Humble Pie - Town and Country (Inmediate, 1969)

Des de que Dylan se n'anà al camp per a esquivar la fama (qui sap), època basement tapes, ha sigut molt recurrent la diàspora rural i han sigut molts els artistes que han vist en aquesta fugida mental i/o física una font de inspiració o un començar de nou, han seguit aquest camí grans com Neil Young, Van Morrison, Led Zeppelin, Paul McCartney, Ronnie Lane... i Humble Pie.

Town And Country és el seu disc rural. No està molt ben considerat potser per ser un disc que no va tindre massa repercussió ni promoció al seu dia, inclús mai nomenat entre els favorits de la banda, sempre a l'ombra de Rock On i Smokin', discasos si, però sense dubte aquest és el títol que més m'encisa de la banda de Steve Marriott i Peter Frampton.

Steve Marriott va tenir en els 60 i 70 la facultat d'estar en el moment precís, si bé uns anys abans va ser amb la seua primordial aportació als Small Faces en plena eclosió de la Swinging London, arribava ara just a temps per pujar-se pels pèls a l'Estiu del amor, directe cap a aquest tercer estadi del rock imbuït per sonoritats més dures i desenvolupaments més complexos amb bandes com Cream i Led Zeppelin, i artistes com Jimi Hendrix, per citar uns pocs primordials. No van dubtar a pujar-se al carro dels nous temps amb Peter Frampton, qui anhelava fugir de la seva popularitat al capdavant del grup The Herd, així mateix com Marriott  alliberar-se del seu jou mod, i al costat de Greg Ridley d'Spooky Tooth i el joveníssim i no menys talentós bateria Jerry Shirley dels reivindicables The Apostolic Intervention, van trobar la química i la il·lusió va fer la resta.


As Safe As Yesterday Is, el seu debut, saprofitava dels avantatges de la novetat, curiosament produït per Andy Johns, el mateix de LZ IV i Exile On Main Street, també va jugar al seu favor la condició de supergrup de la qual van gaudir des del principi, amb un repertori divers pel que fa a estils i amb composicions recolzades en Steve Marriott, més alguna de Peter Frampton. Van obtenir una gran acollida de crítica i públic, la cosa començava bé, el disc va servir als nous companys per situar-se en un nou context, i a més amb un tracklist excel·lent que d'entrada els va permetre realitzar la gira americana que tant anhelava Marriott des de feia massa anys. Als tres mesos d'aquell debut arribava Town And Country del que he llegit en diverses ocasions que denota la rapidesa amb la que es va editar, a més que va eixir quan la banda estava de gira, cosa que va fer que passés desapercebut amb l'agreujant del posterior enfonsament del seu segell Inmediate, una cosa que per cert els va deixar gairebé en suspensió.

Aquestes sessions pertanyen a període en el qual la banda assajava a la casa de camp de Marriott a Essex en un moment creatiu intens, en aquests escassos mesos van arribar a gravar més de trenta cançons on l'ambient campestre del seu dia a dia es va colar al seu repertori. Ajudava que als seus primers directes alternaven parts elèctriques i potents, amb sets acústics. Però si escolteu amb deteniment aquestes cançons comprovareu que la producció està cuidada, els arranjaments són detallistes i les cançons són immillorables, no dóna la sensació de ser un disc fet a salt de mata. A més aquesta tirada més country i acústica ja va quedar patent en cançons com Growing Closer i Alabama 69 del seu primer disc. Així que no estem davant d'un disc fet de qualsevol manera, si a cas estem davant d'una rara avis en la seva pròpia discografia i possiblement davant d'un dels seus millors discos.

Marriott visceral i potent, Frampton melòdic i de tècnica refinada, l'equilibri és perfecte, la parella té química Take Me Back, escrita per Frampton ja et deixa tremolant, és de les d'escoltar de nou repetides vegades abans de passar a la segona, indubtable la connexió amb CSN&Y. Humble Pie es mudava, en el musical, als Estats Units, però la classe no deixava de ser britànica, aquest lament sobre l'amistat i la pèrdua és addictiu, boníssima. The Sad Bag Of Shaky Jake és simplement deliciosa, harmònica i country-blues al servei d'un pistoler en fugida, i una interpretació de Marriott desconeguda pel registre vocal, com sempre, la feina de guitarra és boníssima i queda evident que aquest disc va merèixer millor sort. Però és que la traca continua amb The Light Of Love, composició de Ridley on el caràcter el marca el sitar tocat per Marriott, simples acords, bongos, harmonies vocals i George Harrison que segur que li hauria agradat signar aquesta meravella. Un tracklist dominat per mitjos temps i on l'Estiu de l'Amor es filtra de manera irremissible. Continua el viatge campestre, i a més d'un la cançó Cold Lady li provocarà cert Déjà Vu agradable, cançó de Shirley on Marriott imprimeix el soul com pocs saben fer, pèls de punta.

Down Home Again és de les poques elèctriques del disc, com uns The Band electrificats, un cant a la vida casolana i en família, essència New Morning, i Ollie Ollie no deixa de ser un simpàtic experiment rústic que serveix com a interludi instrumental a Every Mother's Son, on per cert grinyola la intro amb motiu taurí, un petitesa que deixa d'incomodar quan entra Marriott a explicar-nos les seves desgràcies al busniness musical amb les seves caigudes al pou i tornades a començar, qui després d'aquesta cançó pensi en aquest disc com una cosa anecdòtica és que no té ànima, bonica és poc. Si que pot resultar anecdòtica Heartbeat, la versió de Buddy Holly, i no seré jo qui digui que l'original és millor, si de cas la saben portar al seu terreny en aquest homenatge a un dels pioners imprescindibles del rock'n'roll. Only You Can See és una altra preciositat, cançó d'amor aquesta vegada de Frampton rendit a Traffic. I la rèplica de Marriott a Silver Tongue, una de les meves preferides, el zeppelin (etapa més sofisticada) sobrevola la sessió d'enregistrament, fixeu-vos en l'efecte de teclat, tendència més bluesy i riffs arquetípics del gènere, Marriott des de ja com vocalista del rock dels setanta entre Daltrey i Plant, tanca Home And Away amb harmonies conegudes per tots, perfectament podria haver sigut firmada pels primers America. M'agrada fins i tot l'interludi rar.

Una llàstima que després de la desfeta d'Inmediate, el seu nou gran segell i el seu manager no veiessin en aquesta faceta acústica el potencial que es veu ara, almenys baix el meu punt de vista. Es demanava llavors rock més dur i de nou entraven en joc els rodaments de l'enorme i implacable monstre de la industria musical que va incitar a Humble Pie a recrear-se en la seva cara més hard-rockera per a més glòria ianqui, deixant de banda l'equilibri melòdic de Frampton, cosa que tal volta provocaria la seva sortida del combo, per desgràcia, i quedant aquest Town And Country com una joia atemporal no molt recordada. Arribarien als 70, l'èxit i els excessos, i Melvin, alter ego de Marriott, faria acte de presència. Town And Country és la seva postal imaginada a l'ombra dels arbres d'una caseta de camp a Essex, una meravella absoluta.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada