Novetats 2018

header ads

Mazzy Star - So Tonight That I Might See (1993)

Vaig créixer musicalment als 90 i molts d'aquells discs són part important de la meva història, juntament amb aquelles cançons també molts d'aquells artistes els considere de la meva família. Així que amb la desaparició de David Roback se'n va una xicoteta porció de la meva vida. A la seva memòria i com a homenatge avui ressenye un dels meus discs favorits de la vida.


La dècada del cd, els anys de la agonitzant vida del vinil i els últims anys en què el rock va funcionar als mitjans principals, l'època en què les noves generacions van rendibilitzar una mica més la música independent comparat amb els seus germans majors dels 80. i no tot és com ens han explicat en les cròniques que van estigmatitzar la dècada amb les etiquetes 'grunge' i 'britpop', que a veure, no negaré que ens van regalar discos exquisits.

Però hi va haver molt més, prou per considerar que la dècada del "alternatiu" va donar veritables joies de la música. Com aquest segon disc de Mazzy Star a les coordenades que es van anomenar Dream-pop, territoris sonors als que tinc clar que altres van arribar abans, en els 80 Cocteau Twins per exemple, més tard Galaxy 500 i fins i tot les grandioses Trinity Sessions de Cowboy Junkies podrien etiquetar-se com a tal, això per no parlar de Yo la Tengo que té moments en la seva discografia que també podríem ficar a la part alta de sac.

Ja posats allarguem l'ombra encara més lluny i afirmem que tots ells són hereus del vessant més after-hour de la Velvet, doncs el grup de la Factory ja va fer cançons a considerar seminals en aquest gènere abans que ningú. En tot cas si parlo d'un disc que encara em fascina com el primer dia, favorit de la vida afegiria, una obra editada fora de l'època daurada i per la qual no han passat els anys, aquest és So Tonight That I Might See de Mazzy Star.



Amb la dolça Hope Sandoval que encara després de tant de temps em porta de carrer. Una veu angelical i unes lletres que em deixen esquinçat, i admeto que el registre vocal de Hope Sandoval és limitat aconseguint gestionar exquisidament a favor seu trets com fragilitat i malenconia amb l'halo impertorbable d'una femme fatale. I per descomptat el sempre reivindicable David Roback, part primordial de la música de Mazzy Star tant amb la seua exquisit toc a la guitarra i co-escrivint les cançons, com en les tasques de productor, va saber plasmar una idea molt concreta equilibrant al seu torn unes influències passades de moda fent-les sonar noves.


Cadències tranquil·les, instrumentació clara i neta, veus de vellut. Un gran favorit de la dècada dels 90 i del propi gènere que es va anomenar Dream-Pop. Si encara no ho l'has escoltat no tardes, és una delícia per als sentits.

La cançó representativa del disc és "Fade Into You", una de les grans cançons dels 90 amb la qual és difícil no caure rendit als seus peus, reconec que quan dono al play a aquest disc aquesta tonada és repetida desenes de vegades abans de continuar amb la següent, qui no es fongui mentre Hope li murmura fade into you és que no està viu. La guitarra elèctrica està més present en "Bells Ring", encara que el to i cadència del disc no modifica les seves coordenades, ja sigui amb un òrgan suspès i embriagador amb un aire molt The Doors en "Mary Of Silence", o més acústic en "Five String Serenade", la fantàstica versió d'una cançó publicada just un any abans per Arthur Lee i els seus Love. I així fins al final amb un tancament magnífic, que si el disc obre amb una de les cançons més recognoscibles de la seva carrera, és en canvi "So Tonight That I Might See" que dóna títol al disc, la qual amb els anys considero una cançó obra d'art en si mateixa i on el sr.Roback desplega totes les seves arts a les sis cordes en els més de set minuts de duració d'aquest tractat velvetià a força de diverses capes sòniques, aquest cop més properes a les dissonàncies i feedbacks propis de John Cale, meravella aquesta que fa encara més gran aquest disc i raó per la qual el sr.Roback es podria considerar un dels artistes de la seva generació.

Per descomptat tenen més cançons a remarcar en tota la seva discografia, gairebé ho van aconseguir amb la seva última referència fins la data Seasons Of Your Days que és notable, i Hope Sandoval amb els Warm Intentions de sideband va arribar a tocar el cel amb Through The Devil Softly, fins i tot amb Until The Hunter. Però mai van aconseguir tals cotes de qualitat parlant d'un LP en el seu conjunt com aquí. Diguem que So Tonight és la seva obra més completa, en conjunt un disc pel que majorment es recordarà Mazzy Star. Cadències tranquil·les, instrumentació clara i neta, veus de vellut. Un gran favorit de la dècada dels 90 i del propi gènere que es va anomenar Dream-Pop. Si encara no ho l'has escoltat no tardes, és una delícia per als sentits.


*Basat en la ressenya escrita originalment per a ON THE ROUTE.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris