Beachwood Sparks - The Tarnished Gold (2012)


Impossible no caure hipnotitzat per la bellesa que desprèn aquest disc de country-rock galàctic amb essència californiana de finals dels anys seixanta, d’aquell “good-morning Vietnam”, del record a Stills, als Byrds…

Etiquetats musicalment com a ““Alternative american country” i sempre lligats a antigues bandes molt del meu gust com com Flying Burrito Brothers, Byrds, Buffalo Springfield, Eagles, CSN & Y, etc, etc…. I unes altres més dels nostres dies com Grand Archives, Iron & Wine i Band of Horses. Aquesta banda, els fantàstics Beachwood Sparks, creada l’any 1998 a Los Angeles, va debutar el 2000 amb un increïble disc homònim, un treball que sense l’ajuda i recomanació del meu estimat arxienemic Don Guzz que per vies no gaire legals va acabar a les meves mans, no hauria sigut escoltat però ell sabia perfectament que era el meu estil, que tenia una sonoritat i unes cançons que em farien mullar les calces, i finalment es va tornar indispensable i bàsic en els meus menús countrils. Sí, va ser un disc gegantí que van repetir a l’any següent amb “Once we were trees” i després, com sempre, incomprensiblement, sense solta ni volta van desaparèixer del meu radar, encara que la meva coartada és que es van perdre en discs de segona, amb acabats discutibles, en col·laboracions i més col·laboracions com les que van fer amb Vetiver, fins que un bon dia, a la Land del Mestre Joserra va aparèixer una apassionada crítica, com no pot ser d’una altra manera, del seu disc del 2012 “The Tarnished Gold”, que no va parar d'escalar posicions en el meu top personal de l’any fins a situar-se entre els millors d’aquella collita. Va ser llegir allò que deia el Mestre i unes ganes incontrolables es van apoderar del meu cap i la meva ànima per escoltar-lo. Vaig aconseguir una còpia del disc, vaig fer un tastet i com em passa a vegades encara no estava preparat per una obra tan bonica. Al cap d’un mes vair redescobrir-ho i encara avui estic totalment hipnotitzat per la bellesa que desprèn aquest disc de country-rock galàctic amb essència californiana de finals dels anys seixanta, d’aquell “good-morning Vietnam”, del record a Stills, als Byrds…. Oooooh, atents perquè farem cinc cèntims d’aquesta delícia musical, or pur i brillant encara que ells tinguin una altra opinió.

Siguem sincers terrícoles. Si dos gurus de la blogosfera com Joserra a la Land i el mític Río Rojo parlaven meravelles d’aquest disc, qui som nosaltres per fer la contraria? S’ha d’escoltar sí o sí, més encara quan parlem d’un disc d’ensomni amb al·lucinògens de per mig, d'una delicadesa infinita, d’un country galàctic. Si ens diguessin que aquesta col·lecció de cançons data de 1969 segurament ho creuríem… , i per rematar la jugada és un d'aquells discs que t'atrapen a poc a poc, on la seva bellesa i màgia es va mostrant cada vegada que l’escoltem. Obre “Forget the song” per desfer la meva ànima però és amb “Sparks fly again” quan obro els ulls I les orelles, i els batecs del cor es disparen. Quina cançó! Sonoritat marca registrada de Stills. Amb “Mollusk” i la seva poderosa steel guitar i la veu desèrtica quedem hipnotitzats de per vida, i per rematar la jugada sembla que CSN&Y han tornat a fer de les seves, amb una cançó preciosa, de les meves predilectes d’aquell any, una d’aquelles que estaran al meu costat tota la vida, i amb això no tinc res més a dir, “Tarnished gold” és simplement una meravella, una POM que diuen, un tresor. . “Water from hell” recorda a Sam Beam quan els Calexico li donen un cop de mà o com una The Band del segle XXI, mentre que “Talk about lonesome” (de les millors de tot el disc) ens sedueix i en fa imaginar-la cantada pel gran Kurt Wagner, amb la seva única veu, i les seves pauses i silencis. Tot continua amb un nivell increïble, “No queremos oro” és una d’aquelles coses estranyes que d’entrada no sembla que encaixin però que ens acaben semblant imprescindibles. Del final em quedo sense cap mena de dubte amb “Earl Jean” i “Alone Together”, però demà podria parlar d’unes altres. Possiblement no ens mereixien un disc tan bonic i rodó, o potser sí.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada