The Avett Brothers - The Carpenter (2012)


Orfebreria pura. Senzillesa i bellesa sonora. Folk rock meravellós, de bellesa infinita signat pels germans Avett.

No han inventat la pólvora ni esperen renovar la música, ni sacsejar-la amb noves sonoritats però ni falta que els fa a aquests germanets de Carolina del Nord. Van debutar l'any 2002 però un servidor no els va conèixer fins a l'aparició de "Emotionalism" (2007) i no, amb el que es van donar realment a conèixer a mig món, aquell meravellós "I and love and You" (2009), ja amb Rick Rubin, que va ser amb el que em van enamorar. Aquell disc contenia més d'una joia com "January wedding" i "The perfect space", però aquell "Emotionalism" en general em va agradar més. Podríem dir que allò que fan Seth i Scott Avett és pura artesania, respecte per la tradició i per les coses ben fetes, per les belles i irresistibles melodies, de bellesa incalculable. L'any 2012 ens va arribar el seu disc "The Carpenter", tal vegada el seu millor disc fins avui, doncs encara que els dos anteriors eren preciosos, i després han facturat interessantíssims treballs, pot ser aquest disc sigui la joia de la corona.

Com he comentat abans els Avett no porten gens nou al planeta Terra, però el que fan ho fan molt bé. Segueixen la línia marcada per The Band i el seu folk/rock americà de melodies i veus perfectes, segueixen el manual dels Jayhawks, d'això no hi ha dubte. Pinzellades del millor Ryan Adams, el de so country, de les melodies pop de Ron Sexsmith i aquest folk trist i melancòlic del bo de James Taylor, d'això també hi ha una mica o almenys això em sembla a mi. Però encara que dic que hi ha certa melancolia a la seva música també és cert que a diferència d'altres treballs seus aquí hi ha una mica d'optimisme. Tot comença amb la meravellosa "The onze and future carpenter", aquesta t'enamora a la primera i obre el disc de manera perfecta, donant lloc a un encadenament de temes boníssims. En el segon tall ja ens mostren el banjo i les seves melodies de luxe marca de la casa. "Live and die" m'encanta, és un bombonet. I "Winter in my heart" ens mostra el seu costat sensible. Ja dic, amb aquestes tres cançons inicials tens la seguretat que han donat amb la fórmula màgica, per sort segueixen encertant amb, per exemple, "Pretty girl in Michigan" i el piano juganer o amb l'alegre "I never knew you". No baixen la pistonada durant el 90% del disc, no hi ha dubte que és un disc collonut però personalment tinc una queixa, aquesta "Paul Newman vs the demons" no em convenç, no em sedueix, em sobra. Sembla no estar feta pe aquest disc, no quadre, i se la podien haver estalviat, per sort en acabar amb "Life" et reconcilies i penses que si no hagués sigut per aquest petit error, estaríem parlant d'un disc proper a l'excel·lent, pot ser, ho sigui igualment, segur que el més accessible i el que resumeix millor la seva carrera i el seu estil també. Particularment m'agrada molt aquest disc, cada vegada més. Us recomano la seva escolta, no us en penedireu.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada