case/lang/veirs - s/t (Anti-, 2016)

Estimo Neko Case. Sí. Ho confesso així tal qual perquè li quedi clar a qui pugui passar-se per aquí. Ella és el motiu que aquest disc avui estigui aquí, i aquest disc és l'excusa per confessar el meu amor per la música que fa, així sense més i gratuïtament. I això que no tinc perdó per no haver-me portat encara la ressenya del Fox a aquest lloc perquè no era digna, no estava a l'altura de les seves cançons. Tampoc tinc perdó per no haver inclòs aquest disc en la llista dels meus discs més escoltats de l'any passat, haver-ho fet hagués estat mentir, doncs no va ser així. No és la primera vegada que em passa amb ella (a The Worse em remeto). Però si que us puc dir que tenia el disc a l'espera, potser massa, del moment perfecte o de la vetllada idònia perquè la seu escolta fos el més idíl·lica possible, doncs ho sabia i tenia clar des que vaig publicar la notícia en qüestió allà per març (Exiled News) que aquest disc havia de ser una de les ambrosies que més anaven a delectar el meu paladar. I així ha estat.

Neko Case ve amb dos trossos d'artistes com són KD Lang i Laura Veirs, un disc compartit que depèn de qui parli et dirà que es tracta d'un exercici menor per allò de que no els arribava per disc individual o per contra, com és el meu cas, d'una oportunitat única i pot ser que puntual que a jutjar per com s'han pres la gira jo diria que no es tracta d'un simple passatemps, van de debò. De KD Lang poc us puc dir, té discos lloats però mai em va donar per endinsar-me en la seva idiosincràsia musical, mai és tard per començar per exemple amb els seus discos country dels 80 o amb la seu particular pop ja entrats els 90. Si en canvi he provat les mels de la srta.Veirs encara que de manera gairebé tangencial i només per un parell dels seus discos, més per cançons soltes en les que m'ha donat la impressió que el seu potencial encara està per explotar, una artista capaç d'armar molt bones cançons i una molt bona contadora d'històries a la que potser li falta filar un disc rodó, un gran valor en això del songwriterismo tot sigui dit.

Les tres han fet un disc preciós, pop d'etiqueta i americana de vellut que em dóna la sensació que poc ressò ha tingut, suposo que són els efectes secundaris de la sobre oferta gairebé sempre dirigida per uns camins concrets per molt undergrounds que ens hi posem. No obstant això, aquí estic jo per reivindicar-ho i per animar-vos a la seva escolta.

Estimo Case i les seves cançons em trastoquen, però he de confessar que les seves aportacions encara plaents no deixen de repetir un cànon propi que sona a escoltat en altres dels seus discos, l'hi perdono per descomptat, el millor exemple podria ser Delirioum, tros de cançó que m'ha obsessionat durant dies, em nego a dir-vos quina seria la seva "original", que més dóna, una altra és Supermoon, aquest cop co-escrita entre Case i Veirs, per aquest tipus de cançons és per les que seguiria a Case caminant per la vora del precipici si fos necessari. Behind The Armory és una balada que fon, mana una acústica, arranjaments de vents lleus que simplement accentuen sense molestar, i la veu de Case acompanyada per les harmonies de les seves companyes m'encanta. Podria dir que Best Kept Secret trenca el to cap a un pop més lluminós, la més animada del pack, però la que veritablement m'ha sorprès (a millor) és Laura Veirs, primer per ser present en la composició de totes les cançons, i segon per ser l'única de les tres que aporta cançons pròpies, com ara Song For Judee, per favor, que preciositat i que bon gust té aquesta noia quan encerta, l'altra Greens of June, on el joc de veus és deutor de la marca Case. De KD Lang dir-vos que Why Do We Fight és una altra de les joies, de les poques on pren la veu cantant, co-escrita amb Veirs, suau i vellutada, balada que l'acosta a l'art crooner via el millor Richard Hawley, es nota la seva experiència de dècades (ja de més d'un parell de dècades) en la seva interpretació magnànima i solemne, fins i tot d'una sensualitat tonal que (salvant les meves tirades personals per les altres dues) l'aupa uns passos per davant de les seves companyes.
Com us podreu imaginar tot i la intenció col·laborativa del disc les tres personalitats són fàcilment diferenciables en cada cançó, i no obstant això la unitat que confereix una producció cuidada al detall el converteix en un conjunt compacte i molt ben acabat. Essencial, que no principal, és per tant la tasca de Tucker Martine, vell conegut de Veirs i Case, doncs el seu és un treball fet amb molt bon gust, si li seguiu la pista trobareu bons discos, si necessiteu més raons us diré que considero a Anti Records garantia de saber fer les coses be, no solen fallar en el seu catàleg, aquesta és una altra prova. El que s'ha dit, és un altre any i una creu i ratlla, però si us plau no us deixeu discos tan preciosos com aquest en el tinter, si entreu en ell us acompanyarà. Bon gust, bones cançons i tres artistes enormes. Magnífic, delicatessen.
Per Chals Roig
Publicat originalment al Exile SH Magazine