Yo La Tengo - Stuff Like That There (2015)

... els Yo La Tengo ja poden fer si volen versions de sardanes que quasi amb total seguretat no fallaran ...

Fa gairebé deu anys els vaig veure en directe en un festival estiuenc. Llavors, malgrat no ser caps de cartell van superar amb escreix a quasi tots els artistes que vaig veure en aquella edició, amb el permís de Nick Cave. Va ser un d'aquells concerts epifania, tres persones en un escenari sense grans muntatges de cartró-pedra sonora, ni artifici mediàtic previ, recordo a Ira Kaplan explorant els límits del feedback de la seva guitarra, aliè al turisme juvenil anglosaxó que allà es donava cita per a presenciar a formacions més populars. A partir d'aquell dia Yo La Tengo van sortir del muntó per a començar a formar part de la meva història musical.

Seria una tasca impossible resumir el seu camí en un paràgraf,  a més que no seria just, porten des de 1986 en marxa, amb catorze treballs publicats i on han sabut bandejar de manera notable rangs sonors dispars, des del pop fins altres més dures i sempre sense deixar mai de sonar a Yo La Tengo, i això si que és difícil. Si hagués de destacar algun disc em veuria en un greu destret, però no em quedaré sense recomanar "May I Sing with Me" (1992) o "I Can Hear the Heart Beating as One" (1997) i l'anterior "Fade" (2013), només tres apunts, on pessigues trobaràs or.

La veritat és que Yo La Tengo és un dels grups icònics del rock alternatiu de les últimes tres dècades, sempre presents i consolidats en la comoditat que els ofereix no ser massa coneguts, cosa que per altra banda els permet seguir el seu camí aliens a tendències, sons de moda i èpoques musicals, saben molt be com agafar elements clàssics coneguts per tots, portar-s'ho al seu terreny i fer-ho sonar quelcom nou, o el que és el mateix, fan rock alternatiu de veritat.


Ara compleixen 30 anys en actiu, i per a celebrar-ho graven una col·lecció de versions, cosa res estranya per als qui coneguen la trajectòria de la banda doncs ja en duen uns quants, "Facebook" (1990), la col·lecció de gravacions radiofòniques "Is Murdering the Classics" (2006), i el desconegut "Fuckbook" (2009) gravat baix el pseudònim de Condofucks. Però us diré una cosa, per a mi els Yo La Tengo ja poden si volen fer versions de sardanes que quasi amb total seguretat no fallaran, mai ho fan. A més per a Stuff Like That There amplien la formació de Ira Kaplan, Georgia Hubley i James McNew, amb Dave Schramm, membre fundador i original de la banda. 

En el present disc se decanten pels sons suaus i les balades i els mitjos temps de cotó en pel, la millor versió que poguérem tindre en l'actualitat de la mítica Velvet Underground més propera al pop, inclús eixe aire de cadències relaxades del les Trinity Sessions dels Cowboy Junkies. Una altra cosa a destacar en una compilació com aquesta (i en les anteriors també) és la seva falta de prejudicis estilístics, piquen de tots llocs i sempre amb molt de gust, sobretot sense resultar obvis i revisitant algunes cançons del seu extens catàleg.

Fixeu-se quina meravella poder gaudir del seu bon gust amb cançons de procedència tan diversa com el "I'm So Lonesome I Could Cry" de Hank Williams, el "Friday I'm In Love" dels The Cure, "I Can Feel the Ice Melting"  de The Parliaments i "Butchie's Tune" de The Lovin' Spoonful, inclús d'artistes poc reconeguts com "Somebody's in Love" de la fantàstica al·lineació de The Cosmic Rays with Le Sun Ra and Arkestra, i "My Heart's Not in It" de Darlene McCrea (intengrant de les Raelettes de ray Charles). Quina meravella la dolçor de "Automatic Doom" realment una original, però acreditada al desconegut Mister Sparrow, pel que sembla per compartir títol i intenció, una coincidència segons Ira Kaplan, generositat que no falte. De les versions de la seva discografia les cançons "All Your Secrets" del disc Popular Songs i "The Ballad of Red Buckets" del disc Electr-o-pura presenten poques variacions respecte a les originals en quant a la cadència, els arranjaments estan refets sempre en la línia acústica de tot el disc, potser siga "Deeper Into Movies" la més diferent respecte a l'original més guitarrera de I Can Hear the Heart Beating as One. Però també hi han originals. Rickety és etèrea i suau, amb un gran treball de guitarra de línies cristallines que s'enrosquen sobre una secció rítmica amb regust envoltant molt jazzy. L'altra és la folkie Awhileaway d'arpegiats acústics i fraseig xiuxiuejat quasi a l'oïda per Kaplan. 

Segueixo pensant que el seu anterior Fade (2013) és un dels seus millors discos i un dels grans treballs dels últims anys, per tant en comparació està més que clar que un disc com aquest poc ha de fer. Però en tot cas, més enllà del seu estatus de disc de versions i/o de disc de celebració, aquest "Stuff Like That There" em sembla una meravella per l'oïda, un disc que aquest any tindré a prop, com una cara B del Fade o un assaig gravat amb molt de gust i mim, cançons suaus que poc m'importen que siguin versions perquè en el fons sentir-los a ells tan afectuosos és el que m'agrada i relaxa, un bon disc per acompanyar les últimes tardes càlides de l'estiu.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada