connexió Mediterrània de la Celtic Soul. Vaig conèixer Mr.Dibud i a tota la troupe adjacent que allà ens vam donar cita, vaig poder estrènyer la seva mà, tot un plaer, entre birres comentàrem el seu concert del dia anterior a Barcelona davant The Wave Pictures i l'últim disc dels Deer Ticks. És gratificant poder conèixer a qui està a l'altra banda de la fibra òptica i intercanviar opinions directament sense teclat pel mig, fer el que tant ens agrada, parlar de música, és clar, em va confirmar que Johnnny és tan autèntic com es presenta en la seva espai Woodyjaggeriano, tot un cavaller del rock. Hi haurà més trobades entre més birres i més rock'n'roll, estic segur.
Era estrany anar a veure el millor representant de la poesia de Yeats i una de les ments més lliures del panorama actual entre les mateixes parets on els dirigents valencians es treuen de la màniga les seves estrambòtiques i il·lògiques mesures favorables a les seves butxaques i en contra dels interessos del seu propi poble. Però l'acte que vaig presenciar la nit de divendres va netejar del tot l'energia negativa acumulada en aquella avantguardista estructura, i vaig pensar de seguida que allò podria tractar-se d'un pla dut a terme pel druida cèltic Mike Scott per a la purificació interplanetària.

He de confessar que esperava un xou centrat en An Appointment with Mr.Yeats, amb la seva nova acompanyant Katie Kim, i un segon guitarra que li donés mobilitat per a l'expressió poètica tal com el va presentar en els inicis de gira, pensava en un xou relaxat propi d'un auditori replet de butaques, i amb projeccions de vídeo a joc. Res més lluny de la realitat, la srta.Kim no va aparèixer en escena, i l'única guitarra la empunyava el propi Scott, tampoc hi havia ni rastre del atrezzo audiovisual, sí un correctíssim joc de llums. Es desmuntaven les meves prediccions, per a bé, i immediatament es va fonamentar un dels millors espectacles de Rock que he presenciat en molt de temps, carregat de blues i molt soul, amb el toc folkie que aconsegueix la formació amb Steve Wickham portant el pes de la tradició en les seves línies de violí, amb una secció rítmica demolidora i un versàtil teclista que va arribar al excel·lent.

La nit va ser un repàs a tota la seva discografia, fins i tot cançons que van ser creades fa més de 20 anys van sonar com mai. El repertori va començar potent amb Rags i el riff de guitarra d'All The Things She Gaves Me anunciava que anàvem a viure una vetllada de bon rock, però va ser la introducció de piano de A Girl Called Johnny la crida que el públic no va poder resistir, el Palau sencer es va posar dret, tocant escenari i ballant a les seves butaques i als passadissos, va ser realment emocionant. Mike Scott dirigia segur el cotarro allargant les cançons a mercè mutant-les cap al blues elèctric de llibre, amb la seva dylanesca manera de cantar en cançons com How Long Will I Love You, també va recordar de Dream Harder (que ningú va tenir en compte en el seu moment) la potent Glastonbury Song. Emocionà sobre manera amb Lonesome Old Wind, una cançó oblidada en l'última posició del Too Close to Heaven i que acompanyada del so B3 del teclat la va fer sonar a litúrgia Soul, em va recordar al Van Morrison més clàssic i va demostrar que quan es lliura en cos i ànima deixa en bolquers a tota la nova cinquena del revival soul britànic. El interludi tradicional The Raggle Taggle Gypsy va donar pas a les cançons del seu últim disc i igual que a Alacant va sol·licitar a un voluntari entre el públic per traduir la seva introducció cap a l'univers Yeats, fins i tot va tenir a l'espontani, personatge de torn, que va pujar a l'escenari per dedicar-los un petó a l'aire a la banda, els goril·les el despatxaren aviat. Les noves cançons no van desentonar amb la resta del repertori i va mantenir l'atenció del públic, no només per la magnífica interpretació musical, a més per l'especial empenta en l'expressió artística davant la poesia de Yeats, amb el colofó ​​del duel musical a mort entre Steve Wickham i James Hallawell, emmascarats i simulant un combat amb els seus riffs entre enrevessats i virtuosos, combat conclòs per Mike Scott qui anava dansant des de la rereguarda amb una altra màscara de tres cares, fins que es va presentar davant el públic i va recitar imponent un dels poemes de Yeats, així va donar pas a una emotiva i vibrant The Pan Within amb què el públic va embogir del tot. Finalitzada la primera part el públic no va deixar de sol·licitar la seva sortida d'una manera contundent. Fins a dos bisos més amb èxits de This Is The Sea i Fisherman 's Blues, els LP's que van marcar la seva etapa de més èxit comercial, va dedicar a l'audiència una sentida A Man is in Love agraït per la seva entrega i disposició. La satisfacció va ser mútua. Mike Scott va aconseguir conduir al respectable a mercè, cridant la seva atenció a través del seu èxits i portant-los cap als seus noves composicions.

A la sortida del concert vaig pensar en el cartell de més d'un festival i en com aquesta nova formació es berenaria a més de la meitat dels participants, reunions hardrockeres incloses. Vaig observar en les cares dels meus companys a la sortida del concert que, efectivament, aquell havia estat un concert especial i Johnny em va confirmar que de les quatre vegades que havia vist a l'escocès, aquesta havia estat la millor. I és que Mike Scott està en plena forma, veu impecable, energia a dolls, només els seus cabells blancs delataven els seus més de cinquanta anys, els seus riffs elèctrics antològics, al costat de les floritures impossibles de Mr.Wickham, una secció rítmica molt potent amb el bateria Ralph Salmins i el baixista Marc Arciero, els sons de Hammond i B3 d'uns teclats a càrrec de James Hallawell que omplien les parts orquestrades dels seus discos. Una formació que va oferir un so potent, perfecte i net. Un xou en majúscules, si pots, no t'ho perdis. Des d'aquí la meva més sincera enhorabona a Mike Scott i als seus pel seu gran espectacle. Un 10. Gràcies Mr.Johnny Dibud.
Rock, tradició, blues, i molt soul.

1. RAGS (A pagan place)
2. ALL THE THINGS SHE GAVE ME (A pagan place)
3. THE THRILL IS GONE (A pagan place)
4. A GIRL CALLED JOHNNY (The Waterboys)
5. THE GIRL IN THE SWING (The Waterboys)
6. HOW LONG WILL I LOVE YOU (Room to roam)
7. GLASTONBURY SONG (Dream harder)
8. BE MY ENEMY (This is the sea)
9. LONESEOME OLD WIND (Too close to heaven)
10. THE RAGGLE TAGGLE GIPSY (Room to roam)
11. POLITICS (An appointment with Mr.Yeats)
12. SONG OF THE WANDERING AENGUS (An appointment with Mr.Yeats)
13. NEWS FOR THE DELPHIC ORACLE (An appointment with Mr.Yeats)
14. MAD AS THE MIST AND SNOW (An appointment with Mr.Yeats)
15. THE PAN WITHIN (This is the sea)

BIS 1º:
16. DON’T BANG THE DRUM (This is the sea)
17. THE WHOLE OF THE MOON (This is the sea)

BIS 2º:
18. A MAN IS IN LOVE (Room to roam)
19. FISHERMAN BLUES (Fisherman blues)

Font del traclist: Espacio Woodyjaggeriano

Ja hi ha alguns vídeos de la nit de divendres, però no fan justícia al impecable desplegament tècnic i sonor del concert, així que prefereixo deixar-vos una de les cançons que més m'agraden del seu últim disc. News for the Delphic Oracle va ser dels últims poemes de W.B. Yeats, en ell es troben tots els elements que li van caracteritzar al llarg de la seva vida, mitologia irlandesa i grega, filosofia ancestral, una mètrica impecable i un ritme que fan de la seua lectura tot un plaer. Això per no parlar de la facilitat amb la qual Mike Scott la porta al seu terreny, en el concert Scott va jugar amb les pauses entre versos i quedava immòbil durant bastants segons davant l'expectació dels oients.


There all the golden codgers lay,
There the silver dew,
And the great water sighed for love,
And the wind sighed too.
Man-picker Niamh leant and sighed
By Oisin on the grass;
There sighed amid his choir of love
Tall pythagoras.
plotinus came and looked about,
The salt-flakes on his breast,
And having stretched and yawned awhile
Lay sighing like the rest.

Straddling each a dolphin's back
And steadied by a fin,
Those Innocents re-live their death,
Their wounds open again.
The ecstatic waters laugh because
Their cries are sweet and strange,
Through their ancestral patterns dance,
And the brute dolphins plunge
Until, in some cliff-sheltered bay
Where wades the choir of love
Proffering its sacred laurel crowns,
They pitch their burdens off.

Slim adolescence that a nymph has stripped,
Peleus on Thetis stares.
Her limbs are delicate as an eyelid,
Love has blinded him with tears;
But Thetis' belly listens.
Down the mountain walls
From where pan's cavern is
Intolerable music falls.
Foul goat-head, brutal arm appear,
Belly, shoulder, bum,
Flash fishlike; nymphs and satyrs
Copulate in the foam.

Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris

  1. Ahí estuvimos, un éxito absoluto, un éxito rotundo, superó mis expectativas y me quité una espina de más de 25 años ¿qué más pedir?.

    Ah, y un placer conocer a Master Dibud.

    ResponElimina