PJ Harvey - The Hope Six Demoltion Project (Island Records, 2016)

Gràcies a aquest disc encara tinc un peu en l'any passat, i cada dia creix més, estic penjat per Polly Jean, ella continua sent la més perculera del pati i nosaltres trobant a faltar a Joe Strummer (i encara ho farem és clar). I és que pocs artistes tenim ara en actiu amb aquesta actitud artística que a més prengui una posició tan clara al costat del desfavorit i en contra de les injustícies més flagrants, que no ens falten. Actitud tan poc habitual i tan poc "políticament correcta" en les vides aburgesades de les xarxes socials que per a res reflecteixen la seva indignació al carrer.

Ens vindrà unes vegades amb el seu autoharpa i altres amb un saxo penjat a l'esquena, encara que més important em sembla que tot i el seu estatus i malgrat la seva, de vegades, altivesa arty i conceptual, segueix a la seva puta bola i això em resulta admirable. A més ... senyors !!! davant les grans pèrdues que dominen el rock una cosa cal tenir clara tot i que les presses del moment i la promoció ens impedeixin adonar-nos, i és que encara tenim artistes als que atendre i lloar, a considerar clàssics dels nostres dies amb discografies de llarg recorregut, personals i carismàtiques/s, úniques/s, com PJ Harvey, una artista en majúscules per la seva posada en escena i per l'intens feeling que impregna cada nota que toca independentment de les vicissituds de cada nou disc, sempre ve amb un halo de irreprotxable autenticitat, només ella encara que mudi de pell, tan desperta i tan lúcida i tan disposada a arribar al fons de la qüestió costi el que costi, caigui qui caigui.

Poca llum podré donar a hores d'ara ja que The Hope Six Demoltion Project ja no és novetat, ja s'ha dit i escrit bastant, tot i així em sembla important deixar clar que la seva escolta reiterada al llarg dels últims mesos no ha fet més que acréixer la meva admiració cap a ella i el meu amor cap a aquestes cançons, un disc que necessita perdre de vista el rampell del moment. Sé que el corrent general diu que The Hope va uns passos per darrere del seu anterior disc per la seva irregularitat sonora. No és la meva impressió tot i que queda més que clara aquesta dualitat entre el seu vessant més comercial i la seva versió més difícil per a l'escolta ocasional, però és precisament aquesta irregularitat la que em sembla essencial per apreciar aquest disc que encara avui per avui em resulta excitant, a part que sempre vaig pensar que els discos irregulars són els que major personalitat tenen, et pugen i baixen per les seves muntanyes russes i t'obliguen a no esperar ni donar res per fet. The Hope en aquest sentit té entitat pròpia començant des d'una portada que admetem-ho: és una puta merda, però aconsegueix la qual cosa una bona portada ha d'aconseguir, i és ni més ni menys que donar-li el seu carisma a allò que conté. Anem amb les cançons.

La reivindicació social de The Community of Hope ja ha rebut cera i ha molestat a qui havia de molestar entre les autoritats oficials i/o el poder fàctic, cosa que demostra que Harvey no va mal encaminada, i a més amb una tonada d'allò més addictiva, favorita per començar els matins amb el puny en alt. Fa travessar per Washington DC el River Anacostia que aprofita per a la seva poesia pseudo-ecologista embolicada en un halo sacre i espiritual, no podia faltar la seva picada d'ullet inclòs als nadius americans a Medicinals amb la seva habitual desimboltura en el fraseig, en Near the Memorials to Vietnam and Lincoln aconsegueix una enginyosa metàfora al voltant de monuments que haurien de representar valors profunds i que ara són mers placebos davant els quals fer-se selfies, amb tornada molt jipiossa alternant amb la seva particular manera de cantar, només ella pot fer aquest tipus de cançons sense caure en el més absolut ridícul.

Un altre tema candent és el benestar social convertit en la moneda de canvi més rendible, i Harvey que li demana comptes a The Ministry of Social Affairs amb el seu blues rude de brotxa grossa i un magistral interludi experimental de saxo embogit, m'encanta aquesta cançó perquè representa el risc que sempre està disposat a assumir, i sota el meu punt de vista se salda amb nota alta, ningú fa res com això avui en dia i surt victoriós, bé, l'any passat per latituds similars Bowie ens va demostrar que sí, Ell sí. El discurs polític de Harvey no és frívol ni pamfletari, tant The Ministry of Defense amb un so tan "la Harvey crua" que ens agrada, com la suau i gràcil Dollar, Dollar són atacs concrets on no dubta a exposar la seva integritat, lluitadora a més no poder, cançons impregnades pel desencís del seu periple per l'Afganistan, crònica de la realitat que no compten els noticiaris, una altra és a Line in the Sand, una de les meves favorites pel seu halo lleuger i alhora visceral en el seu discurs. Les seves cròniques també es passegen per Kosovo a The Wheel, un dels punts àlgids del disc i ja un estandard del seu cançoner, i la marcial Chain of Keys, tots dos escenaris lamentables per on PJ ens estampa les xifres de la vergonya, de la tragèdia que suposa la mort de milers i milers de nens, i a l'altre costat, nosaltres: passivitat. Brutal, sé que Strummer somriu des d'on estigui, segur, sabent que encara hi han artistes amb un parell ben posats.

Necessitem artistes com Polly Jean perquè l"lo seu" està a quilòmetres de distància de la hipocresia de la "pose", ara està obstinada a propinar sumptuoses puntades en els ous del stablishment a força de pindolades de rock compromès, d'acord, és una diva, però una diva com les que ja no en queden. Si a Let England Shake ficava el dit a la nafra de les bases colonialistes sobre les quals s'ha fonamentat l'Imperi Britànic al llarg de la història, amb The Hope Six Demolition Project lliura un disc notable on aconsegueix parlar sense obvietats del present immediat al que no volem mirar als ulls, no es talla i intenta arribar al fons del perquè en certs llocs la gent innocent pateix i/o mor, de la guerra, la fam i l'especulació atroç, amb un discurs potent i articulat amb el qual relata els temes dels que a ningú, artista s'entén, li agrada parlar pel compromès i punxegut de l'assumpte, i sota el meu punt de vista ho aconsegueix sense que la seva actitud s'interposi, ni minvi, en l'empaquetatge musical de l'obra que tot i de la seva irregularitat no deixa de resultar excitant, menció especial a un planter de músics d'autèntic luxe. Que sí, que remoure consciències ja no està de moda, però escolteu, si un pot remoure's el cervell al ritme de la Harvey ... doncs que sí, que jo em rendeixo als seus peus. Gran disc.

Per Chals Roig
Escrit originalment a l'Exile SH Magazine