Adéu a The White Stripes

"Quan les idees es tornen massa complicades, i la recerca de la perfecció és mal interpretada com una necessitat per a l'excés. Quan hi ha tantes coses que participen del total de components però els elements individuals no es poden discernir. Quan és difícil trencar les regles de l'excés, llavors les noves normes han de ser establertes. Descendir de nou al principi en la construcció del visual o auditiu és massa complicat i poc bonic. Però això es fa sabent que només es pot arribar fins a tal simplicitat en el punt en el qual ja no queda on anar. Hi ha definits elements naturals que no poden dividir-se en components menors. Fins i tot, l'objectiu d'assolir la bellesa de la simplicitat pot ser estèticament menys emocionant però obliga a la ment a reconèixer els components simples que fan que el complex sigui bonic. "III

Una bona manera de començar a parlar de The White Stripes. Aquest paràgraf apareix en el llibret de Dtijl, i a més d'establir les bases de la seva filosofia musical buscant l'essència en la senzillesa, fa presagiar al seu punt i final en aquest "Però això es fa sabent que només es pot arribar fins a tal simplicitat en el punt en el qual ja no queda on anar". Jack White és una guineu, sempre ho he dit i sempre ho diré, des del principi va concebre aquest projecte com una cosa finita, un concepte que no pot donar molt de si, però que toca de prop aquests elements del rock que el fan gran, aquests que pocs arriben a manejar amb tanta destresa, suposo que a aquestes alçades no imaginava que amb Seven Nation Army conquistaria les llistes de vendes de tot el món, ni se li passaria pel cap.

Aquells que els associaven a moviments comercials de mercat discogràfic i modes revival s'alegraran, altres ... als que simplement ens agradava la seva música els trobarem a faltar. Per a mi va ser un dels grups que va tornar a agitar el rock com es mereix, i amb la seua tríada de fabulosos àlbums de rock'n'roll garatger i blues-rock guitarrer que van lliurar a principis de segle em van tornar la mateixa il.lusió que vaig tenir a els meus anys de joventut. Dtijl, White Blood Cells i Elephant són dignes de formar part del millor que ha donat l'escena del rock dels darrers anys.

Finalitza la carrera dels The White Stripes però comença la carrera d'un prolífic productor, i es consolida el seu segell discogràfic Third Man Records, també queden els seus projectes amb els seus altres grups, The Raconteurs i The Dead Weather. Així i tot crec que encara veurem la sortida d'un parell de LP's oficials més, el corresponent recopilatori, rareses i cares B. A més apostaria les sis Alhambra Reserva que tinc a la nevera a què Meg White es llançarà en solitari o traient a passejar el seu primitiu toc de baquetes en alguna nova formació, temps al temps.

Segueixo pensant que el millor de Jack White encara ha d'arribar.

Ball and Biscuit: