Rates de Marjal, no tenen vergonya, ni la coneixen. Crònica Rockafull 6 de Juliol

Durant la transició moltes organitzacions fins eixe moment il·legals van ser oficialment reconegudes. Llavors la CNT va convidar a tots els grups i grupuscles anarquistes en actiu a presentar-se per a, d'alguna manera, entrar en tot aquell procés de legalització. La nostra història comença en un bar de La Ribera on quatre individus es van reunir en aquells llunyans anys 70 i es presentaren sota l'epígraf 'La Ribera Guerrillera'. El cas és que, veritat o no, la CNT els va reconèixer com a grup anarquista en actiu. El mite d'aquell grupuscle anarquista es va mantindre viu pels albellons i les séquies més inhòspites de La Ribera, pel boca a boca d'uns pocs coneixedors i revifat d'uns anys cap ací des de l'underground comarcal per un altre grupuscle de punk-rockers llibertaris anomenats Rates de Marjal.

(Càmera, acció!. Plànol seqüència). Vesprada de divendres al Rockafull d'Algemesí, lloc on es junta el 'millor' de cada casa baix l'auspici del bon rock. Les cerveses i les cassalles, i altres substàncies fungibles, comencen a escalfar la gent. Uns xiquets amb els seus scooters tunejats d'adhesius de les Rates de Marjal pul·lulen pel carrer mentre canten "Mátalo, mátalo..."... es 'masca' la tragèdia, s'intueix la descàrrega elèctrica en l'ambient. Aquell era el dia assenyalat per a la presentació mundial de 'La Ribera Guerrillera', el nou disc d'aquests bandarres de les Rates de Marjal. Format per Miquel (veu), Ulo (guitarra), Palau (guitarra), Humphrey (baix), Xein (bateria) i Jordi Kintillo (saxo, harmònica), individus procedents dels baixos fons culturals, inadaptats recollits de diverses formacions, McKenzies, Motor Girls, Trago, Barrabas Hookers... cadascú d'ells un món a banda, carismàtics, junts en un difícil equilibri que misteriosament no s'ha trencat al cap de tant de temps donant pel sac per les immediacions de la Ribera. Vora 20 anys en actiu es diu prompte, molts concerts a l'esquena entre trobades, festivals i concerts diversos en antres de mala mort, tot i que segons el testimoni d'aquells que els han pogut veure, no et deixen indiferent. Hi havia que estar allí per damunt de totes les coses.

I mireu, aquest any he vist  més enllà dels confins de la comarca concerts d'artistes consagrats, alguns d'ací i altres que han vingut de molt lluny. He escoltat de tots els colors, bons de veritat i de tècnica refinada, alabats per la crítica, promeses del rock i velles glòries, molt correctes i disfrutables. Si, si, tot el que vulgueu. Però vos assegure que feia molts molts anys que no presenciava d'avant dels meus nassos un concert que em fera sentir de nou aquella vella emoció de rebel·lia i de perill, eixa transgressió que ha de tindre el rock'n'roll, les coses com són. El seu rotllo es dur la CBGB allà on van, fer del rock'n'roll allò que mai havia d'haver deixat de ser: provocació i diversió a parts iguals, cagar-se en tot allò ben vist, desfer-se del pensament únic, xafar la globalització al crit i resposta dels seus concerts: "La Ribera!".

Podria parlar-vos de les influències que per cert no amaguen. De primeres u pot quedar-se si vol amb l'etiqueta 'punk', axioma mal gastat per grups que confonen actitud per pose, tan vexada pels mitjans com a hores d'ara difícil de creure's com a referència, ja sabeu. Però es que les Rates de Marjal ho tenen, sí, fan punk-rock atrotinat i també tenen l'actitud nihilista dels Sex Pistols corrent per les seves venes, però no menys que la vena cafre i desenfadada dels Ramones, doncs les seves guitarres cruixen com la Monsrite de Johnny Ramone. Tot i que musicalment, a més, connecten amb el vell r'n'r i el garatge primigeni gràcies al seu saxo i harmònica, bevent directament del proto-punk dels Stooges amb la seva posada en escena i un Miquel que a més recorda a un Lux Interior esbojarrat, barrejat (si pot afegir-se més) amb el descontrolat crit emocional dels Nirvana més sorollosos, i de passada arrepleguen soflames reivindicatives al més pur estil Rage Against The Machine. Un catàleg musical tan necessari avui en dia, com quasi oblidat.

Tal i com em conta Miquel, mai s'han alineat amb ningun moviment ni musical, ni ideològic i no han quallat el suficient (tenint en compte el que dicten les convencions actuals tant musicals com culturals) com per a propiciar una referència discogràfica. Però ací estan després de molt d'esforç amb un molt digne artefacte autoproduït i autofinanciat, sense verkamis que valguen, amb un parell, La Ribera Guerrillera és una producció més que correcta que pot servir com a immillorable targeta de presentació d'uns directes realment catàrtics... Però anem al dia 6 de Juliol, dia de la presentació. 

Foto: Christine Chambó
Si sol dir-se que ningú és profeta a la seva terra, les Rates ja compten amb una fidel base de seguidors, les seves cançons sense estar gravades fins ara, ja eren corejades per tothom, un d'eixos fenòmens difícils de veure, doncs avui en dia més que el boca a boca, per desgràcia funciona la pestilent xarxa digital que tot ho amplifica siga veritat o no ho siga, no és el cas. Hi havia coneixement de causa per part del públic. El directe va començar potent amb Que quant vols viure tu?, himne existencial a partir del qual desplegaren totes les seves armes, un concert que va anar cremant cada vegada un poc més fort a mida que avançava, afusellant amb desvergonya clàssics del rock com en La Ribera Dreamin' i Sospite que un tripi hi ha al meu got, també amb fixes del repertori dels extints McKenzies com L'home lisèrgic també inclòs al disc, imponent l'himne encés en sang de Sóc lliure, amb Mátalo lliuren la seva ràbia, potents amb la magnífica adaptació Un entre tants d'Estellés i recuperaren clàssics riberencs com Misteri de l'inefable Juan El Xino i La Cassalla dels mítics Pantaix d'Eduard Joanes. A l'altura de No tinc vergonya el clímax ja era més que evident entre els assistents. Un gran concert, intensos, càustics, viscerals, que si de cas... em dona esperances, i ratifica aquella llunyana dita "La revolució no serà televisada". Si teniu a prop a les Rates de Marjal no vos les podeu perdre despotricar amb el seu punk-rock.

Per finalitzar. Jo no m'encantaria, el seu disc tot i que no el veureu anunciat als llocs més cool, prompte s'esgotarà. Segons el propi grup només el primer dia a la venda despatxaren més de 100 còpies, disponibles en el Rockafull d'Algemesí, o dirigiu-se al propi grup. El rock'n'roll de veritat possiblement agonitza, però no ha mort.

Gent que vol comprar el disc de Rates de Marjal...

 
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada