Villagers - Where Have You Been All My Life? (Domino, 2016)


Tots els bojos per la música creguem tindre un idíl·lic instint en l'art de recomanar, val, a tots ens agrada creure'ns especials i trobadors de tresors amagats, però ha d'haver una font, poden ser les publicacions escrites que encara juguen un paper important com a primer pas de tall, també els amics que saben de les debilitats pròpies i et van informant, i els segells, i els estils... i tant importants com aquestes vies per a mi són les recomanacions dels propis artistes, sí, els artistes son el millor fil del que estirar, be per les pròpies influències o be per recomanació explícita, que ben mirat posats a dedicar-li temps a noves propostes que millor que fiar-se dels veritables artesans en açò de fer cançons. Així vaig arribar a Villagers, doncs va ser una versió de Courage al canal d'Òscar Briz la que em va deixar cartró-pedra (el seu particular desafiament: 101 Favourite songs https://www.facebook.com/oscarbrizmusic/, no se'n penedireu).

Diguem que darrere d'aquest descobriment és troba l'irlandés Conor O'Brien, un tipus que em porta de la mà mentre sonen les seves cançons, en aquestos moments les contingudes en aquest artefacte titulat Where Have You Been All My Life? a nom dels Villagers. Tot i que és un disc atípic perquè a pesar de tractar-se d'un nou enregistrament no és un nou disc a l'ús, es tracta d'algunes de les cançons que ja han aparegut en discos anteriors amb especial protagonisme de l'últim. Malgrat tot us dic que si no el coneixíeu aquest disc pot ser una bona excusa per començar, tampoc us deixeu enganyar per l'etiqueta "indie-folk" que tot ho absorbeix, doncs estem davant d'un gran artista que si alguna cosa té a més de bona mà per a les cançons, és la seva capacitat interpretativa i molt bon gust musical a l'hora de dur-les a terme.



No crec que hi hagi cap intenció de superar l'anterior Darling Arithmetic, tan recomanable com aquest, ni de fer un pas endavant, no, aquest disc és el que és, ni més ni menys que algunes de les seves millors cançons amb el sentir d'ara, reinterpretades des d'un angle no gaire diferent a com s'ha anat presentant al llarg de la seva última gira. Per a l'ocasió gravades de manera immediata i gairebé en directe en un parell de dies, cosa que les dona una vida i una brillantor més neta i directa però al meteix temps adictiva. Com ara Courage que ja era una gran cançó, a més del principal single del seu anterior disc, vist així inclús podria resultar un suïcidi discogràfic, doncs la primera versió no tenia res malament i a diferència només unes dècimes el tempo i algun arranjament, però no deixa de ser inspiradora i no la canvio. Una altra de les meves preferides és That Day que amb el mínim, la guitarra i arranjament de sinte, et va embolicant poc a poc i portant-te al seu terreny bucòlic, Darling Arithmetic és preciosa, fins i tot més sincera que l'original. La cançó més novedosa del pack podria ser Memoir, la qual va compondre per a Charlotte Gainsburg fa uns anys i que recupera per a aquest disc, el tractament que li dóna és exquisit, tonada dominada pel contrabaix de manera molt similar a l'original encara que diria que la supera pel seus detalls, millor construïda, cors excel·lents i ni un però a la seva interpretació. El fet d'haver estat gravat en directe sense overdubs i vist el resultat fa de cançons de tipus més envolvents com The Waves momens realment sublims. Oh! quina perleta tancant el disc i com es porta el clàssic Wichita Lineman de Jimmy Webb al seu terreny!, inclús vos diria que m'agrada molt més que la interpretació que Glenn Campbell va popularitzar als 60, per a salvar el cul davant tal afirmació vos diré que l'actualitza amb aquest toc de trompa que el fa especial i el mostra un autor capaç de donar a cada cançó la seva personalitat.

El títol és una pregunta recurrent que de manera subtil serveix de fil,  unes lletres que retracten aquest tema universal de l'amor o la manca d'ell, la soledat o el goig, aquest procés de 'sentir-se viu de nou' o 'sentir-se morir' les recapitulacions són així, el terra trontolla sota els teus peus com si en qualsevol moment tot es fora a anar a la merda o qui sap si a una altra part millor, amb les seves dosis d'ansietat i vertigen, tan dolorós és la pèrdua de l'estima com gratificant la seva manera de dur-se aquestos sentiments a les cançons de cadències que transcorren suaus, d'arranjaments senzills però molt subtils.  Aquest disc no és ni un directe, ni tampoc és un recopilatori, no sé si importa a efectes de rebre una poca atenció, i val, accepte indie-folk, quin remei, però de veritat us dic que de vegades m'agradaria per moments comparar-lo amb alguns dels grans cantautors del soft-rock, cosa que no faré de moment, al menys aquestes cançons us deixaran a les clares que darrere de Villagers hi ha un artista en projecció que necessita encara modelar la seva història però que fa l'efecte d'escapar-se per bastant de la nova formada de nous cantautors que han eixit a la llum d'uns anys a esta banda. Pot ser un bon punt de partida. Molt recomanable.

Per Chals Roig


Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. Fantastic Disc. De lo millor en rollete "Pausa" del any.

    ResponElimina