Qui no el conegui així de primeres hi haurà escoltat l'Ain't no sunshine, una cançó universal, escoltada des de diferents fonts, i pot ser que com a mi em passava, sense conèixer res més del creador, moneda de canvi en tota classe de recopilatoris, ja siguin de soul, de cançons romàntiques o simplement de clàssics dels 70. Fins al dia que vaig topar amb aquest disc i em va fer veure que aquesta meravella de cançó és una aresta més en la geometria de la joia a la qual pertany, Just As I Am. La portada és perfecta, Withers recolzat a la cantonada d'un carrer qualsevol, segurament de Harlem, i amb el maletí dels esmorzars, com pillat a la sortida de la feina, confiat, mirant a càmera amb un somriure, potser escèptic pel que fa a la repercussió que podrien tindre aquelles cançons, pensant tal volta que els grans Sam i Otis ja ho havien dit tot. Però no, ell va posar la cirereta al pastís, un matís xicotet però diferent a tot el que s'havia fet al soul, si alguna vegada vas imaginar com seria el precís moment en el qual els grans del soul es van enfrontar per primera vegada a les seves cançons només amb la guitarra de pal, tal volta s'assemblaria al que fa en aquest disc, doncs Withers no quadrava amb l'estereotip habitual que sol projectar-se de soulman, més aviat amb el de cantautor, i no podia tenir millor títol que aquest, és el que la seva música transmet, sense grans pretensions però de sinceritat aclaparadora. Aquí un que es confessa rendit davant el folk-soul, si pot dir-se, de mr.Bill Withers.
Va començar en un segell petit, Sussex i va tenir la sort de tenir al ja consagrat Booker T Jones al seu costat als comandaments de la producció i arranjaments, amb una plantilla de músics de primera, allà va estar Stephen Stills a la guitarra. Ja us podeu imaginar que el resultat és immillorable, so orgànic guiat per la rítmica de la guitarra acústica de Withers, però el que realment em deixa K.O. és la franquesa i l'honestedat que transmet la seva veu, i no per això menys potent que els seus mestres, un narrador d'històries amb les seves experiències com a fil conductor, i que possiblement desmunti per complet el que per a qualsevol signifiqui tant la paraula cantautor com soul-singer.
Bill Withers és ambdues coses, l'adjectiu per Just As I Am és transparent, escoltant-lo estàs coneixent Withers, la seva vida, el seu passat, els seus patiments i desgràcies, i les seves alegries i amors, a més a Withers li quedava prop la vida dura i ingrata de la mina a Virgínia, experiència que li dóna aquest grau d'autenticitat que tenen molt pocs. Com molts altres va entrar en contacte amb el gospel al cor de l'església, principal focus cultural de la comunitat afroamericana, allà va aprendre prou per adquirir un llenguatge propi que sempre li va recordar d'on venia, i sense perdre la perspectiva va portar aquest gospel a la gran ciutat, a Harlem, en la seva veu es manifesta el patiment dels seus familiars, pares i germans, va ser l'únic de sis germans que va escapar del destí fatídic que li espera a un home de color a West Virginia, i quan va tenir l'oportunitat es va allistar en l'exèrcit com qui s'agafa a un clau cremant per salvar-se d'un destí fatal, i ho va aconseguir, va escapar de la mina. Per sort la seva passió per la música va surar com l'oli i va reinventar la seva vida fora de l'exèrcit amb un grapat de bones cançons.
Grandma's Hands és un sentit homenatge a la seva àvia i al que representava la seva figura en la família, un dels punts àlgids del disc, un gran tema, aquesta cançó pot ser també un reconeixement cap als seus avantpassats i l'orgull de defensar el que ells van aconseguir amb tant d'esforç, memòria generacional no molt de moda per aquestes contrades, i molt menys en l'actualitat. Sweet Wanomi és un caramel folky i soul, escoltant-lo escolto The Band, és el feeling que em dóna, Withers hauria d'haver estat al mític Últim Vals, no hagués desentonat gens ni mica. Everybody's Talkin' és una de les dues versions del disc, versió de la cançó que va popularitzar Harry Nilson, diferent, amb més groove, molt orgànica, aquesta introducció de guitarra rítmica amb el riff de baix et fa moure el peu. Hope She'll Be Happier, riu-te del loser-mig, això és l'amor després de l'amor, desitjar-li el millor al teu ex- fins i tot sabent que serà amb un altre, Withers plora, poden escoltar el dolor, és un paratge devastador, de cabana perduda a la muntanya on Bon Iver va perdre les sandàlies.
M'impressiona molt la versió de Let It Be, em sembla impressionant, jo sé que és difícil agafar qualsevol cançó dels Beatles i fer alguna cosa diferent, i és que la versió de Withers continua recognoscible en la melodia però aconsegueix alguna cosa que demanava a crits des que es va popularitzar, donar-li un gran bany de gospel, la dels Beatles és boníssima, i no és que la superi, simplement és una altra igual de bona però diferent, convertida en salm per a la missa de diumenges, i a més, escolte aquesta i pateixo atacs d'aparicions marianes. I'm Her Daddy és aquest punt que tan bé sabia donar Hendrix a cançons com Wind Cries Mary, imagino el que faria Hendrix amb aquesta cançó, donaria molt de joc al seu electricitat rockera. In My Heart, si us plau, fixeu-vos en aquesta cançó, soul, ànima, la més austera del disc i la més sentida, és com la ressaca, com el dia després a Ain't No Sunshine, és la veu de la solitud que provoca l'amor quan fa mal de veritat, i Moanin' and Groanin' és la renda de la qual ha viscut Lenny Kravitz tota la seva carrera, el folk rock unit al soul, amb el blues de pasta base, aquesta cançó és de les meves preferides.
Bill Withers té una carrera atípica, desenvolupada en un interval de 15 anys, des del 71 que va sortir aquest disc i amb un parèntesi entre el 78 i el 85, any que va decidir deixar-ho tot per una vida més assossegada i dedicada a la seva família, la seva dona i els seus tres fills, Withers podria haver aguantat pels escenaris repassant els seus èxits a dia d'avui, fins i tot m'he imaginat el bé que li quedaria l'arruga del temps si tornés amb un disc a l'estil american recordings de Cash. Però va prendre una dràstica decisió, l'amor pels seus, una vida tranquil·la lluny de l'èxit i de la frivolitat de la faràndula. Diu Withers que ja no tenia res a dir, però imagino pel que he llegit sobre la seva vida que també va tenir a veure amb la seva experiència amb la premsa "groga" que es va acarnissar amb ell quan es va divorciar de la seva primera dona, l'actriu Denise Nichols, van encasellar el cantautor en un perfil masclista bastant allunyat de la realitat, tot això al costat d'una indústria discogràfica que el mantenia més per l'interès que despertava en els seus companys músics als que va influenciar, que per l'interès que suscitava la seva música en les llistes d'èxits. El seu següent disc Still Bill va ser el que li va donar el número 1, i que conté Lean On Me, una altra cançó d¡aquestes universals, però en conjunt m'agrada més aquest disc, també amb grans cançons més enllà del hit, un disc que cal tenir, soul urbà cantat des de la mina. M'agrada Withers. A 45 anys de la seva edició Just As I Am sona tan viu que sembla gravat ahir.
){kind=link}
0 Comentaris