Stuart A Staples - Leaving Songs (2006)

La densa, rugosa i cavernosa veu del líder dels Tindersticks surt de sota terra per entregar un treball en solitari que sense oblidar a la banda mare ens recorda que Cohen, Cave i Wagner són sempre un bon mirall on mirar-se



Una de les meves debilitats més ocultes, d'aquelles que normalment no acostumo a esmentar quan em pregunten per les meves bandes predilectes, és sense cap dubte el grup anglès Tindersticks. Un d'aquells projectes difícils de catalogar, d'aquells que requereixen paciència, temps que ens pot fer hipotecar les nostres vides i en general esforç per part del públic que també s'ha de dir acaba amb una enorme recompensa. El cap visible i líder indiscutible del grup no és un altre que Stuart A Staples, tot un senyor sempre mol bé acompanyat, normalment amb entrades i sortides per tota aquesta talentosa gent: Dickon James Hinchliffe (guitarra, violí, piano, i arranjaments de corda i vent); Neil Timothy Fraser (guitarra i vibràfon); David Leonard Boulter (teclats i percussió); Alasdair Robert De Villeneuve (bateria, percussions i trompeta); i Mark Andrew Colwill (baix). Staples és la guitarra, el màxim compositor del grup i la veu, i quina veu!!! d'aquelles que surten de sota terra, densa, rugosa, cavernosa... potent i trista amb tocs melancòlics, sí, una veu única. Segurament els dos primers treballs de Staples amb els Tindersticks són d'aquells per emmarcar, d'aquells que si et van agafar en aquella época amb el cor girat probablement formen part dels discos de la teva vida, i particularment junt amb el seu "Curtains" formen la meva tripleta de la banda. Brutals. Al començament del nou mil·lenni la banda pateix una bona ensopegada creativa i els nous treballs no es troben al nivell desitjat i això acaba per provocar una separació no oficial de la banda que serà molt ben aprofitada per Staples per donar via lliure a la seva carrera en solitari, l'any 2005 amb "Lucky Dog Recordings" i l'any 2006 amb el treball del qual avui us vinc a parlar, del sensacional "Leaving Songs". Poc després d'aquesta aventura en solitari els Tindersticks tornen a la feina i des del 2008 fins a l'actualitat han estat entregant treballs notables però lluny de les seves grans obres i fins i tot d'aquest "Leaving Songs" que fàcilment podria formar part del catàleg oficial de la banda.


No és gaire difícil col·locar a Staples dintre dels cantants de veu tempestuosa com un Cave ensucrat o un Cohen més pop, i clar, Lenny és el seu referent, el seu mentor, el seu mirall on mirar-se. Si t'agrada Lenny t'agradarà Stu; i si ets molt fan de Tindersticks no es pot deixar a un costat aquest enorme i fantàstic disc, i més a més trobem un regust, aroma ambiental molt semblant als de Lambchop segurament el culpable de tot això sigui la presència de Mark Nevers associat amb la banda de Nashville però que també ha treballat amb Jason Isbell, Bonnie "Prince" Billy, Howe Gelb i animalons similars. Les cançons d'aquest treball deixan de banda els tocs dramàtics i la complexitat jazz que acostumen a acompanyar als discos de Tindersticks per vestir-se amb més senzillesa, amb més naturalitat com per exemple la guitarra que obre "Old Friends", cançó molt llarga per obrir el disc, que es fa gran a cada segon transcorregut, molt Cave i això sempre és bona noticia. Una de les meves cançons favorites és "The Path". Si tanques els ulls i et concentres la veu de Staples t'arrossega al fons del mar, entre Cohen i Kurt Wagner, és a dir, divina. La guitarra continua donant alegries a "Wich way the winds" i per moment un petit somriure sembla aparèixer en les nostres cares gràcies a uns arranjaments preciosos. L'ombra de Kurt Wagner torna a aparèixer a "The road is long" on trobem un excel·lent duet amb Maria McKee, d'aquells que enamoren. Un altre duet, aquesta vegada amb Lhasa de Sela que respon al nom de "That leaving feeling", pot ser la millor cançó del disc, ens teletransporta al "Curtains" dels Tindersticks i abans d'això ens havien trobat amb la brutal "Dance with an oldman" on l'única presència de la veu de Staples ens posa la pell de gallina. A la part final d'aquest "Leaving Songs" trobem tres temes dels quals destacaria "This old town" amb el seu regust desèrtic i les seves guitarres tex-mex, molt semblant a temes de Howe Gelb. Abans "Already Gone" no m'acaba d'agradar del tot i un tancament bonic i més que notable amb "Pullin into the sea". Stuart A Staples signa un disc en solitària d'una gran qualitat amb cançons esplèndides que podríem troba a qualsevol treball dels Tindersticks.
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. No conec els discs en solitari de Stuart A. Staples, aquesta és una bona ocasió: una magnífica ressenya per començar a fer-ho. El que sí que compartisc és el bon gust del Curtains que em pareix una obra mestra. En el seu dia el vaig escoltar fins a la sacietat... Pel que estic escoltant en That Leaving Feeling, la qualitat dels arranjaments no baixa de nivell: suggeridors i colpidors!

    ResponElimina