A César he de agrair haver conegut a Pulp. Els LP 's, Singles i Ep' s que ens portava de Londres eren autèntiques delicatessen de l'època. El meu col.lega va marxar a les illes en el seu particular fugida estil thunder road (llegiu els últims versos) i va viure en carn pròpia tot l'ambient de l'època Cool Britània. En la seva absència vaig cobrir el seu lloc de Dj els divendres a la nit en el seu pub, encara que més que dj ... un servidor era més aviat un ésser estrany vestit amb jupa de cuir que deixava caure les cançons sense importar el tempo ni l'estil, només els meus propis gustos marcaven per lo general la sessió, però amb la sort de poder punxar les cançons que ens portava abans que es promocionessin en aquest país, perquè a més per sort el meu col.lega ja era gentleman amb classe i estil abans de anar-se'n, i a més amb molt bon gust musical, sempre estava assabentat de l'últim. Recordo el single So Young de Suede, una de les edicions del Ep Whatever d'Oasis, Tied to the 90 de Travis, el Tellin 'Stories de The Charlatans. Mentre la gent ... buf, encara em demanava el 20 d'abril dels Celtas Cortos, i l'A quien le importa d'Alaska, per déu, mai he odiat una cançó més que aquest parell, la música en els bars i pubs era un desastre, i com que u és un poc gremlin i fa temps que no xafa un bar més enllà de les 9:00 no puc dir que encara sigui aixì, però estic segur que encara sonen en alun lloc. Llavors jugava a clavar-les doblades al respectable, començava la nit amb el patxangueo sol.licitat i a mesura que anava creixent la bufa general juntament amb la meva pròpia, anava canviant a poc a poc el registre, la part central de la nit la deixava per a tots aquells grups que gairebé ningú coneixia però que resultaven molt disfrutables, brit, grunge i hard rock inclòs, i acabava la nit fent ballar cançons com Ghost Song de Jim Morrison i els Doors, fins i tot record punxar l'As Time goes By en la seva versió de Carol Sloan ... i el Respect d'Aretha ... super hit dels 90 als voltants d'aquell pub, m'agradaven aquestes entremaliadures i com que servidor era un intengrista-fonamentalista de la música, sempre caminava amb aquesta particular guerra personal, tenia la necessitat de culturitzar a totes aquestes ments perdudes entre cubates, que anys!!!... i que il.lús, ja no dono tanta importància a això, sinó ... no em parlaria amb més de mig món.
Però sobretot recordo l'enorme plaer de poder punxar Help the aged i This is hardcore ... meravelles absolutes ... tots saltaven al so de: Ajuda a la gent gran, un cop van ser iguals que tu, bevien, fumaven cigarrets i esnifaven cola ... bestial, gaudia. Deixo aquí les meves memòries per a no dormir i anem al suc.
 |
Ara en Setembre la ciutat va prenent-se de gent i vida, i sempre després de l'estiu sento la necessitat de desintoxicar-me, de sortir del forat i passejar amb algun amic per riure de l'estupidesa humana que pobla les platges de Mascaxapesland, la ciutat dels gimnasos, del tatuatge amb simbologia xinesa i dels fatxes disfressats d'esquerres. I que millor amic per a tals menesters que Jarvis Cocker, ell sap com fer-ho.
Hi va haver un dia en què tot London va ser Jarvis Cocker, tots van pensar el mateix però només ell ho va fer, ell va passar un dia al calabós per tots nosaltres. I encara que ell pensi que el món sencer el recordarà per aquell fet, no és així, obres de l'envergadura de His'n'Hers, Common People i This Is Hardcore superen amb escreix qualsevol de les messiàniques passades que en els 90 va perpetrar l'inventor del moonwalk (en els vuitanta va ser una altra cosa). I per què no? també per això, que cal tenir-los ben posats i alguna substància més en el cos per plantar cara al holding de l'espectacle del We are the children elevat a l'enèsima potència. En qualsevol cas la jugada no li va sortir del tot bé, la premsa anglesa es va aprofitar massa d'aquella polèmica per vendre uns quants números més, NME va obrir una campanya amb el lema 'Free Jarvis', i es va folrar venent samarretes amb l'eslògan, i per súmmum la cançó Earth Song va ser la més venuda del repertori de Michael Jackson al Regne Unit .. paradoxes de la classe obrera.
Ací podreu trobar el fet, gala dels Brit Award de 1996, Michael Jackson surt a l'escenari i enceta una actuació assumint el paper d'una mena de messies (en playback per suposat) envoltat de nens i gent gran als quals allibera dels seus mals, caspa a tope. De sobte surt Jarvis Cocker per a posar el seu gra de blat en aquesta escenificació, se passeja per l'escenari i finalment ensenya el seu furó a Jacko. Riu-te de totes les escopinades que Johnny Rotten ha llençat en la seva carrera, açò és punk:
El missatge de Jarvis em va semblar d'allò més punk que passava a Londres des de la desaparició de The Clash. Jarvis era dels que podia aparèixer en un xou del Top of the Pops amb una samarreta que deia 'I hate Wet Wet Wet', mai va perdre els seus orígens, aquesta classe diferent que no vol ser com tots els altres hooligans que s'embarquen en els ferris per agafar una bufa més barata a França vestits amb les seves samarretes vermelles del Manchester. Jarvis pertanyia a la classe treballadora... sí, però era un dandi de carrer amb estil, aquest noi impertinent que estava allà per recordar-nos la doble moral amb què moltes vegades es mesuren les coses, i encara que sabia que podia jugar-se una pallissa o en el millor dels casos una nit a la presó, la causa per a ell s'ho valia sempre.
Deixo ja la polèmica, i ara al que importa. Això és porno dur ... un clar missatge a la censura i una crítica entre línies a l'establishment, molt en la línia lírica de Different Class, però més ennegrit, aquí queda poc espai per l'humor. Per a l'ocasió Cocker es va posar en contacte amb Peter Saville, artista darrere del segell The Factory i responsable de l'art de grups com Joy Division i Suede entre d'altres. Segons Saville: Volien presentar a Pulp més com a una banda de rock. La música era més pronfunda, fosca i taciturna, i l'anaven a nomenar 'Això és porno dur'.
Així que es van fer amb els serveis de John Currin, controvertit artista famós per les seves pintures de dones amb els seus atributs prominentment realistes ... amb aquest equip i els encants de les models Ksenia (la xica de la portada), Beverly, Philene, Angelique i John Huntley van donar a llum una de les portades més significatives del rock britànic. Una autèntica provocació orquestrada a consciència pel líder de Pulp que va causar certa commoció a les illes per l'aparent aire sexista del títol i la portada. Els pòsters publicitaris de l'àlbum van ser modificats per grups de grafiters-mascaxapes amb consignes com ara "Això ofèn a la dona". En resposta, la banda va dir: Qualsevol que hagi escoltat el disc i pensi que Pulp són d'alguna manera sexistes és un ximple. Jarvis Cocker va explicar que un dels temes de l'àlbum era la naturalesa deshumanitzadora de la pornografia... i afegeixo jo que per tant la fama desmesurada. A més quan és Pulp el que publica, res és el que sembla, des de la portada fins a l'últim segon del tracklisting passant pels crèdits. Al final la qualitat del disc es va imposar sobre la polèmica. D'això es tractava, no hi havia pornografia més hardcore que la mateixa fama que havia experimentat Jarvis Cocker... autèntic porno dur.
Jarvis ja portava més d'una dècada en funcionament, mentre Liam Gallagher encara estava veient Sesame Street als nou anys,el 1978 Jarvis formava amb 15 anys la primera encarnació de Pulp (Arabacus Pulp). Pulp no només posseïen estil i una personalitat única, a més van saber impregnar la seva obra de contingut social, la working class hero tenia un nou portaveu amb la bomba del seu single Common People del seu anterior Different Class (1995). Va arribar la fama, fama que a més proporciona certa solitud de la qual només sembles escapar aconseguint més fama, però finalment no us allibera de la solitud, al contrari ... la va incrementant exponencialment fins que t'absorbeix l'esperit, així de simple. Després ja se sap ... excés de drogues, mala vida, sexe de baixa qualitat, visita a les clavegueres existencials.
Les neures inherents a la fama van ser per Cocker bitllets d'anada cap a aquesta solitud ... però a més de la mala digestió de l'èxit i de tota la merda que va empassar amb el tema de Jacko ... Russell Sènior va abandonar Pulp, una garrotada tenint en compte que era un dels membres que més temps portava amb ell. Ambient tens, pocs ànims per tornar a muntar-se a l'enorme maquinària dels èxits de NME i companyia, i en definitiva per gravar. Però quan u té talent, aquest flota com l'oli en l'aigua, i aquesta essència punk-glammer va tornar amb ell a This is hardcore, una reacció amarga a tots aquests elements ... fosc, dens, i com sempre amb unes lletres que superen tots els de la seva generació, amb aquest glamour decadent que tan bé van fabricar Suede en el seu debut però amb una producció més sòbria i treballada.
El millor vídeo mai filmat a les Illes: Això és porno dur
Algunes de les cançons a destacar ... per descomptat Help the Aged és de les meves preferides i la primera cançó que vaig escoltar de Pulp. En els concerts sol presentar-la com una cançó dedicada a si mateix, un exercici a l'estil Dylan, però en comptes d'abstreure en un altre personatge, es fica dins de la seva pell, però ancià. Va destinar els beneficis del single a organitzacions benèfiques relacionades amb la 3 ª edat.
This is hardcore és una obra d'art, conté un sampler del tema Bolero On the Moon Rocks de la Peter Thomas Sound Orchestra, una altra joia, el resultat és increïble, com la versió crooner-bizarra de Richard Hawley, un Bart Bucharach portat al costat after-hour de la força, el mur de so de Phil Spector convertit al minimalisme. 'És allò pel que paguen homes d'impermeables tacats però aquí és pur. Sí, aquest és el punt final. He vist la línia argumental representada moltes vegades ja abans ... Però el que vull saber és: què faries exactament per una reverència?'
Dishes parla de la seva experiència amb la fama i de tot aquell xivarri amb Jackson, 'M'agradaria convertir aquesta aigua en vi ... I no em preocupa que mai vagi a tocar les estrelles-perquè les estrelles pertanyen al Cel i és a la Terra on estem. No et sents feliç per estar viu? qualsevol cosa és possible. No tens cap creu amb la de carregar aquesta nit. No aquesta nit. No sóc Jesucrist, encara que tingui les mateixes inicials.'
El seu pas per Espanya també va deixar la seva empremta en aquest LP, en els crèdits del disc nomena el 'idiota de Barcelona', la cançó Party Hard està tocada per la màgia de Bowie, relata l'experiència amb aquest organitzador segons li va explicar en una entrevista a Nando Cruz: 'Mai vam haver de fer-ho (el concert a Barcelona). Ens van pagar una burrada i van dir que portarien les nostres famílies, així que pensem que podia ser un bon final per a aquella etapa. Llavors va venir un tipus de l'organització i ens va dir: "Espero que us agradi la festa perquè aquí volem festa de la dura." havia de acreditar-ho, doncs, encara que era un idiota i mai vaig saber el seu nom, almenys ens va inspirar. Ni tan sols era de Barcelona.'
Una altra cançó significativa és A little Soul es fica en la pell del seu pare i es compta a si mateix: 'Tant de bo pogués dir que vaig estar al teu costat i vaig lluitar pel que era correcte. Però mai ho vaig fer. Em vaig limitar a posar-me la meva caçadora i sortir per aquí totes i cadascuna de les nits ... I tothom em diu que et sembles a mi, però si us plau no et converteixis en algú com jo.' Un bon exercici per superar records amargs de la infantesa, m'ho apunto.
I per descomptat la que tanca el LP, The Day After the Revolution, la seva London 's Burning + London Calling particular, la seva visió de la revolució, visionària i molt bona, 15 minuts de cançó, gairebé 10 amb una nota sostinguda que sembla com una revolució que es va desinflant poc a poc, 'Perquè els mansos no heretaran absolutament res. Si deixessis de ser tan feble podries obtenir molt més. La resposta va estar aquí tot el temps, ja veus. Com em va poder passar per alt és un misteri per a mi. He esperat molt temps a que arribés aquest dia. La revolució va ser televisada. Ara ja s'ha acabat, adéu.'
En general totes les lletres de Jarvis Cocker són subceptibles de psico-anàlisis exhaustius, us convido a entrar a British Style, estan totes traduïdes, juntament amb l'obra d'alguns dels grups anglesos més estimats dels últims anys, està currat.
El vídeo va ser dirigit per John Currin, ajuda als
ancians, que ells també van esnifar lo seu:
Finalment és obligat genuflexionar davant Jarvis Cocker i agrair per sempre que rescatés de la crema a un Richard Hawley enfonsat en la misèria i l'ostracisme després de desmantellat el projecte Longpigs (Escolteu-lo... també cauran). Jarvis li va donar la mà, li va posar en circulació com recanvi de Russell Sènior en l'última etapa de Pulp. A més va aprofitar que Scott Walker va produir We Love Life, l'últim disc fins la data del grup, i li va passar al crooner nord-americà una cinta amb les primeres cançons de Hawley. A Scott Walker li van congratular aquelles demos. El resultat: un carrera per treure's el barret. A partir d'aquí ... Jarvis is on the route forever. Així que passarà algun dia més per aquí, amb el seu primer LP en solitari, que per la meva manera d'entendre-ho hagués estat un bon retorn de Pulp, ningú és perfecte.
 |
| la mort del Brit-Pop |
Si has aplegat fins ací,
primer: tens massa temps lliure, ves corrent a manifestar-te per un treball
segon: deixe com a petit regalet la cançó original d'on Pulp
va agafar el sampler de This is hardcore, bocatti di cardinali
){kind=link}
0 Comentaris