The Cult - Hidden City (Cooking Vinyl, 2016). Tornada a l'esperit.


No ha estat fàcil ser fan dels Cult al llarg dels anys, sobretot des de que els vaig conèixer a l'impàs entre Sonic Temple i Ceremony, continuats pel fenomenal i incomprès disc de la cabra, però en tot cas només dos discos en tota la dècada dels 90 em va donar per pensar que la trajectòria d'una de les millors bandes de hard-rock (afegim melòdic) de la seva generació no va trobar el seu espai, grunge, brit-pop, indie... etc Entrat el nou segle amb Beyond God And Evil van revifar la flama com una canonada que ningú esperava, i de nou vam haver d'esperar més d'un lustre per a la seva continuació, desesperant. Amb The Cult u aprèn a esperar, encara que mai vaig deixar de seguir la pista d'Ian Astbury i Billy Duffy.

Va venir el menyspreat Born Into This i s'inicia, segons la banda, una trilogia de la qual fins ara no tenia constància i que completen l'anterior i excel·lent Choice Of Weapon i el nou Hidden City. Caiguda, redempció i renaixement. Obres en les que Billy Duffy ha anat agafant forma en un corba ascendent que en el present disc s'adverteix d'allò més inspirada, i on la mística d'Ian Astbury troba un nou marc per a desenvolupar la seva lírica espiritual del despertar de la consciència, i com no podia ser d'una altra manera amb idees de denominació d'origen indígena americana, potser ara més madur i creïble, i menys fantasiós.

El títol fa referència a l'esperit, doncs el tema va de sortir-se del ramat a través de l'espiritualitat, també va de la importància de la fe com a mitjà i no com a finalitat, tracta d'esquivar les qüestions de la vida moderna que ens lliguen amb un llaç ben curt, missatge portat al temps que ens toca viure i que descobreix una pretensió messiànica però que en boca dels anglesos i amb la força i mala llet que imprimeixen assoleix un nou equilibri a remarcar en la seva trajectòria, i espero que duri.

Una espera llarga després de quatre anys, els sucosos avançaments feien esperar el millor, Dark Energy s'imposa potent amb la seva marca hard-rock de guitarres rocoses, targeta de presentació que posa les coses al seu lloc ja d'entrada, crònica d'un estat del benestar on la mala energia i la passivitat es filtren a tot arreu, aquest vídeo amb la correguda de bous darrere mentre se succeeixen les lyrics és per posar-la dura de veritat. Deeply Ordered Chaos de tempo més pausat aporta un altre color diferent encara que no estrany a les seves mans, recordem que els mitjos temps del culte tenen segell d'himnes, i en aquest afinen la seva punteria en pocs versos despatxant els europeus com a personatges de paciència endèmica sumits en un somni americà que els consumeix sense remissió, brutal. Hinterland confirma que tenen alguna cosa gran entre mans, aquest "destroy the destroyers" i el "the truth is you" la búsqueda de la veritat dins d'u mateix que batega entre l'amenaça i la sacsejada a l'oient, trepidant. Superada la primera fase d'encantament amb els avançaments, el disc es desenvolupa amb cançons que giren al voltant de tornades portentoses d'intenció iniciàtica que situen  en ocasions la fe en el centre, com en No Love Lost, amb seva "love turns to hate when the heart loose faith" cançó que recorda al disc de la cabra i amb un John Tempesta, completament integrat en la formació, donant un marcat caràcter rítmic. En Dance The Night aconsegueixen una tonada perfecta per a les ones, si és que aquestes no estiguessin perdudes, els riffs senzills però evocadors de Duffy i el portentós fraseig de Astbury fugen dels seus dimonis amb un ball sota les llums tènues de la nit, continuen sent els reis del hard-rock melòdic sense cap dubte.

Els solos de guitarra de Billy Duffy nombrosos en el passat en cada cançó actualment es dosifiquen, predomina el riff rocós i l'arpegi suggerent, essencial en cançons com In Blood, mig temps marca de la casa no molt cridaner però que amb les escoltes passa la garbella àmpliament, Birds Of Paradise té alguna cosa del seu disc Love per la intro de Duffy, aquest home té un estil que mama dels clàssics i alhora és únic i reconeixible, a més està en plena forma, Astbury al seu torn es despatxa una de les millors intervencions vocals del disc, espectacular "don't drink the poison, pure illusion" som estranyes aus al paradís vivint d'il·lusions buides, espectacular.

No podia faltar la fuetada elèctrica de rigor tal que GOAT, faltaria més, Billy Duffy brilla com mai i Astbury es cabreja, la sang esquitxa fins al sostre "they don't even know that their dead, they don't even know that their wrong" si senyors, per despertar-se de la letargia vénen bé fuetades d'aquest pèl. Subtil trenat de guitarres en Avalanche Of Light, personifica la llum, situa l'amor al centre i l'odi com l'element a combatre, "love is everything, hate is smaller" i on despertar la consciència és passar a l'acció "feel in this life everithing's wild, everything came from you". Una intro acústica ens obre a Lilies de la ma d'aquesta mirada ingènua i contemplativa cap a la bellesa més pura de la natura "your innocent life, your immaculate heart, walked with pilgrims in the snow, dressed like wolves in these exotic lands, showed me how to live another way" m'encanta quan Astbury passeja pel bosc. Heathens ens retrotreu a Sonic Temple amb una guitarra gloriosa i Astbury cridant que s'apropa el moment "Wilderness, she is coming alive", i tanca aquest disc amb l'excel·lent i favorita Sound and Fury, intro de piano de cua, típica cançó que només podria existir per a tancar un disc però que amb les escoltes creix i es fa més i més gran, "awake once more anew, with sweet surrender my love in sound & fury" gran final per a un molt bon disc. 

Potser no obtinguen el recolzament mediàtic des del costat 'cool' de la força i més enllà de la seva fidel base de seguidors de tota la vida, que sé que no som pocs, tan se'n dona. Sempre els ha passat des del Ceremony, el mateix sembla succeir amb altres grups com els Waterboys, en definitiva artistes amb una llarga trajectòria que mai han obeït a res més que a allò que el cos els ha demanat, xafant amb seguretat i marcant el seu territori a força d'una marcada personalitat, doncs Hidden City és un disc al més pur estil The Cult on veurem reflectides les seves diferents èpoques en un cançoner consistent que si ja amb Choice Of Weapon es va postil·lar com a retorn portentós, aquest no es queda arrere, ara a diferència hi han un to més reflexiu sense mancar guitarres i una interpretació vocal realment bona. M'agrada aquest rock messiànic que han parit, un camí espiritual en contacte amb la natura i il·luminat d'amor i llibertat però sense sensibleries barates que valguin. Molt bo.

Per Chals Roig

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada