
Possiblement aquelles van ser les primeres vegades que vaig escoltar jazz conscientment, bé, és un dir això de conscientment. Anys després l'escoltava de nou de boca de Sam en el clàssic del cinema i em va sobrevindre un record nebulós acompanyat d'aquella melodia, però ni tan sols em vaig preocupar en aquells dies de vi i roses de memoritzar el nom imprès en aquell maltractat vinil. Vaig tardar temps en descobrir-lo, perquè llavors no teníem ni wikipèdies, ni xarxes, ni res de res, només quedava repassar la secció de jazz en les poques visites que solia fer a les, ara gairebé extintes, cases de discos. I em va costar, era dels que em perdia abans que preguntar, potser m'agradés massa perdre'm, però al final ho vaig fer, i un d'aquestos sacerdots aposentats darrere del mostrador d'aquells santuaris em va treure de la ignorància i em va indicar el camí cap al vinil apropiat, aquest del que veieu la portada i que anys després vaig vendre perquè sóc imbècil i a més necessitava els diners. En aquell moment, comprar un vinil d'una senyora entrada en anys ensenyant els seus pits sense tractar-se d'un disc de rock dur, era difícil per a algú de les meves característiques, però aquell pas em va obrir una mica a un món desconegut per a mi cap a les balades de jazz vocal, molt idònies, per altra banda, per als moments de l'abaixada de diumenge. I la portada que en principi em donava vergonya mostrar amb el temps la vaig apreciar, i mirant-la ja de més gran vaig deixar de veure una dona entrada en anys ensenyant els pits, veia una dona orgullosa de ser-ho i amb la satisfacció d'haver aconseguit el seu somni. Ara els temps canvien, i pensem que les ments estan obertes, no sé si serà així, però l'edició en cd que vaig aconseguir anys després reduïa el camp de visió deixant fora les prominències que la sr.Sloane ens mostrava a través d'aquelles transparències... sí, van deixar el somni reflex al seu rostre, però van retallar el seu orgull de ser dona, suposo que va ser la decisió d'algun executiu cocaïnòman d'alguna discogràfica assegut al seu despatx pensant com treure unes quantes còpies més al mercat, i segur que de jaç tendria menys idea que jo.
He de dir-te senyor executiu que Carol Sloane va començar la seva carrera fora de temps, just en el moment en què el rock'n'roll es feia carn en forma de Chuck i Elvis, possiblement tu encara anaves amb bolquers pel món. Ja de petita ho tenia clar, i als 14 anys recorria bars i clubs cantant, als 18 una comèdia musical la va portar per Alemanya per després arribar a formar part de la Les and Larry Elgart Orchestra entre 1958 i 1960. Va substituir a Annie Ross en el trio vocal Lambert, Hendricks & Ross, però va ser la seva aparició en el Newport Jazz Festival la que va fer guanyar a Carol un contracte amb Columbia amb qui va treure dos discos i un directe. Llavors la seva carrera va entrar en suspens arribant a exercir diversos treballs com a secretària fins a 1977, llavors va començar a guanyar-se la fama al país del sol naixent, consolidant-se en els 80 com una de les millors veus que ha donat el jazz vocal de textures sedoses, i que no hauria desentonat en una altra època al costat de Ella, Sarah Vaughan o Carmen McRae. Segons Apolo y Baco, i la seva paraula va a missa en aquests temes, la seva obra mestra és Love You Madly (1988), fantàstic.
Personalment us recomano As Time Goes By (1982) si voleu amenitzar una vetllada romàntica d'espelmes i cuberteria de plata, música relaxada, confessions amagades i el postre en el llit. Un disc petit, acompanyat amb el mínim, piano, bateria i contrabaix, i un grapat de bons estàndards. Amb aquesta banda sonora és fàcil que aquest sopar pugui tenir lloc al bar de Rick, perquè ja sabeu, aquest any va de puta pena, però almenys encara ens quedarà París... (si Sarcozy no la venuda clar).
Personalment us recomano As Time Goes By (1982) si voleu amenitzar una vetllada romàntica d'espelmes i cuberteria de plata, música relaxada, confessions amagades i el postre en el llit. Un disc petit, acompanyat amb el mínim, piano, bateria i contrabaix, i un grapat de bons estàndards. Amb aquesta banda sonora és fàcil que aquest sopar pugui tenir lloc al bar de Rick, perquè ja sabeu, aquest any va de puta pena, però almenys encara ens quedarà París... (si Sarcozy no la venuda clar).
Has de recordar això: Un bes segueix sent un bes, Un sospir és només un sospir. Les coses fonamentals s'apliquen a mesura que passa el temps. I quan dos amants s'atreuen encara diuen: 'Et vuic'. En això pots confiar, no importa el que el futur porti a mesura que passa el temps. La llum de la lluna i les cançons d'amor, mai estan passades de moda. Els cors plens de passió, gelosia i odi. La dona necessita l'home, i l'home ha de tenir la seva companya. Això, ningú ho pot negar. És encara la mateixa vella història, Una lluita per l'amor i la glòria, Un cas de morir o matar. El món sempre donarà la benvinguda als amants A mesura que passa el temps.
2 Comentaris
el jazz es un mundo que no se acaba, y también muy incomprendido..
ResponEliminaUf, no conocía esta versión, absolutamente maravillosa.
ResponEliminaTe enlazo la original: http://superehore.blogspot.com/2011/01/2-leccion-de-piano.html