Els Jóvens - s/t (2018, Autoeditat)


Respecte tots aquells que consagren el seu art a recuperar i fer perdurar la tradició, em sembla més que encomiable, una tasca de lluita contra vent i marea. Però mai he connectat amb quasi ningun artista que desenvolupara les seues cançons per aquests antics caminals, un terreny difícil per a mi. Després estan les excepcions, per exemple Néstor Mont de vegades ha tocat el punt exacte entre pop i tradició, i com no! Pep Gimeno del qui he gaudit nombrosos concerts, és l'Elvis Presley de la tradició per la seva actitud i manera de emmarcar totes aquestes cançons en l'actualitat. Després tenim als meus benvolguts Mox que han dut la tradició al rock independent guitarrer, i mireu que era difícil fer-ho amb dolçaina. Tots ells tenen en comú una cosa molt important i és que t'oblides dels seus trets clarament tradicionals quan els escoltes.

Foto: Carles Rodríguez (Enderrock)
I ací tenim a Els Jóvens, de l'Alacantí, una deixes formacions de les que surten molt de tant en tant, que ajunten en un mateix punt la senzillesa, l'ingeni, la diversió i la protesta mordaç, i que damunt van a ser tendència, ho van a petar. Al cas d'Els Jóvens l'actualització no és invasiva amb instruments de rock, i crec que eixa és la seva grandesa, doncs sense eixir-se'n massa de la puresa instrumental tradicional, amb el seu llenguatge i la seva actitud s'apropen més a Senior i El Cor Brutal que als mítics Al Tall. Sens dubte Anís Tenis m'ha volat el cap, és una de les millors cançons que s'han publicat als darrers anys. Hi han altres cançons en aquest disc que tinc com a favorites, depenent del dia, la deliciosa Crec que em fa falta un cor nou, com la sentida El gol i la mort i la divertida Les xiquetes de hui en dia i la grandíssima en dura pugna amb la primera: It Girl Meua, brutal, una altra genialitat, tal volta la que més s'allunya de totes a les formes tradicionals. Al capdavall és un disc que passa depresa i et convida a repetir, addictiu diria jo.

Sí, la tradició hi ha que mantindre-la i recordar-la tal i com era, però estic convençut que és tan necessari com travessar-la, transgredir-la i desfer-la per a tornar-la a muntar de nou i que la puguem sentir com a pròpia i del seu temps, és l'única manera de fer que aquests trets que ens són propis no semblen peses de museu. Els Jóvens aconsegueixen fer-nos gaudir d'aquesta transgressió però a més ho fan amb un gran respecte per les formes, un equilibri realment difícil d'assolir i que sembla que ho hagueren fet tota la vida per la fluïdesa de cadascuna de les cançons. 

Tot i que aquest primer disc d'Els Jóvens vindrà sempre acompanyat per l'etiqueta "tradicional", amb tots els prejudicis que poguera provocar (xe tu! porteu-los al festival eixe de les Arts que ho peten segur), aquest disc no té res a veure amb l'antiguitat, ni amb la preservació de les tradicions. Aquest és un disc d'ara fet pel pensar d'ara, un disc de Pop com la copa d'un pi que és menja amb creïlles  a l'indie més pintat. Disc favorit de l'any al que crec que tornaré contra tot pronòstic més enllà de la novetat. Molt molt recomanable. 

Escolta'l al Spotify: 

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada