Nick Drake - Five Leaves Left (Island, 1969)


Nick Drake és un dels cantants que més respecte i que més adoro des de que vaig conèixer de la seva existència més enllà del context en què va aparèixer, de la tècnica a la guitarra i més enllà de les seves arrels, fins i tot més enllà de la seva, ara, condició de clàssic de tots els temps, la seva música continua constituint un gran misteri per a mi, la màgia que contenen aquestes cançons em fetillen com poques i em continuen induint a un estat mental que m'aparta del soroll i em separa la palla del gra, m'ofereix tanmateix una bellesa gairebé imperceptible i que reconec continguda als petits detalls de la vida en el seu continu esdevenir.

No podria ser d'una altra manera, en la vida i en la música de Nick Drake és inevitable que en algun moment entre en joc en l'equació la depressió, factor comú a altres artistes (com Townes Van Zandt, Jason Molina, Elliott Smith, Vic Chesnutt, Mark Linkous ...), únic diagnòstic que una societat com la nostra és capaç de vertebrar enfront de maneres de ser o de punts de vista allunyats de la norma, artistes/persones amb una manca d'expectatives quasi total a l'hora d'integrar-se en un món que resulta difícil de comprendre inclús als entorns menys agressius, acabant, ara si, amb la pèrdua de la il·lusió total. Desgraciadament sol es pren el diagnòstic pel tot. En el pitjor dels casos es confon amb la rebel·lia juvenil pròpia de certes edats. Un gran error. Sempre vaig veure aquest tema més complex del que la majoria de vegades se vol fer veure. Per a mi es tracta de rebutjar formar part del ramat i al mateix temps necessitar integrar-se, una gran lluita interna i una continua contradicció difícil d'equilibrar que en la música de Nick Drake, aquesta guerra de sentiments i emocions, prenen forma de cançons congelades en l'agre-dolç món de la verda campinya anglesa, tonades creades des d'un estat d'indefensió i que acompanyen, consolen, comprenen... (poseu la vostra).

No sé si pot dir-se que Five Leaves Left sigui el seu millor disc d'una manera taxativa, si que puc afirmar que és el meu preferit, m'encisa amb la seva interpretació vocal propera de vellut i amb la seva tècnica en l'acústica, a més al meu entendre és la producció musical més equilibrada de totes les que va gravar, pense que Joe Boyd va tenir molt de tacte, va entendre quin eren els grans valors de Nick i li va proporcionar uns arranjaments perfectes, sense ostentacions però dignes de ser qualificats de delicatessen, i de la mateixa manera i amb un resultat semblant al que va fer Leonard Cohen poc de temps abans, va obviar encertadament la reverb tan ususal en el pop de l'època atorgant aquesta calidesa propera.

Disc favorit també perquè aquest Nick Drake encara tenia un peu en els anys de Cambridge quan vivia feliç integrat en una dinàmica universitària i amb una independència fàcil de dur, encara amb la il·lusió de qui albira un futur i sense els problemes de la gira posterior, i val, els forats negres ja apunten el camí, però sense prendre el control.

Time Has Told Me du l'etiqueta de clàssic a l'altura de Who Knows Where The Times Goes dels Fairport Convention, pensaments molt personals comptats amb el llenguatge de l'universal, cançó preferida de la vida amb dos versos que per a mi contenen gran part del que va ser... "leave the ways that are making you be what you really don't want to be. Leave the ways that are making you love what you really don't want to love." i ell va deixar de seguir aquests camins. Aquí Richard Thompson deixa un dels millors moments en l'elèctrica al costat de Drake, sense sortir-se del british folk es marca unes línies d'estil pedal country, sorprenent, cada vegada que escolto aquesta cançó m'emociona, per a mi és vital, però aquest disc té moments realment sublims, a la motxilla i d'illa deserta, ficaria també Day is Done, cançó que em posa la pell de borró, sabent el seu final un pot fer-se mil i una càbales sobre aquest dia que ja està fet, però no crec que Drake a aquestes altures tingués en ment ni de lluny un final com el que va tenir, els arranjaments de corda són perfectes, el que aconsegueix aquí el senyor Kirby és fantasia folk, Drake i la seva guitarra segueixen al centre, les cordes a unes octaves de distància no s'immiscueixen, reforcen, això és tenir molt de gust, i bé, marquem-lo d'estandard folk de tots els temps.

L'acústica a Three Hours i Cello Song hauria d'estudiar a les escoles, la claredat del seu arpegiat et posa a Drake i la seu guitarra assegut al teu costat, i si unes vegades són els arranjaments de corda, altres un contrabaix que dóna cos i expandeix la cançó a un altre nivell folk, si és que tal cosa pot dir-se, excel·lent Danny Thompson en totes les seves intervencions. Cançons que semblen vingudes d'un altre temps d'un altre lloc, llunyà i ancestral, al temps atemporal, i que màgicament viuen i respiren de nou cada vegada que es reprodueixen. The Thoughs Of Mary Jane té l'essència de les child ballads, la innocència i ingenuïtat de Nick Drake són aliment sa i perfecte en hores baixes, poden arrupir-te com l'aroma que et sobrevé d'improvís des de la infantesa, de nou el sr.Kirby sap quina és la seva feina aquí i li regala a la cançó una bellesa llegendària de conte de fades. Escoltar la intro de Man in a Shed produeix els pessigollejos que un folkie de pro busca, però aquest piano i el contrabaix la porten en suspens per sonoritats properes al jazz de petit format de club fumejant de NY. Fruit Tree és premonitòria i molt lúcida, com si Drake sabés amb tota seguretat com es desenvoluparia la seva obra amb els anys i quina seria la seva relació amb la popularitat i la fama, colpidora. I que dir de Saturday Sun, sembla sorgida d'un somni, vibràfon i piano pinten una de les postals més belles de la seva carrera, el diumenge plujós recolzat al sol de dissabte plorant pel dia que va passar és una coda exquisida per a un disc mític digne de figurar en els annals de la cançó popular de tots els temps.

Amb un artista com ell és impossible no caure en certs tòpics a l'hora de ressenyar-lo, així que no sé fins a quin punt he aportat alguna cosa especial a qui puga llegir aquestes línies, tal volta algñu altre no l'haurà escoltat encara. Un d'aquells artistes que seran redescoberts constantment per noves generacions al llarg de la història de la música ad eternum sense cap gènere de dubte, tan ignorat en el seu moment com influent a través de les dècades, tonades que transiten pel submón de la malenconia i fan de la nostàlgia el seu matalàs. Per descomptat la seva tècnica a la guitarra acústica cal remarcar-la, tan clara i transparent com virtuosa, un gran compositor de tonades folk i una de les millors guitarres acústiques que han existit en aquestes tonalitats tan fosques de la tardor com verdes i primaverals. Per acabar us diré que penso que Nick Drake no va voler matar-se, sempre vaig preferir pensar que aquell va ser un impuls innocent, no per a fer callar la seva vida, més per alleujar de manera immediata un dolor tan profund com incomprés. Entendre el que és estar a la pell d'un 'rare find' és entendre Five Leaves Left. Mític. Imprescindible.

Per Chals Roig

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada