Richard Thompson - Still (2015)

Si. Richard Thompson 'encara' roman al peu del canó.

Entrar a defensar que Richard Thompson és un dels artistes més influents de la música popular contemporània no hauria de ser necessari. Tampoc ho hauria de ser afirmar sense que tremoli el pols que la seva discografia s'estén sense descans ni aturades al llarg de les dècades amb molt bona nota, i que hauria de rebre la consideració de clàssic al costat dels veterans que sempre cullen les majors lloances, atenent és clar als fets, o sigui, discs d'una qualitat tremenda, i no només per Fairport Convention i els signats al costat de Linda Thompson, a més per la qualitat demostrada al llarg dels últims anys pels quals ha anat deixant títols d'una bellesa tan incontestable com poc reconeguda, agafeu-vos des del seu anterior "Electric" cap enrere, "Dream Attic", "Sweet Warrior", "Front Parlour Ballads", i fins l'imprescindible "Rumor & Sigh".

Així que aquest no podria ser un títol més apropiat, Still, ja que no es tracta ni d'un retorn, ni d'una volta al seu so clàssic, ni d'un tornar a començar, i ni tan sols la intervenció de Jeff Tweedy llança cap gran novetat més enllà de l'anècdota de l'assumpte i de que deixa que les cançons flueixin de la manera més natural sense que la producció es noti ni sigui protagonista, una cosa que a priori no té molt de mèrit però que fa molt be, ben a gust em quedaria aplicant la seva brotxa en altres artistes, diguem de New Jersey per exemple.

Aquest disc confirma el que molts encara no saben, i és que Richard Thompson a més d'un dels grans guitarristes de la història de la música i el millor en el difícil art de fer-te viatjar des de la campinya anglesa fins als Apalatxes americans amb les seves cançons com a únic vehicle, és per descomptat un dels millors compositors de cançons en actiu. I no vaig a deixar anar que aquest és el millor disc dels últims anys, ni que és la seva millor col·lecció de cançons, però si que resulta un altre excitant viatge per als qui adorem la música de l'anglès, amb les seves neures escapistes i les seves contradiccions vitals, amb les seves crisis internes vestides d'humor negre i aquest fervor gairebé místic que sap aplicar a uns personatges i unes cançons en contínua recerca existencial.


"She Never Could Resist A Winding Road" és preciosa i la imagino en versió Linda en la seva etapa dels 70, no és més el retrat d'una dona que es nega a fer arrels, que el seu romàntic anhel escapista sempre present en la seva carrera. La seva capacitat per crear cançons rodones amb molt d'encant i amb gust rural anglès queda patent en els records pretèrits que relata "Beatnik Walking". El rock de base blues a "Patty Don't You Put Me Down" constata la seva bona forma a les sis cordes, aquesta elèctrica traça una línia melòdica fabulosa amb el punt just de distorsió, en la mateixa línia també propera al rock americà podem trobar la història del pirata "Long John Silver" i Richard Thompson a proclamar des de ja guitar hero anglès de all the times. I aquest swamp tan JJ Cale a la british en "All Buttoned Up" està a l'abast de molt pocs. El so purament acústic està principalment representat a "Josephine" on dóna via lliure al seu sarcasme per retratar un altre dels seus personatges fatals setinats d'amargor.

El folk de soca-rel a "Pony In The Stable" s'esplaia com qui no vol la cosa amb una diàleg entre elèctrica i acústica d'autèntica exquisidesa. I "Where 's Your Heart" és trist, sentiment que en les seves mans es converteix en bellesa de principi a fi, aquí remet al Thompson de les produccions més refinades que desproveït de tot artifici adquireix un halo íntim molt Nick Cave més confessional, diguem que la no-producció de Tweedy afavoreix aquests ambients solitaris, i en la mateixa intenció anys 80 es mou "Broken Doll", "No Peace, No End" és això que fa tan bé amb el british-folk fent-lo sonar rock'n'roll. Amb la extraordinària habilitat melòdica i intensa que té Thompson en "Dungeons For Eyes" tracta amb certa angoixa la repulsió que sent cap a les figures públiques que juguen a política però que veritablement són autèntics sociopates sense escrúpols, una cançó molt gran per tot el que comporta. I finalment juga amb les seves influències en "Guitar Heroes" i aconsegueix que Django Reinhardt i Scotty More es donin la mà, tanca així aquest tracklist que a mi personalment em sembla que no fa desmeréixer gens ni mica la seva grandesa habitual.

Hi ha aquí ressons de totes les seves facetes, el british folk i el rock'n'roll, blues pantanós i els apalaches, l'elèctric i l'acústic... sense grans canvis ni girs inesperats, però un altre disc d'un dels grans després de dècades en açò de fer bones cançons. Sí. Richard Thompson encara roman al peu del canó amb un disc exquisit.

Per Chals Roig

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada