Cracker en 5 discos. 25 anys a la carretera.

La seva fórmula és senzilla tot i que ningú la va portar amb tal concreció i mestratge com ells, van consagrar com pocs tots els seus precedents [...] en definitiva donaren fonament i caràcter personal a un rock genuïnament americà.

Vint i cinc anys es diu prompte. Coincidint amb l'estandardització del format cd i la mort del vinil, els 90 van ser els últims anys en què els capitostos mass-media van considerar que el rock i unes guitarres retronant pels altaveus podrien ser un bon reclam per a la joventut i per complir els seus objectius comercials, i cony, això no sempre va estar renyit amb la qualitat. Així doncs mai em cansaré d'afirmar que aquells anys van tenir més de bo que de dolent i més si un comença a mirar rere l'estela de les grans corrents i modes on van créixer i es van desenvolupar propostes que escoltades avui en retrospectiva engrandeixen la susdita dècada, no veure-ho així suposaria tenir una visió molt de brotxa grossa.

Pesi a qui pesi va ser una de les èpoques més autèntiques i diverses que ens ha donat la música amb artistes de diferent pelatge amb més o menys repercussió com The Black Crowes, Palace Brothers, Sparklehorse, Elliott Smith, Dinosaur Jr., Yo La Tengo, Pj Harvey, Radiohead... poseu el vostre. Un sense fi d'artistes que van actualitzar el rock aportant una força renovada i imaginativa. D'aquelles bandes sorgides al fragor del rock alternatiu i deixant de banda que el karma no sempre fa acte de presència als nivells que la qualitat requereix, feia temps que volia dedicar un especial a una de les bandes de rock més importants dels últims temps: CRACKER.

David Lowery duia al seu darrere una discografia forjada als anys 80 amb Camper Van Bethoven, rock alternatiu al que no feia nosa l'experimentació, només heu de fer un tast al seu debut Telephone Free Landslide Victory per a entendre que aquell grup tenia grans idees i sabia com dur-les a terme, si ja ens anem a la genialitat de Our Beloved Revolutionary Sweetheart em sembla que també hauria de fer-los un especial. Encara que el seu darrer disc titulat Key Lime Pie, a més d'arrodonir un gran recorregut podria considerar-se el precedent perfecte que mostrava ja alguna de les virtuts que Lowery desplegaria la dècada següent. Amb la desbandada de CVB, que duraria 15 anys, David Lowery es va ajuntar amb el seu amic i soci Johnny Hickman i llavors va nèixer Cracker. Va gaudir de cert renom en els anys 90 a l'altre costat del toll, i a aquesta banda al menys pels que patim de certes inquietuds musicals més enllà dels titulars. Estar baix l'ala d'una major també va ajudar tot siga dit.

La seva fórmula és senzilla tot i que ningú la va portar amb tal concreció i mestratge com ells, van consagrar com pocs tots els seus precedents underground dels 80 alternant la immediatesa del punk-rock, i filtrant el country en format rockband, en definitiva donaren fonament i caràcter personal a un rock genuïnament americà. La meva percepció en el seu dia no va ser ni de bon tros tan ajustada com ara, per a mi representaven més aviat la imatge d'un gran grup de rock del que mai vaig entendre que no omplís estadis com feien i encara fan avui en dia les mateixes bufes mediàtiques de torn, ínfules d'adolescent aquelles engrandides per la magnífica interpretació vocal de David Lowery que a més de molt bon compositor de cançons era i és encara un gran cantant, afegiria que un dels millors timbres del rock americà sense distingir escenes, ni estatus. I el seu soci Johnny Hickman que a més de co-escriure la major part d'aquest grandiós cançoner, no deixa de ser un gran guitarra que va aportar al seu bagatge underground un llustre amb gust de rock clàssic i sense tindre que renunciar al volum de la guitarra quan la cançó ho va requerir, els seus frasejos a les sis cordes són d'autèntic goig.

El fet, i subjectivitats a banda, és que van tenir un molt bon començament amb el seu debut Cracker Brand a l'ombra de Virgin, el tercer disc baix la seva ombra per a ser exactes, a més van concentrar prou atenció pel fet de ser "el nou grup de Lowery després de Camper Van Bethoven", les coses com són. Encara que senyores i senyors, pepinaços com "Teen Agsnt" o mig temps sentits com "Can I take my gun up to heaven?" no poden deixar indiferent ningú. Tonades que pel general els deixaren ja de sortida en aquell llunyà 1992 en molt bon lloc, suficient per que prou joves inquiets ens fixarem en ells. A més que la seva actitud va ser sempre més propera als Clash, salvant totes les distàncies, que a la joventut desencantada que copava les ràdios a cop d'amargor.

Un any després cançons com "Low" o "Euro-Trash Girl" van portar a Cracker a la primera divisió del rock alternatiu. I és que amb un disc com Kerosene Hat, la que per mi és la seva obra mestra i sense desmerèixer una discografia que s'estén ja 25 anys, no hi ha per a menys, i encara no entenc que cançons com "Get Off This" no petara les ràdios, en qualsevol cas, qui hagi crescut musicalment en els 90 si no venera obertament aquest disc, cosa que dubte, almenys s'haurà topat amb ell en algun moment, de tota manera mai és tard per recuperar una de les pedres angulars del rock americà, exagerat però cert. En les meues càbales internes sempre vaig imaginar que "Take me down to the infirmary" o "I Want Everything" podrien haver sigut balades descartades de l'Exile On Main St. Un discàs.

El nou mil·lenni no va semblar començar amb molt bon peu per a Cracker, Forever va passar sense pena ni glòria, els vaig perdre la pista o pot ser que la seva sortida de Virgin els deixés, ara si, en una posició més underground que en els seus inicis, això unit a un disc com "O 'Cracker Where Art Thou?" de 2003 a duo entre el combo Lowery/Hickman i el grup de bluegrass Leftover Salmon, que en el seu moment em va resultar una mala elecció, fins i tot em va cabrejar la manca de noves composicions doncs es tracta de versions del seu propi repertori. Avui és el dia que el recomano i afirmo que és una de les seves joies ocultes sense dubtes al respecte. Aquesta versió de "Euro-Trash Girl" o la seva coneguda "Teen Angst" en clau acústica i amb aquesta amalgama d'instrumentació rural és simplement boníssima. Aquell mateix any van editar un altre disc de versions, aquesta vegada de clàssics del country i que sense problemes i depenent del dia hagués ficat entre els elegits a canvi d'aquest. A continuació tres anys sense notícies i un altre recopilatori van ser suficients per perdre l'esperança.

Fins que va arribar el fantàstic Greenland de l'any 2006 que em va tornar la fe i als Cracker que em van enlluernar la joventut, un altre disc a considerar i una col·lecció de cançons impecable, producció amb uns arranjaments cuidats al màxim, pot ser que ja sense la basa que va suposar al principi el factor de la novetat en els alternatius noranta, però que situo sense pudor com una de les seves grans obres. Tenia al·licients com "I Need Better Friends", una de les meves tonades favorites de la banda, ficar un teclat com aquest en una cançó com aquesta és de putosamos, aixosaixina i riu-te de Wilco, i l'arriscada "Better Times Are Coming Our Way", com a contrapunt, un reggae de tints foscos que podrà descol·locar a més d'un, però que ratificava a Cracker com un grup inquiet capaç de materialitzar tot allò que els passés pel cap i sense perdre el seu caràcter.

Donem un vot de vuit anys amb la guinda que és el disc doble Berkeley to Bakersfield de finals de 2014, que fora del brogit de la novetat, s'adverteix com un referent del rock americà dels últims anys. Una obra premeditadament conceptual plantejada com un viatge sonor entre el rock alternatiu i el country rock, les dues cares d'una mateixa moneda que descriu i ens parla del que han estat i del que són capaços de fer. I confesso que en el seu moment no van estar a la part alta de la cistella 2014 per la meva negativa a l'acte de fe, i pel meu desig d'experimentar l'esperit d'aquesta obra de llarg recorregut fora de l'ona i en tranquil·litat. Qui pot resistir-se a l'energia i les guitarres de "I Hate My Generation" o un "Waiting My Whole Life" que ni Tom Petty? Fins i tot al country de bar "I'm Sorry Baby" o la tonada de carretera que és "Almond Grove" pedal steel i banjo mitjançant, ningú veritat, si a això sumem l'actitud que destil·len les seves lletres, doncs tenim un discàs.

Sóc conscient que deixo alguns grans discos a considerar, no ho nego, però aquests són els meus cinc discos de Cracker d'avui, una de les grans bandes de rock del nostre temps ratificat per una discografia que encara que no es vegi clarament afavorida pels mitjans musicals, qui sap si pels fluxos i corrents magnètics i/o subterranis, té la profunditat suficient com per tenir-se molt més en compte pels qui els agrade el bon rock fet amb classe.

Por Chals Roig


D'ací poc de temps Cracker ens visitarán, això serà el 5 de desembre, el concert tindrà lloc en la Sala Loco Club:
http://www.lococlub.org/events/event/cracker
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada