Novetats 2018

header ads

Billy Bragg - Talking With The Taxman About Poetry (1986)

La cançó protesta ha estat gairebé incompatible amb l'àmplia difusió, estic convençut que majorment per basar el seu discurs en el missatge i deixar la música de banda. És evident, per exemple, que tot i la riquesa cultural i històrica que atresora el llegat de Woody Guthrie la seva austeritat no el fa massa atractiu més enllà del missatge.

Dylan ja va demostrar a principis dels 60 en un intel·ligent exercici d'estil com pocs s'han vist a la història de la mñusica popular, que podia perfectament dur la protesta amb gràcia i encert per arribar a quanta més gent possible, Bruce va fer el mateix amb les seves cançons amb rerefons social més proper a l'America profunda. Del punk per a mi foren The Clash la proposta més intel·ligent i amb més sentit de la seva generació en quant a creur la musicalitat rock amb el missatge. Hi ha altres com The Smiths, doncs Morrisey va ser/és un dels millors bocamolls anti-monàrquics que ha donat la història del rock.

El Guthrie inglés
Però tot i l'exposat, tal vegada siga Billy Bragg qui millor representa l'esperit de classe treballadora. L'artista amb un repertori més ampli en quant a clavar el dit a la llaga es refereix. En aquestes latituds sonores amb missatge es va situar en els 80 signant alguns dels millors discs protesta de la música moderna amb dos primers àlbums austers, i un tercer totalment favorit de la vida i que recomane avui: Talking With The Taxman About Poetry.
Amb fina lucidesa va aplicar en aquest disc els postulats d'en Guthrie portant-los a l'actualitat social i política, i a més ho va fer en termes musicals que donaven un pas més enllà de la cançó folk. Al menys a partir d'aquest tercer disc, títol que Bragg agafa prestat al poeta soviet Vladimir Mayakovsky, rematat amb sarcasme amb el subtítol (The Difficult Third Album), es va guanyar el beneplàcit de l'ansiosa crítica, tal vegada per l'al·licient que el sr.Bragg fila unes cançons protesta no exemptes de ganxo amb l'ajuda inestimable del sr. Johnny Marr el mateix any que la seva banda editava The Queen is Dead, valor afegit que es fa notar en els seus típics arpegiats smithians.
Un disc que et va portant al seu terreny des de la inicial Greetings To The New Brunette amb pulsió pop, a mig camí entre uns Clash minimalistes amb Train Train, els Smiths més acústics amb l'homenatge al cantant dels Four Tops en la cançó Levi Stubbs' Tears, Guthrie present en la sindicalista There Is Power In A Union, també Dylan del qui plaggia descaradament la música del seu Chimes Of Freedom per a transformarla al seu gust en la genial Ideology, cançó aplicable al cent per cent als temps actuals que corren.
La lluita de classes al costat de moments més íntims i un toc de cinisme hàbil i molt anglès, atenció a Help Save The Youth Of America, acompanyat de piano en cançons com Honey I'm A Big Boy Now i la country Wishing The Days Away aquesta vegada amb slide, violí i mandolina. Varietat que fa d'aquest un disc únic, almenys el primer en què Bragg va trobar un llenguatge propi amb elements coneguts. Un autor que no sols sap reivindicar els drets propis de la classe treballadora, a més és un gran contador d'històries. Un gran artista i un grandíssim disc oblidat.

Per Chals Roig

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris