The Costello Show - King Of America (Columbia, 1986)

M'he trobat amb Elvis Costello al llarg dels anys, encara que no li he fet el cas que demana un artista amb una obra tan extensa i gran com la d'ell. "Doncs perquè estic pràcticament convençut que és el que més pot enlluernar a chals" queda apuntat que la recomanació dedicada i contundent d'un dels meus dealers preferits d'obres oblidades i perdudes el sr.Don Guzz, va ser l'empenta que em calia per a per fi donar-li el valor que mereix al que alguns consideren el sisè beatle (per allò de que és va barallar el seu nom com a substitut de Lennon). I aquest any compleix 30 anys de la seva edició. Si encara no l'haveu tastat ja tardeu.

La primera impressió que vaig tenir de la seva música va ser que necessita de la seva atenció i dedicació si a priori la intenció és entrar a la Lògia Costellera, cosa que crec que els seus incondicionals van oblidar ja fa molt de temps per donar-ho per descomptat, és la seva veu vibratto i unes cadències res òbvies amb referències que de vegades descol·loquen, a més d'unes produccions que van esquivar pels pèls els excessos de la dècada que el va veure consagrar-se, però de vegades no és el moment i no hi ha més que parlar. Fins que em va arribar aquesta recomanació, l'immens King Of America de 1986, a hores d'ara paraules majors en el meu ideari musical, disc que em va introduir al llindar artístic del sr.Declan McManus.

Costello venia de ser apallissat amb el seu anterior disc, ell mateix ho reconeix en les notes interiors de la reedició de Goodbye Cruel World "enhorabona, acaba vostè d'adquirir el pitjor disc de la meva carrera", el títol del disc ja sembla en si una nota de suïcidi. Després de la gira de presentació Costello ja estava força esgotat, necessitava aire fresc i la seva relació amb els Thomas i Nieve (The Attractions) no era de ruptura però sí d'aire viciat. Però encara que fos la intenció, la paraula "sabàtic" no té precisament el mateix significat en el diccionari costeller i va iniciar així una sèrie de concerts per Londres, Austràlia i Japó, de vegades acompanyat per T-Bone Burnett sota el nom The Coward Brothers. Més tard va venir la producció dels Pogues i el consegüent festeig amb Cait O'Riordan, un dels seus components. Com a curiositat, la relació va quedar plasmada en la cançó Fiesta dels Pogues "Y Costello el rey del América y suntuosa Kate O'Riordan no romperán mis cojones" ho sé, el castellà de McGowan és delirant i gens acadèmic.

The Coward Brothers en acció

També és conegut el sarcasme de Costello amb la premsa de l'època, respecte als seus shows amb Burnett deia "Som els Sonny i Cher dels 80, i jo sóc Cher". En aquells dies del '85 a Costello també li va quedar temps per cantar amb el seu pare una versió del Georgia On My Mind amb la Joe Loss Orchestra, i participar en el Live Aid amb An old northern folk song. Aquesta actitud de dispersió li va guanyar alguns dubtes entre premsa i públic, algun espavilat plomí augurava el final de la seva carrera artística, o almenys de la seva època daurada, el seu anterior LP recolzava aquest argument, el que ningú sabia llavors és que la seva carrera encara no havia fet més que començar, és el que tenen les prediccions a la lleugera.

En principi anava a ser un disc amb dues parts, una en solitari i una altra amb The Attractions, llavors als Sunset Sound Studios de Los Angeles va gravar l'esquelet de la major part de cançons del disc, però malgrat les reticències que sempre va tenir per gravar amb "desconeguts", va canviar d'opinió gràcies al sr.Burnett que li va argumentar oportunament que la millor manera per abordar un estil concret era utilitzar músics que ja estaven familiaritzats amb ell, també més pràctic que haver d'alliçonar els Attractions. Llavors Burnett va portar a tres quartes parts dels Take Care Of Bussines, la banda d'Elvis Presley, i artistes de la talla de David Hidalgo (Los Lobos), entre altres. És el que té ser amic de T-Bone Burnett, a veure quin mortal es resisteix a la petició.

Elvis Costello and The Confederates, 1986

(Jim Keltner, Jerry Scheff, Elvis Costello, James Burton, 

Mitchell Froom, David Hidalgo, T Bone Burnett)

Van ser tres mesos en els Hollywood Oceanway Studios envoltat de la flor i nata americana batejats per a l'ocasió amb el nom de The Confederates. Per quan The Attractions van aterrar a L.A. allò ja estava perfilat i només els va donar temps als Thomas i Nieve a constar com a convidats en una cançó, això sí, fantàstica. Així que la intenció inicial no era en absolut desfer-se del seu grup malgrat les friccions internes, eren ja molts anys junts però amb els lligams propis d'una família.

Una altra de les particularitats d'aquesta etapa va ser que a Costello li va entrar un atac de sentit comú agut i va decidir que el seu nom artístic quedava ja lluny de la direcció artística que pretenia prendre, a més creia que quedava poc de l'artista que va començar a finals dels 70. Va intentar signar la coberta amb el seu nom real, Declan MacManus, però la discogràfica va aclarir els seus dubtes a l'instant contracte en mà al·legant que el signant portava per nom Elvis Costello, finalment es va contemplar la possibilitat de presentar les noves cançons sota el títol The Costello Show, arribant a signar com Declan Patrick Aloysius MacManus (Aloysius com a homenatge al seu còmic preferit, bromista el tio) com a productor i les cançons com Declan McManus (coses d'artistes).

Els seus fans i no tan fans ja portaven mesos fent càbales sobre el següent disc, i llavors apareix la versió de la famosa Don't Let Me Be Misundertood com a primer single, la seva veu cansada i rugosa mostrava a un Costello capcot i amb la foto de la portada d'aquell single amb barba d'un parell de setmanes, tots apostaven pel seu final. Realment la foto va ser treta en el tour del seu anterior disc en l'estiu del 84. Vist des d'aquesta perspectiva sembla que Costello jugava a distracció.

La premsa es va equivocar. Brilliant Mistake i el seu primer vers "He thought he was the King of America" ​​em va fer pensar en la seva reputació d'impertinent mediàtic, rei de la new wave i el pub rock que s'autocorona ara Rei d'America amb potestat per a ser sarcàstic amb els ianquis, i no passaria d'aquí si no fos per l'incident amb Bonnie Bramlet (Delaney & Bonnie) que va minvar força la seva popularitat als EUA a finals dels 70 i que fa pensar que es tracta més d'una cançó amb tints autobiogràfics, ¿Costello demanant perdó o sent bromista ?, m'inclino més per la segona, però d'amagat.

Tenint al grup d'Elvis a la rereguarda no és d'estranyar que el cap de la New Wave girés la vista cap als pioners del rock'n'roll amb Lovable i Glitter Glutch, a més amb nota alta. El bon rascar d'una acústica sempre serà debilitat per a mi, aquí amb el fraseig d'Our Little Angel que és pur Costello més enllà d'estils, fantàstica. La seva versió de Don't let me be Misunderstood reconec que en els primers compassos em va deixar desorientat, esperava una versió més propera a The Animals, o potser a Nina Simone, però surt per la tangent amb èxit i col·loca una altra referència a marcar al Olymp de versions del clàssic. La versió de Costello té entitat pròpia gràcies a l'arranjament de vibràfon per al riff, una cosa molt difícil amb aquesta cançó, a més contràriament al que van dir llavors que fa a la seva veu, és de les millors parts vocals del disc, i com no, va començar marcant les distàncies retornant del rock britànic al jazz.

 Elvis con su banda americana

Que dir d'Indoor Fireworks, un caramel, balades com aquesta de tal classe i amb tal visió d'una relació trencada està a l'abast de molt pocs, travessar la tempesta per tornar la vista enrere i veure que finalment el trencament és un bé a llarg termini, que és preferible cremar en una foguera els mals records i quedar-se amb el que ens fa créixer, magistral, una de les balades que em portaria a l'illa deserta, putoamisme en estat pur. El nivell no baixa i en ple disc sobre les arrels americana Costello té la lucidesa de tendir un pont cap els seus ancestres anglosaxons amb Little Palaces, un folk britànic que es va portar de les illes britàniques, una obra d'art en si mateixa, preciosa la part de mandolina, història sobre on estan assentats els fonaments d'aquesta societat, magistral. I disculpeu la referència però el teclat de la balada I'll Wear It Proudly em porta directament al mega èxit de Procol Harum, sense plagiar ni de bon tros, més en la intenció, i com a lletrista és de premi Príncep d'Astúries almenys, la O'Riordan al seu moment es desfaria, dic jo, com un flam davant aquesta balada d'amor i lujuría romàntica desenfrenada.

Una altra de les meves preferides és America Without Tears, un country fi de vellut, cançó que ja hagués volgut la cantautora Neko Case per al seu Fox Confessor, molt en la línia de Star Witness per ser exactes. I clava Eisenhower Moon, l'altra versió del disc, mai està de més reconèixer al senyor Lenoir com a un dels més influents bluesman, i Costello's got the blues, la troncal que li atorga la credibilitat definitiva en les seves intencions amb la música americana, una visita en tota regla a la Chess. Per quan em vaig voler adonar un dia em dutxava cantussejant Poisoned Rose, pur art Buddy Holly i molts anys abans que Hawley, m'agrada el Costello crooner, faceta que explotaria molt més a posteriori en altres discos. I per descomptat en tal artefacte no podia faltar un rockabilly, The Big Light. I val, se suposa que estem en un disc de tints ianquis, però és que el mig temps Jack Of All Parades és digna del millor Macca. I van arribar els Thomas i Nieve de l'aeroport amb ja gairebé tot el disc acabat i encara els va donar temps a marcar el seu terreny i reinventar l'acústic a Suit Of Lights, que perquè no, està a l'alçada de tot el disc, fins i tot diria que és una de les millors cançons, clàssic per tots costats. Tanca el disc Sleep Of The Just, balada de tints narratius, on més enllà d'un discurs antimilitarista a l'ús, Costello es fica en la pell d'un soldat, qui sap, si per trobar la lògica a la seva dia a dia i amb una història de germans de per mitges.

És unànime, i jo no vull ser menys, l'opinió que aquest disc és el més humà i tranquil en la lírica, però Costello té aquesta manera de disculpar-se deixant un regustet sarcàstic al final. Un disc ric en matisos, mandolines, dobros, acordions, teclats, vents. T-Bone Burnett li va deixar la clau de l'arsenal i McManus no ho va desaprofitar, però res més lluny de fer un disc d'americana a l'ús, Costello el va portar a seu terreny. I és que Elvis Costello a més d'un gran compositor de cançons és el més gran dels aprenents, ara ja mestre, sap nodrir-se de quants pals es proposa, ja sigui T-Bone Burnett, Bacharach o Allen Toussaint, al final el que realment enganxa de la seva música són les seves petites particularitats, les seves maneres, aquesta veu vibrato i aquelles cançons que disten bastant de ser òbvies, i efectivament, King Of America és el millor disc que podria existir per a mi per a entrar de costeller en la Confraria del Sant MacNamus Rei, disc a venerar per les restes.

Actualitzada de l'escrita per a Imperial Trust