Lucinda Williams - The Ghosts of Highway 20 (Highway 20 Records, 2016)


El nou disc de Lucinda Williams em té atrapat. Un dels pocs elegits que no ha parat de sonar des que va sortir fa gairebé mig any, cosa que es diu aviat, però que ràpid passen les novetats!. Crec que no caldrà explicar que Lucinda Williams més enllà d'americanes i alt-country és una de les grans dames de la música de l'actualitat per trajectòria i per l'excel·lent estat de forma que està demostrant al llarg dels anys, i trec aquest habitual "dama" de damunt que ja fins i tot em resulta sexista, la Williams així a seques és una de les millors singer-songwritters que existeixen ara en actiu, que escolteu, haver-los n'hi han molt bons però que tinguin una veu pròpia i una escriptura refinada a comptar amb una mà, afegim que la seva interpretació pot i ha de considerar-se mestra per la sinceritat desbocada que transmet, regla d'or per contraposar-la a qualsevol que confongui l'ofici amb l'estil de disseny cartró-pedra. Qui diu que ja no ens queden herois? és mentida, ella és un dels grans, però sense gens de divismes, fins i tot aquelles rodes marcades en el camí em semblen ara part de l'aprenentatge que l'ha portat fins aquí, no vull llevar-li valor a aquell gran disc del 98 que per cert és de els meus grans favorits, ni a cap altre tampoc, però si que és veritat que des de fa uns anys el seu nivell és el dels grans compositors de la cançó d'autor a l'altura dels seus drunken angels.

Arriba per aquesta carretera plena de fantasmes que miren des dels marges, una carretera per la que prima l'obertura interior i la confessió sense condicions, el difícil art de la cançó crua a la vegada que profunda i sense adulterar com la vida mateixa. Cançons d'estructures res complexes que donen esplai als dos guitarristes Bill Frisell i Greg Leisz que al capdavall són grans protagonistes per la part que els toca, a través dels compassos fan que aquest camí ple de sots i clots porti a més un dels millors treballs de guitarra dels últims temps, frasejos entrellaçats pantanosos i amb molt de blues, tècnica refinada jazzística, pinzellades d'excel·lència sonora que apuntalen el sentiment i la emoció que contenen aquestes cançons que no us entraran de primeres, doncs no és un disc fàcil, però si t'agrada la Williams i tens paciència et conduiran a les hores baixes i nocturnes de l'ànima. 

The Ghosts of Highway 20 per a mi no és comparable a cap altre disc de Lucinda, podrà tenir nexes d'unió amb el seu anterior i més fluid disc, no ho nego, el cas és que no veig millors ni pitjors discos en la seva discografia, no entenc els seus discos d'aquesta manera, per a mi cada disc té el seu caràcter i la Lucinda que mana sempre és la d'ara. Si ella parla jo escolto, i d'aquí a Dust que raspa com la pell contra la grava de la carretera 20, ja de primeres les dues guitarres s'esforcen en segon pla quan canta la jefa i es recreen al gust en els espais entre estrofes, confereixen i donen grandiositat a una composició de base arenosa que obre la porta a aquest cançoner amb magnificència. La conjunció és mestra i la màgia espectral és la del Nebraska ocult i familiar que s'impregna de l'essència de classe obrera heretada en aquest cas de l'amargor del sud profund, per tant, tot i que tracta de les seves experiències personals la versió del Factory de Springsteen a la meitat del camí pot ser que no fos necessari, però és un gran gest de complicitat i entenc que Williams ha vist al seu protagonista com un de tants fantasmes que podrien recórrer aquesta autopista 20, no la trauria per res del món, igual que el House Of Earth que consta co-escrita amb Guthrie, més que res per ser el títol de l'últim llibre que va escriure el nostre hobo universal i perquè al tractar-se d'un disc road-movie de carreteres havia d'estar present. La Lucinda crooner d'I Know About It em resulta magistral, aquest "I know all about the pain" es clava tant com el lament emotiu i tallant de la guitarra, en les mateixes coordenades de country noir es desenvolupa l'excel·lent If My Love Could Kill.

Place In My Heart és un recés de pau, com una petita cançó de bressol que dóna oxigen al mig de la densitat de cançons com la pregària tempestuosa i lànguida de Death Came. Doors Of Heaven sona a camps de cotó i al sud profund, a espiritual que clama al cel i a country-blues immens. Ni més ni menys que set minuts dura The Ghosts of Highway 20 el tema central té el fraseig vocal que l'emparenta directament amb el folk primigeni pre-village però la música l'eleva més enllà dels seus orígens, Bitter Memories és un altre blues com la copa d'un pi, aquest cop de cantina i alcohol, de plorar les penes per continuar per aquesta autopista, que grans Frisell i Leisz. Can't Close The Door On Love és favorita, s'obre pas gràcil amb Lucinda entonant aquest 'ni amb tu ni sense tu', un 'Trust me' com una declaració d'amor dolorosa, "I know we fight and we can raise some hell but I'm gonna be with you for the rest of my life", i és redundar, però aquí la guitarra es primorosa, fantàstica. A remarcar també la tempesta final que reinventa el gospel Faith and Grace dels Staples Singers, catàrtica i visceral com poques, una de les versions conteses en aquesta rodanxa que serveix per completar un quadre ampli amb un missatge clar de supervivència i superació, una purga de dolors profunds de l'ànima.

Per descomptat aquest disc demanda immersió i abandonament a les seves cançons, no pot sotmetre's al judici ràpid i superficial. Un disc que està fet per a les hores d'esbarjo nocturn i no apte per a tots els paladars, de profund calat i dels que acompanyen a llarg termini, a més conté les millors parts de guitarra del que portem d'any. Un equilibri molt fi entre la lírica extremadament profunda i la música d'excel·lència superior protagonitzada per aquestes dues guitarres que es saben tots els pals de l'Amèrica profunda. Un disc que em té captiu. Un dels meus favorits d'aquest any. Molt gran Lucinda.

Per Chals Roig



Escrit per a ON THE ROUTE
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada